El PP no sap què ha de fer per evitar el referèndum

Després d’unes setmanes marcades pels atemptats de Barcelona i Cambrils, Catalunya torna a la normalitat a poc a poc. I, amb aquesta normalitat, es reactiva el procés cap a la independència, que amb l’anunci d’ahir va fer una passa clau amb vista al referèndum i la futura constitució de la república. Ahir es va fer pública la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, que ja és a punt per a ser aprovada. Però cada passa va seguida d’una resposta, un intent de boicot. I vet ací el contrast.

Transparència i seguretat jurídica. Són dos dels propòsits de la llei de transitorietat, amb què s’aclareixen els darrers dubtes sobre l’endemà del referèndum. Ja s’havia dit que, si l’1-O hi ha més partidaris del no i l’independentisme no guanya, es convocaran immediatament unes eleccions autonòmiques. Ara, a més, ja s’ha explicat amb detall què passarà si guanya el sí, quines normes regiran la vida dels habitants del Principat fins que no s’hagi aprovat la constitució de la república. Tothom, voti què voti, sap quin endemà decideix.

No passarà res?
El govern espanyol va donar ahir una resposta amb interpretacions diverses: no passarà res. El to és contundent. Però en cap moment cap membre del govern no va explicar amb quins mecanismes s’impedirien totes les iniciatives de les institucions catalanes.

Una vegada aprovada la llei de transitorietat que es va presentar ahir, hi haurà un canvi de jerarquies, també en l’estament judicial, i ni tan sols les eines extraordinàries que la darrera reforma del TC atorgava als magistrats del tribunal no seran suficients. Quina resposta hi haurà, aleshores? No s’ha explicat.

Quan Junts pel Sí i la CUP-CC tot just acabaven de presentar la llei fundacional, Xavier García Albiol va sortir a respondre. Però va demostrar una certa desorientació política. Albiol va fer befa de la norma, que anomenà ‘llei fundacional de la república bolivariana catalana’. A més, va acusar les formacions impulsores de la llei de presentar-la ‘a corre-cuita’ per tapar una hipotètica instrumentalització política de la manifestació per la pau de dissabte. Va afegir que havia estat una ‘vergonya’ i un ‘escàndol’ el paper de partits i entitats independentistes en l’acte i els va culpar de la presència d’estelades i de la xiulada –constant, durant tota la manifestació– a Felipe VI.

El 155 o la descoordinació del PP
L’element més sorprenent de la conferència de premsa d’ahir va ser que Albiol digués que era plenament partidari de la suspensió de l’autonomia a Catalunya: ‘L’aplicació de l’article 155 no és només vàlida per a aturar un cop d’estat com aquest, sinó que l’aplaudirem’, digué.

L’article 155 de la constitució espanyola, tan temut per alguns i tan brandat per per uns altres com una amenaça implacable, diu que, en cas que un govern autonòmic incompleixi les seves obligacions, l’estat podrà assumir-ne les funcions fins al punt, si escau, de ‘donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes’. La literalitat del text parla de ‘compliment forçós’, però s’ha fet popular una altra interpretació: suspensió de l’autonomia.

La mesura forma part del ‘ventall d’opcions’ de què disposa el govern espanyol. A més, d’antuvi el PP ho té tot de cara per poder-lo aplicar perquè depèn del vist-i-plau del senat, una cambra on els conservadors tenen majoria absoluta. Ara, si resulta sorprenent que García Albiol la rescati és perquè contrasta amb les declaracions del portaveu del PP al congrés espanyol, Rafael Hernando, que fa poques setmanes que va descartar d’acollir-se a l’article 155.

Aleshores, Hernando va adduir raons jurídiques i temporals per allunyar la possibilitat que l’executiu espanyol s’hi acabés aferrant. La declaració va passar sense pena ni glòria, però ha esdevingut cabdal per als mesos que vénen. Tanmateix, qui menteix o qui s’equivoca? No hi ha bona comunicació entre el PP català i els dirigents espanyols del partit?

El cas és que Hernando tenia raó quan esmentava les raons de temps. Per poder aplicar l’article 155 calen aproximadament quatre mesos, un temps que, a hores d’ara, ja fa impossible que sigui invocat abans del referèndum d’independència del primer d’octubre. Segons que va explicar a El Mundo el catedràtic espanyol de dret Jorge de Esteban, defensor acèrrim de l’aplicació de l’article 155, el pas pel senat allarga el tràmit irremeiablement.

El procediment és el següent: primer, el govern espanyol ha de reclamar al govern català que no faci el referèndum, de manera oficial i raonada; no hi ha termini especificat per a la resposta del govern català. Després, ha de comunicar al senat que vol aplicar l’article 155, explicant-ne l’abast, i ha de demostrar que el govern català ha desobeït la seva ordre. Aleshores, la mesa del senat ha d’enviar l’escrit i la documentació a la Comissió General de les Comunitats Autònomes o se n’ha de crear una d’especial. Aquesta comissió, segons l’article 67, podria demanar estudis i opinions o encarregar informes, cosa que dilataria el procés. Simultàniament, el president del senat ha de demanar al president de la Generalitat que respongui a les acusacions del govern espanyol i que nomeni algú que el representi en tots els tràmits que farà el senat. Més tard, han de començar les deliberacions, en les quals, segons l’article 56 bis 1, poden participar tots els senadors i també els governs català i espanyol, durant tant temps com ho considerin necessari. Quan hagin acabat totes aquestes deliberacions, encara caldria formular la proposició de la ponència i enviar-la al ple del senat, que l’hauria de votar.

Les altres opcions
A banda el 155, tampoc no semblen raonables les alternatives, que són acollir-se a la llei de ‘seguretat nacional’ o bé a l’article 116 per a declarar l’estat d’alarma, excepció o setge, argumentant que hi ha unes ‘circumstàncies extraordinàries’ que fan impossible ‘el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les autoritats competents’. Ací la pressió internacional podria tenir-hi un paper determinant. En la segona possibilitat, a més, l’aplicació de l’article 116 requereix l’aprovació del congrés dels diputats i, malgrat la clara majoria contrària al referèndum, no és tan segur que, per exemple, el PSOE donés suport a l’establiment de l’estat d’alarma a Catalunya.

Hi ha encara un element que ha aparegut darrerament i que pot esdevenir important en aquest estira-i-arronsa. La gestió dels atemptats ha estat lloada per bona part de la premsa i les cancelleries d’arreu, però a més ha tingut per conseqüència una gran comunió entre els ciutadans de Catalunya i els Mossos d’Esquadra. Aquest cos de policia, segons el conseller Forn, serà l’encarregat de vetllar perquè regni la normalitat durant el dia del referèndum. En més d’una ocasió l’unionisme havia fantasiat amb la idea que fossin precisament els Mossos, i no pas un cos de seguretat d’àmbit estatal, els encarregats de retirar les urnes per ordre del govern espanyol. Avui dia, aquesta hipòtesi sembla una mica més difícil.

Comptat i debatut, hi ha dues coses certes: Xavier Garcia Albiol no té en compte els procediments que requereix l’aplicació del 155 i al PP ningú no ha deixat clar amb quines alternatives compten.