28.01.2020 - 05:00
Fins a 2015 tan sols el nom d’un carrer de Viena recordava vagament l’existència d’un edifici d’investigació que va marcar la història de la biologia en les primeres dècades del segle XX. La Vivariumstrasse del Prater –el famós parc d’atraccions de la capital d’Àustria– porta el nom d’un magnífic edifici d’estil renaixentista que es va construir per a l’Exposició Universal de Viena de 1873 i que va ser destruït per les bombes incendiàries l’11 d’abril de 1945, durant els últims dies de la guerra a Àustria. En els anys previs a la seua desaparició, aquest institut va patir els colps del nacionalsocialisme més que qualsevol altre centre científic a Alemanya i als països ocupats pels nazis, en proporció a la seua grandària.
Inicialment obert com a aquari, era conegut pel públic com «el Viver»; va albergar molts projectes d’exposició zoològica, però per a l’any 1901 havien quedat en res. En 1902 tres joves i acabalats biòlegs de la burgesia jueva van comprar l’edifici: el zoòleg Hans Przibram, de tot just 28 anys, i els botànics Wilhelm Figdor i Leopold von Portheim, tots dos en la trentena. Aquests tres homes van invertir gran part dels seus diners a transformar l’edifici en un institut d’investigació privat, el qual, en tota una declaració d’intencions, van anomenar Institut de Biologia Experimental (Biologische Versuchsanstalt, BVA).
L’Institut després de l’Anschluss
Amb l’Anschluss –l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya al març de 1938– va començar la tragèdia per a l’Institut de Biologia Experimental, de 35 anys d’antiguitat, i per a la ciència austríaca en general. La vida acadèmica es va veure més afectada pel nacionalsocialisme a Viena que en qualsevol altra ciutat d’Alemanya, a causa de la gran quantitat de científics d’origen jueu. En la Universitat de Viena, després del l’Anschluss dirigit pel rector nazi Fritz Knoll, 252 professors (més del 30 % del personal científic) van haver d’abandonar la institució el 22 d’abril de 1938, menys de sis setmanes després de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes el 12 de març de 1938. Aquesta neteja antisemita és única: en cap altra universitat s’ha despatxat tants científics en tan poc temps per motius racistes i, en menor mesura, per raons polítiques.
Mentre que el Comitè de Presidència de l’Acadèmia, compost en la seua majoria per professors antisemites de la Universitat de Viena, va dur a terme l’exclusió de membres per raons polítiques i «racials» a partir de març de 1938 com un tràmit burocràtic, la seua actitud cap a l’Institut de Biologia Experimental va ser tot el contrari. El primer acte de destrucció va ser executat amb precisió militar. Els principals responsables van ser Franz Köck, contractat únicament com a tècnic especialista, i el botànic i rector Fritz Knoll, que s’havia convertit en cap del consell assessor científic del BVA. El simpatitzant nazi Köck es va fer amb una posició de lideratge sota el nou règim polític, i ja el 17 de març va declarar el tancament condicional de l’Institut, així com els preparatius per a la reorganització. Dels 33 col·laboradors que hi havia al març de 1938, 18 eren d’ascendència jueva. A tots se’ls va exigir que abandonaren immediatament l’Institut de Biologia Experimental; cinc dels investigadors van abandonar l’Institut «voluntàriament» al març de 1938. Per a l’Institut, això implicava perdre tots els caps de departament i dos terços del seu personal en unes poques setmanes (Taschwer, Feichtinger, Sienell i Uhl, 2016, p. 52).
El 4 d’abril de 1938, Fritz Knoll va ordenar a un company de partit i professor universitari, el Dr. Victor Junk, actuari de l’Acadèmia de les Ciències, que signara per a prendre possessió del fons econòmic de l’Institut de Biologia Experimental. «Els antics signataris, els professors universitaris Hans Przibram i Leopold von Portheim, queden rellevats de la seua autoritat com a signants», indicava Knoll. L’endemà, Köck va ser confirmat oficialment com a agent subautoritzat de l’Institut de Biologia Experimental. I el 13 d’abril de 1938, un mes i un dia després de l’Anschluss, la direcció de l’Acadèmia va emetre una ordre signada per Knoll i pel president designat de l’Acadèmia, Heinrich Srbik.
El tràgic destí dels investigadors
Si bé l’«arianització» dels fons va ser un èxit, la continuació del treball de recerca va ser desastrosa. L’únic investigador seriós que va continuar treballant durant un curt temps en l’Institut de Biologia Experimental després de l’Anschluss va ser el botànic Josef Kisser. La mateixa investigació de Köck, que consistia principalment a mesclar serradures amb segó i provar la seua utilitat com a pinso per al bestiar, va resultar ser una insensatesa. Entre altres coses, els seus contactes nazis també li havien permès utilitzar els jueus que feien treballs forçats en qüestions relacionades amb el BVA. Després de nombroses queixes i acusacions contra Köck, el mateix Knoll va ser nomenat nou responsable de l’Institut de Biologia Experimental el 8 de novembre de 1939. Köck va ser acomiadat en la tardor de 1940, no abans que acabara amb els estanys i terraris, tancara seccions senceres de la col·lecció científica i diverses vitrines i realitzara canvis als jardins. En resum, va provocar «greus danys al valor de l’Institut», com indica un informe intern.
Però, què va passar amb els antics empleats de l’Institut?
