La Dharma converteix el Sant Jordi en una festa major per celebrar els cinquanta anys

Als pobles i viles del nostre rodal el toc de matinades serveix per a anunciar la diada de la festa major. Aquesta nit, al Palau Sant Jordi, les mateixes notes han servit per a anunciar que ara sí que en començava una de veritat. Grallers, timbalers i tabalers han obert amb aquestes notes característiques la celebració els cinquanta anys de la Companyia Elèctrica Dharma, la banda de rock més veterana dels Països Catalans. No hi ha mancat cap element del bestiari tradicional i de les expressions festives populars, ni tampoc dues grans imatges dels qui avui no hi són, Esteve i Josep Fortuny Guarro, dos dels tres membres fundadors, juntament amb el seu incombustible germà Joan, de qui han estat les primeres notes de la banda dalt l’escenari amb el seu saxo soprano, que ha demostrat que, tot i ser avi, té corda per estona, i ha fet moure un públic que estava preceptivament assegut, sense acabar d’omplir el pavelló olímpic. Malgrat tot, la “Flamarada” –no gens metafòrica ni a l’escenari, ni quan s’han fet presents els diables del seu barri de Sants– ha escalfat els presents en aquesta vigília de la diada de Sant Jordi, que han corejat el mític “Força Dharma”, que els culers acabarien adaptant per animar el seu equip, però que té els drets d’autor de la banda santsenca.

Emocions antigues i noves

El més jove dels nois Fortuny, Lluís, ha estat l’encarregat d’adreçar-se al públic per primera vegada. “Gràcies per aquests més de cinquanta anys fent-nos companyia”, ha exclamat el seu germà Joan, abans de presentar els bastoners del seu barri, mentre invocaven la seva adaptació de l’oració de la seva infantesa, “àngel de la dansa! Dolça companyia! No em deixis sol, ni de nit ni de dia! No em deixis sol, sense melodia”. Tampoc no s’han fet esperar les peticions d’absolució per a l’activista Carles de Sants, i els primers crits d’independència.

Una festa d’aniversari no ho és del tot sense convidats. En aquest cas, la primera ha estat la veterania de la cantautora Maria del Mar Bonet, que ja els va acompanyar tant en el primer concert a Sants com en la celebració dels primers vint anys. Bonet ha cantat la seva icònica “Què volen aquesta gent?”, acompanyada de la banda, però arrencada a cappella entre ovacions, i de mica en mica fusionada amb el genuí so Dharma, una peculiar barreja de rock, jazz, cobla i melodies tradicionals. Una cançó escrita l’any 1968 com a denúncia de la repressió franquista –arran d’un cas real que Lluís Serrahima i Bonet mateixa havien llegit al diari Tele-eXprés–, capaç d’emocionar com el primer dia. Com algunes de les cançons més mítiques de la Companyia Elèctrica Dharma.

Sons d’arreu, companys joves

Diversitat de sons i tradicions en una nit en què no ha mancat el zaghareet, el característic so gutural de les dones del Magrib, i títol d’una cançó escrita en una haima del Sàhara, que el grup ha volgut dedicar al poble saharià i tot els qui lluiten per la seva autodeterminació, i que han interpretat amb Jawad Amazigh i Yohana. Diversitat també d’edats, quan han arribat a l’escenari els més joves. Perquè, el 20 de febrer de 1972, quan els germans Josep, Esteve i Joan Fortuny Guarro van fer el primer concert de la Dharma, Bonet tenia vint-i-cinc anys; Quimi Portet, quinze; Joan Reig, nou; Gerard Quintana, vuit; Jesús Cifuentes, de Celtas Cortos, sis, i encara mancaven alguns anys perquè nasquessin alguns dels qui no s’han volgut perdre la festa.

