19.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.04.2023 - 08:34
La notícia del tancament del popular bar Brusi, publicada per aquest diari dilluns, ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el model de futur de la ciutat de Barcelona. Els propietaris s’han cansat de les reglamentacions abusives de part de l’ajuntament i han arribat a la conclusió que no paga la pena de mantenir un negoci de dècades, arrelat i amb una clientela devota. El seu lloc segurament l’ocuparà alguna franquícia internacional impersonal, que no aportarà mai res al seu entorn. I la destrucció de la ciutat continuarà.
Però això que passa a Barcelona té antecedents. A Barcelona veiem passar en pocs anys un fenomen que a França ha tardat vint anys a consolidar-se i que és l’origen de l’enorme crisi social que hi viuen ara mateix. La sola diferència que hi ha és amb quina rapidesa va.
Igual que passa a París, Barcelona es va convertint en una ciutadella, en un castell, d’on una nova burgesia expulsa la gent normal cap a les perifèries. Tots nosaltres coneixem històries de gent, sobretot joves, que han hagut d’anar-se’n a viure fora de la ciutat perquè no es pot pagar l’habitatge, perquè a Barcelona ja no s’hi pot viure tenint una feina normaleta.
Per entendre el fenomen i les conseqüències que té, el geògraf Christophe Guilluy ha escrit dues obres de referència, dos texts fonamentals, que expliquen perfectament allò que s’ha viscut allí i això que ara es viu a Barcelona, de manera accelerada. Primer va ser La France périphérique i després Le crépuscule de la France d’en haut.
Són dos llibres que hauria de tenir en compte qualsevol persona que volgués entendre el perquè de la situació de la nostra ciutat –per quina raó tanca el bar Brusi o per què els nostres joves ja no poden viure als barris on han nascut. Guilluy aporta dades indiscutibles, metòdiques, sobre la realitat francesa, però que són mentalment fàcils d’adaptar a la nostra situació. I sobre aquestes dades dibuixa un model inquietantment comprensible per als barcelonins sobretot –tot i que a València ja hi ha indicis en la mateixa línia i que totes les illes també tenen problemes importants relacionats amb això, per bé que d’un origen diferent.
El model, l’explicació que fa Guilluy, és la següent. En un moment determinat l’esquerra francesa va decidir d’abandonar la classe obrera, per poc controlable, reaccionària i poc fiable, i es va concentrar a alimentar una nova coalició que li hauria de donar el govern, a partir de fenòmens identitaris culturalment urbans. L’antiracisme i el feminisme van ser els primers d’una llarga llista que no ha deixat de créixer d’aleshores ençà. El tomb es recolzava sobretot en la creació d’una nova elit econòmica basada en els sous públics, que s’havia de fer propietària de les grans ciutats i dels mitjans de difusió. I tal dit, tal fet. A còpia d’inflar artificialment els sous de polítics, alts funcionaris, assessors, periodistes estrella i empreses parastatals, el PS va bastir aquesta nova burgesia (la denominació és de Guilluy) destinada a conquerir l’enorme capacitat de l’estat i a fer-ne un ús privatiu i descarat. Havia nascut el partit-empresa i la política com a negoci.
Per a situar-nos i explicar-nos nosaltres ací: el sou mitjà dels centenars de càrrecs de confiança de la Generalitat de Catalunya és de 83.000 euros l’any. Els de l’Ajuntament de Barcelona encara són més alts i els de la Diputació, encara més alts que no els de l’ajuntament. I els de les empreses de l’Àrea Metropolitana arriben a xifres d’escàndol i s’enfilen fins a 88.000 euros en el cas de funcionaris –no pas de càrrecs polítics, sinó de funcionaris!– de l’anomenat grup A. I no parlem tan solament dels sous més alts de cada institució ni de les responsabilitats polítiques. En una ciutat com Barcelona on el sou mitjà de la població és de 32.324 euros, un cap de servei de la Diputació, per exemple, en cobra 53.400.
