La devastació als morros

Una tonyina plena de sang i devorada, estesa al mig del carrer, expulsada morta per la llevantada, podria ser una bona imatge de com s’han despertat les Terres de l’Ebre després d’aquests dies de tempesta. Soles i abandonades, però, com sempre, plenes de mirades curioses. Amb la devastació davant dels morros i els veïns, una vegada més, agafant algun micròfon de TV3 per explicar qui són i que ja fa temps que ho avisen, que ho diuen cada vegada que algú els ho demana, però el problema és que només els ho demanen en dies assenyalats, com el d’ahir i el d’avui, i potser amb una mica de sort demà.

El principal drama que vivim és que ja no podem dir que anem cap al desastre, com sovint pronostiquem quan parlem del canvi climàtic i de totes aquestes fatalitats que suposadament passaran en un futur llunyà. Ara ja podem dir que hi hem arribat. I els qui som ebrencs sabem que aquesta, tot i que sembla la rematada final, tampoc no serà la definitiva. Perquè l’excepcionalitat és això, una cosa d’un dia. Com ho és compartir mil voltes la terrible imatge de satèl·lit del delta ple d’un blau que glaça i omplir-nos les pantalles d’emojis de plors.

En dies d’emergència, com els d’ara, és veritat que sents que la força col·lectiva acompanya, perquè som empàtics per naturalesa, i les imatges, aèries o terrestres, parlen totes soles. Però la soledat del sud del Principat és un mal crònic. Sí, s’ha dit mil vegades i ho repetiré. Perquè no sabem com fer-ho i potser aquesta és l’única manera que tenim. Potser ja seria hora que es comencés a entendre que no és una reivindicació dels romàntics aborígens ebrencs, sinó una defensa d’una terra que és tan nostra com de tots. I necessita les mirades i l’estima diària, no l’excepcional. És cert que ahir les comitives barcelonines, polítiques i televisives, van desplaçar-se cap al sud amb missió de servei de país. Després d’unes primeres hores de desgavell institucional sembla que va ser prou evident que la magnitud del desastre ho requeria.

Però encara ens fan riure moltes coses. Perquè els ebrencs veiem els focs artificials a quilòmetres. Hi estem molt acostumats, als espectacles mediàtics i a les atencions d’urgència de vint-i-quatre hores. Una de les frases cèlebres més gracioses d’aquests dies va ser la del conseller Buch. ‘Treballarem per restablir la normalitat’, va dir sobre el terreny. Treballarem per restablir la normalitat? No m’imagino un sarcasme millor. Restablir la normalitat a les Terres de l’Ebre vindria a ser fàcil: continuar essent aquell cada vegada més descobert paradís exòtic de cap de setmana, de flamencs i arròs. Perquè la normalitat a les Terres de l’Ebre és oblidar-se’n quan se superen els quatre dies de rigor que duren les corredisses mediàtiques –com més va, més conscients i dedicades, tot sigui dit– i passen les paraules de consol. És cert que ara ja no és com abans, la reserva indígena s’ha convertit en un valor emergent; turístic, això sí. Plàcid i relaxant en dies de sol. Però el territori històricament oblidat continua essent-ho a efectes pràctics, en les polítiques del dia a dia. I no és que ho digui jo. Els polítics mateix es delaten amb les seves declaracions apressades. ‘El delta ja no pot esperar més’, repetia Torra una vegada i una altra, perquè els periodistes apuntessin bé el titular. ‘El delta ja no pot esperar més.’ Però i tant que espera, senyor Torra. Espera des de sempre.

No volem missatges cosmètics ni solemnitat d’un dia. Volem presència. Volem que a Barcelona –i també a Madrid– escoltin atentament les paraules de Pedro Arrojo sobre la Nova Cultura de l’Aigua, sobre la contaminació en massa dels rius a llocs com Flix –amb la corrupció d’Acuamed i més empreses involucrades–; que el problema no és tan sols la regressió sinó també la salinització i l’enfonsament. Volem que sàpiguen a Barcelona –i també a Madrid– que els membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre continuen trobant-se silenciosament cada dimecres per no perdre la xarxa i lluitar pels cabals ecològics; volem que els que decideixen es preguntin com arriba l’arròs a la cassola, o l’aigua neta a l’aixeta. Volem que també des dels governs i la televisió pública sàpiguen que Josep Juan i Noèlia Domenech, per posar un exemple, van presentar fa poc més d’un any el documentari Sediments, amb informació molt valuosa de com fer una gestió de la terra per al bon estat de la conca de l’Ebre i del delta. Volem que se sàpiga que hi ha cent nou embassaments a tota la conca de l’Ebre. Cent nou!

Ahir va ser un dia molt trist i avui ho serà també. I ho tornarem a dir tantes vegades com calgui, també quan s’apaguin els focus de les càmeres. Perquè la platja de la Marquesa, la que molts coneixen per aquella bucòlica estampa del far enmig d’una mar de dunes, ha desaparegut. Sí, de moment, però ha desaparegut.

Els qui som ‘d’allà baix’ estem tristos. Fa trenta anys que ho denunciem, deia un. Necessitem ajuda, deia l’altra. Profunda tristesa, escrivíem al Facebook i a l’Instagram amb fotos d’ara o de dies més bons. Res que no s’hagués denunciat mil vegades. S’han de prendre decisions polítiques d’una vegada. Perquè una flor no fa maig, ni un dia a l’Ebre, tampoc.