La més jove, la rapera Santa Salut, i un dels grups de més èxit del panorama actual –que “ho peten”, en l’argot de la canalla–, que, seguint l’exemple de la Dharma, s’ha tret els prejudicis de sobre quan ha afegit la sardana a la seva cançó “Coti x Coti”, The Tyets, han fet seu el missatge reivindicatiu de “La llarga marxa dels pobles”, i Joan Reig i el productor Bernat Sánchez han acompanyat la banda en la seva denúncia del drama dels immigrants morts a la Mediterrània, a “Al mar ressonen crits”. La veu meravellosa de Gemma Humet –així l’ha presentada Lluís Fortuny–, ha estat l’encarregada d’homenatjar amb “Busca’m on faci vent” el desaparegut Josep Fortuny, el poeta dels dharmos. “Catalluna”, amb projeccions d’aquests cinquanta anys, ha servit d’interludi a una altra de les veus joves del país, Magalí Sare –“que acarona les melodies”, segons Joan Fortuny–, per recordar l’altra presència absent d’aquesta nit, Esteve Fortuny, amb “Si encara fossis aquí”. “Digue’m si has trobat aquells infants que un dia vàrem ésser. Digue’m si l’ametller ha tornat a florir tot primavera. Digue’m què haig de fer amb aquesta buidor que em desespera”, diu la cançó, que també clama: “Si encara fossis aquí. Si sabessis com t’enyoro… Oh, rostre dolç, germà, amic! Si sabessis com t’enyoro.” A tots dos, Josep i Esteve, els han dedicat una altra cançó de títol eloqüent, “Àngels desolats”.

Un 20 d’abril per a recordar

Uns altres companys de carreteres, Gossos, han tornat als escenaris per afegir-se a les muntanyes russes de la Dharma, amb una cançó que parla d’això, “Carretera enllà, camí llarg i solitari. Carretera enllà, la vida a l’escenari”. Però un dels moments més especials de la nit ha estat l’adaptació al català, estrenada en aquesta nit de festa, d’una de les cançons més mítiques del rock espanyol, “20 de abril”, de la banda val·lisoletana Celtas Cortos, presentats per Maria Fortuny, la germana petita de la banda. Ressons d’aquells anys de somni en què la Dharma feia les Espanyes i semblava possible un estat plurinacional de debò. En aquests moments de la nit, ja restava poca gent asseguda i els Celtas han rebut una ovació total.

De més a prop, de Vic, ha baixat Quimi Portet, que s’ha penjat la guitarra per interpretar “Esperant l’autobús”, abans de donar pas als “malparits” de Sopa de Cabra, tot i la presentació frustrada de Joan Fortuny, que s’havia saltat l’antic membre de l’Último de la fila, que s’ha pres l’anècdota amb el seu proverbial sentit de la ironia. “Contra el fusell, un somriure” ha cantat la banda, amb l’acompanyament del grup encapçalat per Gerard Quintana, una de les lletres més polítiques d’una Dharma que no ha tingut mai un no per a causes com ara l’antimilitarisme, l’antiimperialisme i l’antiracisme, d’ençà dels temps heroics de la comuna. “Resistir és vèncer” és el títol d’un poema que Jordi Cuixart va escriure a la presó i que la Dharma va incloure en el disc Flamarada. L’ex-president d’Òmnium ha pujat a l’escenari brandant una estelada i entre crits d’in-inde-independència per cantar-lo amb la Dharma –i l’ha dedicat a Valtònyc i Pablo Hasel, i tots els que no poden ser en aquesta nit, perquè són a la presó o l’exili—, en un altre dels moments per al record d’aquesta nit d’aniversari i lluites compartides, en què també s’hi ha fet present, pocs dies abans de la diada del Vint-i-cinc d’Abril, la Muixeranga d’Algemesí, acompanyada dels castellers de Sants.

Música i foc

Els vents de les Balkan Paradise Orchestra i la quasi centenària cobla Principal del Llobregat han anat conduint el concert, la festa, cap al final. En la interpretació de “La gent vol viure en pau”, recitada pels diferents integrants de la banda, s’ha pogut sentir la veu d’un que fins aleshores no havia parlat al públic: l’històric baixista Carles Vidal, l’amic d’infantesa dels germans Fortuny i membre fundador de la Dharma. Això, abans no tornessin a l’escenari grallers, timbalers i tabalers i tots plegats fessin realitat algunes de les tonades més famoses del repertori festiu, com ara el “Fot-li foc!”, amb les espurnes dels diables. Tot plegat, abans dels dos autèntics himnes de l Dharma –que d’ençà de la primera cançó fins a l’última no s’han mogut de l’escenari–, “Inana” i “La presó del rei de França”. La primera, amb el ritme africà dels senegalesos Karamala i tots els amics convidats ballant dalt l’escenari. A la darrera, ha fet aparició el Camell de Molins de Rei, imprescindible figura del bestiari festiu del Baix Llobregat, per tancar la festa major després de tres hores de concert, amb la cançó que tots esperàvem. Música i foc. Fot-li foc!