23.06.2018 - 22:00
De la suma de les polítiques neoliberals de Reagan i Thatcher als anys vuitanta i la progressiva globalització de l’economia, n’ha resultat una diferència menor en la riquesa produïda entre països rics i països pobres i una diferència de rendes més gran dins els estats. Aquest segon punt ens afecta directament. Segons l’informe ‘World Wealth and Income Database’, el percentatge de riquesa a mans del 10% de la població més rica dels Estats Units, França i el Regne Unit ha crescut entre un 5% i un 9% aquests darrers vint-i-cinc anys. Aquests augments han estat particularment intensos en l’1% de la població amb més riquesa, fins a arribar a proporcions que superen amb escreix el 50% de la riquesa total de les famílies. Els mecanismes de redistribució, cada vegada menys potents, tenen un paper decisiu en tot això que vivim.
La desigualtat de les rendes en l’economia d’un estat es pot mesurar de moltes maneres, però una de les més interessants és la que s’anomena ‘ràtio S80 / S20’, que indica quant guanya més el 20% més ric de la població respecte del 20% més pobre. És a dir, quina diferència hi ha entre els ingressos dels més pobres i els més rics dins un estat. Com més alta és la ràtio, més greu és la desigualtat entre la població. Un augment continuat de la desigualtat significa un perill enorme, no solament per als mes desfavorits, sinó per a l’economia en general, perquè implica un descens en la capacitat de consum de la gran majoria de la població i té una repercussió directa, primer en la producció i després en l’ocupació. El fenomen ha tingut una expressió més gran –sobretot als estats més castigats– durant els anys de la crisi recent, particularment entre el 2008 i el 2013. De llavors ençà, hi ha hagut una certa millora, per bé que molt diferent entre els estats.
Aquesta setmana hem sabut les dades de Catalunya i de l’estat espanyol, facilitades per l’Idescat i l’INE, corresponents al 2017, extretes de l’enquesta de condicions de vida, que –compte!– es calculen sobre les rendes de l’any anterior. Els resultats no han estat bons: a Catalunya han empitjorat lleugerament i a l’estat espanyol s’han mantingut molt alts. Concretament, la relació entre el 20% més ric i el 20% més pobre a Catalunya ha passat de 5,5 vegades a 5,7 i a l’estat espanyol ha estat de 6,6. Tanmateix, això vol dir que, tot i l’empitjorament català, la diferència positiva amb l’índex de l’estat espanyol continua essent de gairebé un punt. És a dir, a Catalunya hi ha menys desigualtat social que no a l’estat espanyol, fet corroborat també per un altre indicador corrent, el coeficient de Gini (com més alt, més desigualtat), que a Catalunya és del 31,8 i a l’estat espanyol, del 34,1.
Com passa sempre en una economia més basada en la indústria, la caiguda en les rendes és més forta durant les crisis, com també és més gran el creixement en la recuperació. Això afecta directament també –l’hauria d’afectar si els mecanismes fossin bons– la distribució de la renda. Així doncs, aquesta ràtio, entre el 2007 i el 2012 –els anys de la caiguda forta– la desigualtat a Catalunya va pujar del 4,7 al 6,5 i a l’estat espanyol del 5,5 al 6,5. És a dir, que en el punt pitjor de la crisi, la desigualtat de les rendes a Catalunya i a l’estat espanyol era al mateix nivell. No obstant això, durant aquests anys de recuperació, a Catalunya ha baixat del 6,5 al 5,7 i en canvi a l’estat espanyol ha pujat d’una dècima. Dit altrament, mentre a Catalunya la recuperació ha implicat una millora en el repartiment de les rendes entre la població, a l’estat espanyol, no. Amb tot, no hem de passar per alt que tant a l’estat espanyol com a Catalunya la relació de desigualtat es manté un punt més amunt que abans de la crisi (1,1 a l’estat espanyol), és a dir, tenim una societat amb més desigualtat.
I això es molt o es poc en els estàndards internacionals? Per tenir-ne una referència, comparem-ho amb l’eurozona. Tenint en compte el pes dels grans països en el còmput global, cal recordar que a les societats d’Alemanya, França i la Gran Bretanya el dany ocasionat per la crisi ha estat molt menor que no pas aquí. I també cal tenir en compte que en aquests països els mecanismes de redistribució de les rendes funcionen millor que no pas entre nosaltres. Doncs bé, abans de la crisi, el 2007, la ràtio de la zona euro era de 4,8 (una dècima per sobre de Catalunya i 7 dècimes per sota d’Espanya) i l’any passat era a 5,2, mig punt millor que a Catalunya i 1,4 punts millor que a Espanya. Observem que a Europa la tendència és a una desigualtat creixent…
Què ens diu, tot això? En primer lloc, que a Catalunya hi ha una predisposició més gran que no pas a l’estat espanyol a un bon repartiment de les rendes en els moments en què les coses van bé. Aquí tenim una assignatura pendent ben evident: la dels mals moments. En segon lloc, que, més que comparar la nostra situació amb l’estat espanyol, hem d’acostumar-nos a comparar-la amb la zona euro –hi som molt més a prop en termes de desigualtat–, que ha de ser la nostra referència. Finalment, només cal veure en quins països hem de fixar-nos més per a ‘copiar’ el sistema distributiu. Els Països Baixos, Noruega, Bèlgica i Finlàndia tenen la ràtio per sota de 4. Aquests són una bona referència. Itàlia, Espanya, Grècia, Lituània, Romania i Bulgària, per sobre del 6,3, amb Bulgària al capdavant (8,2). Aquestes, és clar, no han de ser les nostres referències. I, per tenir un punt de vista fora de la Unió Europea, diguem que als Estats Units la ràtio és de 8,5. Però allò és un altre món…