Per això el nucli dur de la nova burgesia són ells, acompanyats de les professions auxiliars de la política. I no solament pels increïbles sous directes que reben, sinó també per l’existència de tota mena de complements i beneficis, com ara triennis o complements salarials; o pels circuits secundaris que es creen. Per exemple, tots sabem de periodistes o professors universitaris que volten per diverses tertúlies cobrant entre cent euros i dos-cents per hora i fent-se, així, un bon sobresou. De manera que la diferència de capacitat adquisitiva entre l’aristocràcia política i la població en general és enorme. Si hi afegim l’espai que ocupen els turistes amb gran capacitat econòmica, inclosos els descamisats fills de casa bona que no baixen mai del patinet, aleshores la recepta que fa pujar els preus fins a l’extrem d’expulsar de la ciutat la gent normal i corrent s’explica molt fàcilment.
I, una volta instal·lada, aquesta nova burgesia, com ha passat sempre, prova de convertir la ciutat en ciutadella, emmurallant-se a partir de l’assetjament ideològic. Quan Mitterrand va abandonar el programa comú de l’esquerra i es va llançar a privatitzar l’estat en benefici de les elits polítiques i de negocis, el moviment va anar acompanyat de l’acusació de feixista contra tothom que li interessàs a ell. I el Primer de Maig següent els grups anarquistes van ser qualificats de feixistes pel portaveu del govern, sense gens de vergonya ni rubor. Aleshores va nàixer aquesta superioritat moral que dóna lliçons i reparteix carnets de bons i dolents, amb una hipocresia i un cinisme personal difícils de concebre –i ací tenim el papa roig Vicenç Navarro com a exemple més recent de la relació contradictòria entre allò que dius en públic i allò que fas en privat.
Però la maniobra, i el segon llibre de Guilluy es concentra en això, ha començat a fer aigües pertot arreu. Perquè la gent no és idiota. I perquè l’avarícia és irrefrenable també entre els nous burgesos que no en tenen mai prou. I així, després d’expulsar-los de París i enviar-los a la perifèria, l’esquerra caviar va decidir que els cotxes dels qui no tenien prou diners per a viure a la capital eren vells i contaminaven. I, en compte d’invertir en transport públic, van pretendre obligar a canviar-los. D’aquella estupidesa van nàixer els Jupetins Grocs. I ara fins i tot dins la ciutadella parisenca ha esclatat la nova lluita de classes, com Emmanuel Macron pot comprovar durament en la seua pell.
Barcelona, no us enganyeu, va per aquest camí i no és gens estrany, ans al contrari, que la situació s’haja agreujat tant, precisament durant els vuit anys de govern d’Ada Colau. Tanmateix, la pregunta que tots ens fem és si aquesta transformació tan gran de la nostra societat té solució, si es pot frenar i revertir. I la resposta és que sí. La revolució democràtica catalana, l’independentisme, potser no és conscient que és el contrapès del model elitista de la ciutat-ciutadella, però ho és, i d’una manera espectacular, única a Europa. I és per aquesta raó que he insistit tantes vegades jo, i insistiré sempre, que el moviment no és tan sols una qüestió d’independència, sinó de saber fer servir la independència com un instrument democràtic, popular, de masses i interclassista que faça possible un canvi de model i de futur. Júlia Ojeda ho explicava molt bé l’altre dia, quan afirmava en aquesta entrevista: “No s’entén el procés independentista sense la crisi.” I per això el Primer d’Octubre, essent un extraordinari exercici de democràcia popular, va espantar i preocupar tant els nous reietons que ara corren a fer-nos-el oblidar. Però aquesta és l’alternativa, l’única alternativa: o la revolta de la gent o una Barcelona impersonal, perduda, sense rumb, castrada i canibalitzada per uns pocs. Tan simple com això.
