14.02.2018 - 22:00
Crec molt en la idea joyciana de l’epifania, sobretot en l’àmbit de la formació intel·lectual i moral de les persones. Jo vaig tenir-ne una de molt important fa exactament quaranta anys, durant el meu primer any d’universitat, a l’assignatura d’ètica social, impartida per John Paris, un jesuïta baix, prim i calb, però d’una ment i d’uns ulls absolutament vius i brillants.
Estudiàvem la qüestió de la desobediència social amb texts de Thoreau, Gandhi i King. Vam analitzar amb un deteniment especial la Carta des de la presó de Birmingham (traducció al castellà, ací), document en què King respongué a la gent del seu moviment –pacifista i defensor dels drets dels negres–, que el criticaven per ‘haver provocat’ les autoritats segregacionistes d’Alabama, amb accions directes de desobediència.
King respon amb una eloqüència i amb una fúria sols lleugerament continguda, envestint aquells qui pensaven que es podia trobar una tercera via, exempta de grans torbacions i trasbalsos socials, a l’hora d’enfrontar-se amb un enemic totalment imbuït d’una visió jeràrquica i autoritària de les relacions socials.
Gran pedagog com era, Paris –evocant la famosa trobada entre Thoreau i Emerson a la presó de Concord, Massachusetts, el 1846– va afegir una coda molt, molt important a la lliçó: perquè un acte de desobediència social tingui ressonància i efectivitat real, el desobedient ha d’acceptar plenament i amb una resignació total els càstigs que li infligeix la autoritat injusta.
Per què?
Perquè és solament el testimoni repetit de l’abús rebut per persones pacífiques i innocents a mans de les forces d’un estat immoral que la multitud que viu lluny del gresol del conflicte –disposada com totes les multituds a la indiferència– pot adquirir, de mica en mica, una consciència de la magnitud del sistema d’injustícia que l’envolta.
El pare Paris era força clar, en aquest punt: si no estàs disposat a pagar aquest preu, val més que no emprenguis el camí de la desobediència.
No em considero pas un home particularment coratjós. Em costaria molt de sotmetre’m voluntàriament a la tortura i a la privació de la meva llibertat personal en pro d’una causa política. Ara, mai, mai no diria què han de fer els altres, com ara els dirigents electes del moviment per la independència de Catalunya, una causa que considero no sols justa, sinó també necessària en el context d’un món occidental, en què els espais i les pràctiques veritablement democràtics minven de dia en dia.
Dit això, crec que sí que és lícit de demanar-se fins a quin punt els integrants del moviment independentista que ara volen una solució sense que ningú més vagi a la presó ni a l’exili han estudiat realment la teoria i la història de la desobediència civil abans de brandar-la com a mètode principal de la seva causa. Pensen realment que poden atènyer la independència d’un estat tan autoritari com l’espanyol sense estar disposats a pagar preus encara més alts que els que han pagat fins ara? Si pensen així, crec –i ho dic amb un profund respecte i una profunda admiració per la tasca que han fet fins ara– que van errats.
