23.11.2018 - 21:50
La transició a l’estat espanyol va implicar un procés de descentralització política, que es va traduir en la creació de l’estat de les autonomies. Tanmateix, el canvi de sistema polític no va significar cap transformació ni en l’estructura econòmica ni en la configuració centralista.
La concentració de poder a la capital espanyola no ha fet sinó créixer, mentre es manté una exclusió de la ‘perifèria’. Hi ha especialment un distanciament dels Països Catalans, menys predisposats a formar part de les estructures de l’estat espanyol.
El centralisme que no se’n va
La nova etapa d’autogovern va dur a la creació d’un nou nivell administratiu, el personal de les autonomies, que a mesura que assumien més competències ha passat de 364.000 treballadors el 1987 a 1.742.000 el 2017 (+1.378.000).
Tanmateix, l’administració central s’ha mantingut gairebé immutable, amb una escassa disminució, de 601.000 funcionaris el 1987 a 520.000 el 2017 (-81.000), tenint en compte que l’estat espanyol ha perdut una part important de les competències.
La majoria dels treballadors públics es concentren a Madrid, amb un pes molt superior al que hi correspon per població. Hi ha una infrarepresentació clara dels altres pols de poder, com ara el conjunt dels Països Catalans i el País Basc.
Els Països Catalans representen el 29% de la població i un 31% del PIB; en canvi, només hi ha el 13,7% del personal de l’estat, sense cap justificació raonable, a banda un criteri clarament polític, amb l’afegit que en el cas català n’ha perdut amb el pas del temps, en compte de guanyar-ne.
Un motiu que es podria adduir és que, gràcies a la transferència d’alguna competència, com la de seguretat, s’ha reduït el pes de l’administració central en aquests territoris en concret. No obstant això, en tots tres casos l’administració autonòmica també és menor que el que li pertocaria per població.
Madrid, capital del regne
La gran beneficada és Madrid, on hi ha un 29% de treballadors públics i un 13% de la població. Madrid ha continuat concentrant els ministeris i seus estatals. I, malgrat la descentralització política, ha mantingut un procés de centralització.
A diferència d’alguns altres estats, els ministeris i els organismes estatals han romàs a la capital, on alhora s’han anat concentrant seus empresarials, un procés promogut en gran part per l’estat. Això ha fet que grans empreses espanyoles hi traslladessin la seu (com ara el BBVA i el Banc Santander) i s’hi establissin empreses de noves tecnologies (com ara Indra, Movistar, IBM i Ericsson).
Només Catalunya, i comunitats on el turisme de sol i platja és important (les Illes Balears, Andalusia, les Canàries i Múrcia) han mantingut el pes econòmic. Les comunitats limítrofes amb la capital, Castella i Lleó i Castella – la Manxa, han passat de sumar un 10% del PIB el 1980 a un 8,3% actualment, mentre Madrid ha augmentat del 14,1% del PIB al 18,9%. Encara més: en aquests gairebé quaranta anys, Castella i Lleó ha perdut 167.000 habitants i s’hi han despoblat nuclis.
Diversos experts, com els economistes Germà Bel i Antoni Soy, han remarcat que aquest procés havia estat premeditat. La política que s’ha dut a terme ha desvirtuat la competència entre territoris, amb un sistema radial que avantposa els criteris polítics a l’eficiència econòmica.
Germà Bel explica que el patró singular de l’estat espanyol, afavorint l’alta velocitat per connectar totes les capitals de província amb Madrid, i alhora menyspreant el ferrocarril de mercaderies, el model centralitzat de gestió aeroportuària o l’asimetria en el model d’autopistes, respon a l’esquema de construir un estat centralista i centrat a Madrid.
Això ha originat una concentració política, administrativa i econòmica en detriment de les altres comunitats, de manera que gairebé només els Països Catalans i el País Basc s’han mantingut com a alternatives econòmiques (i també polítiques); són justament les grans perjudicades en el personal de l’estat, una despesa que teòricament computa en el conjunt, però que beneficia principalment el centre.
Aquest benefici pels poders econòmics no és tan clar que sigui positiu ni tan sols per als madrilenys. Observant el mapa, es comprova el buit a la rodalia de Madrid, que obliga la major part de joves a haver-se de traslladar per cercar oportunitats laborals: no pas per millorar el nivell de vida, sinó per tenir una feina.
Els salaris més alts no compensen la diferència amb cost de vida. Cal tenir en compte que a Madrid es necessita més de vuit anys de sou mitjà per a pagar un habitatge, mentre que en alguns altres indrets (com ara la Rioja o Múrcia) no arriben a cinc. A més, Madrid només és la setena comunitat amb menys desocupació i amb uns nivells més alts de contaminació. Per tant, no és pas tan clar el suposat benefici per als madrilenys, sinó que sembla que siguin més aviat els poders econòmics els grans beneficiats d’aquesta concentració econòmica, política, administrativa i demogràfica.
Els fonaments de l’estat espanyol
La concentració es podria justificar per la concepció centralista durant el franquisme, en detriment d’uns altres centres de poder, com ara Barcelona, Palma i València. Però el fet és que durant els anys posteriors no ha fet sinó créixer.
