21.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 22.12.2021 - 07:31
El govern de la Generalitat de Catalunya va avançar ahir una nova colla de mesures urgents contra la covid-19. L’allau d’infeccions que veiem és molt important. Però, al costat d’això, cal remarcar també que ja fa dos anys que dura aquesta pandèmia i que la descompensació entre els esforços que es demanen que faça, i que fa, la societat i els que fan els governs ateny nivells simplement intolerables.
Dos anys després, per exemple, ens trobem que si ets contacte d’un positiu i no tens símptomes, Salut ja no et fa la prova. Es limita a demanar que t’aïlles, siga quina siga la teua condició i les teues necessitats, i et deixa amb l’angoixa de no saber si has agafat la malaltia o no.
I aleshores passa que si vols anar a una farmàcia i comprar una prova per a fer-te-la i eixir de dubtes és quasi segur que o no en trobes perquè s’han exhaurit o que, si en trobes, te la puguen arribar a cobrar a nou euros la unitat –perquè, encara que siga increïble, ningú no controla el preu d’un kit que pot arribar a oscil·lar entre quatre euros i dotze d’una farmàcia a una altra de la mateixa ciutat. (Vegeu aquest reportatge d’Arnau Lleonart.)
Això és un escàndol monumental. Perquè les autoritats no és que no siguen capaces de proveir els ciutadans amb la seguretat sanitària més elemental, sinó que, a més, permeten un campe qui puga salvatge del mercat –i això que tots els dirigents diuen que són d’esquerres!
Perquè, sabeu que a la gran majoria d’estats europeus les proves són gratuïtes, si més no en part? Al nostre país mateix, el govern andorrà en dóna dues per persona per Nadal. I com és, doncs, que l’estat espanyol considera que no té cap deure de fer com els altres estats i deixa els ciutadans a mercè de l’especulació econòmica o el desproveïment?
La sensació de desemparança creixent en la població és tan lògica i natural com la ràbia contra el poder displicent que l’origina. Una ràbia que pot agreujar-se encara més quan hi ha circumstàncies sobrevingudes com les que viuen en aquest moment moltes famílies, de les quals parla en aquest altre reportatge Odei E-Etxearte.
Perquè resulta que quan els xiquets són contactes s’han d’estar a casa. Però a càrrec de qui? Doncs a càrrec dels pares, evidentment. A càrrec d’uns pares que, paradoxalment, no poden adduir legalment la seua situació per a aconseguir una baixa temporal a l’empresa ni un ajut que els permeta de superar el tràngol. De manera que, novament, tota la pressió recau sobre la gent mentre l’estat no dóna cap mena de garantia universal amb què els seus ciutadans puguen defensar-se. Ho torne a dir: és que ja fa dos anys d’aquest desficaci i ja n’hi ha prou. Que hi ha hagut temps de sobres per a legislar adequadament, pensant en les necessitats de la gent. I si no s’ha fet, algú hauria d’assumir la responsabilitat de no haver-ho fet.
Continue: com pot ser que dos anys després no s’haja fet res, però res de res de res, per a millorar les condicions del transport públic? Les imatges dels vagons de rodalia pleníssims, o dels metros, a València o Barcelona són equivalents a les que hi havia abans de la pandèmia, si no pitjors i tot. I com es pot continuar demanant distància física a una població que després es troba obligada a anar com sardines a la feina? Que no importa a ningú, això?
I hi ha, encara, els errors de gestió. Al Principat i a les Illes ahir es van començar a demanar hores de la tercera dosi per als més grans de cinquanta-cinc anys, al País Valencià van pels de seixanta. És evident que anem tard. Però aquest greu error, aquestes setmanes perdudes, tampoc no tindrà responsables o què? Els consellers Argimon, Barceló i Gómez no n’han de dir res? O el ministre com-se-diga que siga responsable de la cosa aquesta a Madrid? O els nostres presidents? O el barrut de Pedro Sánchez?
Escolteu: que el 25 de novembre l’estat francès va anunciar que tothom podia rebre la tercera dosi i la majoria de la població de Catalunya Nord ja se l’ha poguda posar. Que Andorra fins i tot es va avançar i va anunciar el 17 de novembre que començava a posar-la. I, en canvi, a la resta del país, ara correm-hi tots. I els ciutadans haurem de tornar a encarar no solament una situació dura i hostil, sinó tot de mesures d’un gran impacte, que ens haurem de carregar a l’esquena novament. I amb la sensació profunda d’estar completament abandonats perquè aquelles coses que podien compensar-nos de les dificultats derivades de la pandèmia i que a molts països europeus funcionen a meravella, ací simplement no hi són.
Dos anys després, finalment, la cosa més greu de totes és que l’estat de la sanitat pública és d’una desolació absoluta. La pressió inhumana sobre els treballadors, després de dos anys d’esforços extenuants, ja arriba al límit. Els CAP són completament desbordats. I ahir el president Aragonès va tornar a proposar que s’habilitassen els metges no especialistes o els estudiants del darrer curs. Però si això ja es va fer fa dos anys, per l’amor de Déu!
Així no es pot continuar, simplement. Quan va arribar la pandèmia es va posar sobre la taula que calia un canvi profund del model econòmic i social per a superar-la i sobretot per a eixir-ne en bones condicions. Tots deveu recordar, per exemple, la insistència del president Torra, i més polítics i experts, en la necessitat de la renda universal garantida. I quin cabal n’han fet? Han passat dos anys i la realitat és que els ciutadans, que hem fet tant com teníem a les mans per a superar aquesta gravíssima crisi sanitària global, no podem tolerar més la indignant descompensació d’esforços que se’ns demana a nosaltres, en contrast amb allò que fa l’administració, els governs.
I les excuses simplement ja no valen. Perquè si resulta que la culpa de tot la té el govern espanyol, perquè les autonomies no tenen capacitat real de finançament ni de funcionament, aleshores que algú m’explique per a què tenim un sistema sanitari propi, per a què fem eleccions o per a què tenim un parlament si després ens hem de resignar a no poder fer res. I, encara més, que algú m’explique per què els mateixos polítics que donen la culpa al govern espanyol de no garantir les condicions per a combatre la crisi com cal, després resulta que a Madrid són els seus aliats incondicionals i els diuen amén a tot. A què juguem?
PS. Dit tot això, ara toca, una vegada més, enfrontar-se a la realitat, ser coherents en el nostre comportament i continuar lluitant contra aquesta pandèmia. De manera que cuideu-vos molt, per favor.
Si ho voleu, i si podeu, ajudeu-nos: feu-vos subscriptors de VilaWeb o feu una donació sense cap més compromís.