El personal diplomàtic present a l’estranger, que té poc a veure amb la situació de la seu ministerial, ha seguit un procés similar: és a dir, s’ha consolidat un centre polític, amb tot allò que implica, i una perifèria.
Els Països Catalans, com en el cas del personal administratiu, només té un 6,4% dels ambaixadors, tot i viure-hi el 29% de la població de l’estat espanyol. A més, és clara la pèrdua de pes de Catalunya i el País Valencià, amb una tendència a la baixa.
La mateixa anàlisi acadèmica de les dades destaca una forta sobrerepresentació del centre i l’interior de l’estat –principalment, Madrid i Castella i Lleó– i, en canvi, una infrarepresentació històrica de la perifèria, especialment Catalunya, que partia d’uns nivells baixos els anys seixanta i setanta i que no ha fet sinó empitjorar amb el temps.
En aquesta línia trobem la mateixa situació en els encarregats d’exercir el poder. Malgrat ser gairebé un terç de la població de l’estat, el darrer president provinent dels Països Catalans, va ser Ricardo Samper (1934). Alhora, la representació en el consell de ministres també és molt menor a la que pertocaria: un 16% de ministres per un 29% de la població.
Cal remarcar que, justament, un dels arguments de la sentència de la Cort Suprema del Canadà per a justificar que el Quebec tenia una lliure determinació interna, que feia injustificable la secessió unilateral, era que durant quaranta anys de cinquanta el primer ministre del Canadà havia estat quebequès, com també el cap de l’oposició i el cap major de les forces armades, entre més càrrecs clau. Aquest fet que no succeeix a Catalunya ni tampoc a la resta dels Països Catalans.
La desconnexió mútua
Catalunya té una participació en els recursos de l’estat molt menor que la que li pertocaria per població; no únicament en personal, sinó en més aspectes, com ara la cultura, en què només tres equipaments de Madrid (Reina Sofia, Museo del Prado i Teatro Real) tripliquen el total de les aportacions de l’estat a Catalunya.
I si la presència ja és baixa, gran part del personal estatal hi està a contracor, alhora que els ciutadans catalans mantenen un distanciament amb les estructures estatals. El 2017, el 40% dels tècnics d’Hisenda estatals establerts a Catalunya –524 dels 1.327– van demanar el trasllat, encara que només 174 ho van aconseguir. De la nova promoció del 2016, 172 dels 201 van ser destinats a Catalunya de manera forçosa.
La immensa majoria d’alts funcionaris són de fora i això fa que se’n vagin quan en tenen l’oportunitat. Per tant, la xifra de treballadors públics d’origen encara és menor al 5% que hi ha al país. De la mateixa manera, en justícia, només dos advocats de l’estat de la darrera promoció van triar Catalunya i les cinc darreres destinacions elegides per a treballar als jutjats són a Catalunya i al País Basc. Per tant, toca anar-hi qui té menys mèrits o menys experiència.
D’una altra banda, la participació de principatins, valencians i balears és molt menor en la configuració de l’estat espanyol. Per exemple, en el cas de la Guàrdia Civil, poc més d’un 8% del cos és nascut als Països Catalans. En la darrera promoció, només ho era un 12,7% dels aspirants.
En gran part pot ser degut a la percepció que es té del cos. A Catalunya es valorava amb un 3,87 la policia espanyola i la Guàrdia Civil, i més d’un 50% els suspenien. En canvi, al conjunt de l’estat espanyol, en la darrera enquesta del CIS, eren de les institucions més valorades, amb una mitjana de 6.
La diferència entre el pes real i el que es correspondria a la població és clara, tant al País Valencià, com les Illes Balears i Catalunya. En el cas del Principat es podria argumentar que n’és una causa el fet de tenir els Mossos d’Esquadra, però hi ha més dades que apunten en aquesta línia.
Per exemple, en la darrera convocatòria que s’ha fet de l’exèrcit, només un 2,9% dels aspirants eren catalans i són per sota també els del País Valencià i les Illes Balears. En canvi, Andalusia, Castella i Lleó i Madrid sumaven el 56% de les sol·licituds, tot i tenir una població del 37% del total.
Gran part de la societat no se sent identificada amb la construcció de l’estat espanyol i evita de formar-ne part, un recel que no es troba en uns altres territoris. Alguns dels factors principals són que una part important de la població se sent més catalana o només catalana; l’actitud d’alguns sectors de l’estat espanyol, com els vincles de la policia amb l’extrema dreta; els casos de discriminació lingüística; una diplomàcia exterior centrada a combatre l’independentisme; i la politització de la justícia amb un tarannà conservador i anticatalanista.
El distanciament és més gran a Catalunya. Però tant a les Illes Balears com al País Valencià també creix com més va més la consciència d’un tracte injust: en llengua, en cultura i especialment en finançament i infraestructures.
Aquest procés és paral·lel al de centralització, que s’ha mantingut imparable, malgrat un discurs més o menys amable segons els governants, amb una pèrdua progressiva del poder polític i econòmic, i per tant, de la capacitat de reacció. En gran part, el futur dels territoris dels Països Catalans depenen de la capacitat de crear alternatives i forjar resistència mentre el procés de centralització es manté inalterable.
