La ‘desaplaudida’ Arrimadas

El fracàs absolut ve del 21 de desembre. L’endemà, cridaven que havien guanyat les eleccions. I només eren el partit amb més escons. Però els independentistes eren majoria absoluta. Des d’aquell dia, han passat quasi sis mesos i ha caigut el govern del PP a Madrid, no han aconseguit cap victòria front a Catalunya i encara no han aprés que van perdre. Que són la minoria. La senyora Arrimadas no sembla que vaja a ser presidenta de la Generalitat. I ella sola s’ha quedat al carrer. En aquest cas, a la plaça. Probablement, triarà la opció de continuar allà i pot ser l’augment de la violència. Això només la farà més minoritària del què ja és. Sembla que tots els diners invertits en Ciudadanos són perduts. Ací i allà.

Tot fa pensar que un partit que ha estat concebut sols per crear divisió i confrontació, no tenint altra raó de ser ni altra reflex que la crispació i la bronca, no farà més que aprofundir en la seva línia d’actuació… fins que doni algun resultat. Suposo que a partir d’ara, en que la maror ha baixat bastant d’intensitat, el que faran serà esperar i seleccionar aquelles ocasions, aquelles oportunitats que es prestin a la provocació; penso, per exemple, en els dies en què jugarà la selecció espanyola en el mundial. Caldrà ser molt vigilant, per tant, en aquelles “costures” d’espai i temps en què C’s mirarà d’excitar i abraonar els seus hooligans. Esperem que els Mossos estiguin amatents i que la ciutadania compromesa amb el país sàpiga mantenir el cap clar i la sang freda.

La violencia i la mentida de ciutadans és i creixerà en la mesura que nosaltres vulguem. Si els fem cas, si els donem publicitat, si demanem disculpes, si tolerem les seves mentides, etc. Etc.
Hi ha moltes maneres de deixar-los al nivell que els correspón. Ignorar les seves provocacions però posar en evidencia la seva ignorància i la seva mala fé.
És com tenir un adolescent mal educat i consentit a la família, que si ha de conviure, però no deixar que t’esguerri totes les festes familiars. I si no vol que no vingui. Ja s’ho trobarà.

Sent com sóc nascuda a Madrid, conec molt bé la cultura de la cort i la sra. Arrimadas m’enerva perquè la reconeixo en la vesant més “carpetovetónica” del tarannà mesetàri.
Desconeix l’empatia, de fet, és un terme que mai va formar part del protocol cortesà i ella, majordoma, encara menys.
L’arribisme és la forma amb la que s’ha educat, ja que és la proteïna bàsica de la picaresca. Qualitat molt valorada a Castella, aquella que et fa ser admirat per allò de: màxim èxit / mínim esforç. És a dir, l’eròtica de l’espai.
La senyora practica l’exhibicionisme de l’ignorància, perquè un dia la cort va entendre allò de l’efectivitat de la identificació: que es pensin que som “campechanos”, això ens fa populars……
Bé hi ha molt més que descriu una individua com aquesta, però, la veritat, m’envaeix una mandra immensa dedicar-li més temps a un fenomen tan simple, malgrat resulti tan tràgic.

C’s afronta una competència important del PSC i, sobretot, del PP, i no crec que es puguin permetre en el futur aquests estirabots, perquè necessitaran molt temps de telenotícies.

En un mapa electoral força polaritzat, C’s només podia créixer a costa de PP i PSC, i probablement aquesta via ja s’ha exhaurit i s’inverteixi. Ara mateix, només els votants dels comuns poden encara bascular entre independentisme i unionisme. Però em fa l’efecte que ara que C’s és ultradreta, bascularien cap a PSC.

Tant PSC com els comuns estan encantats amb aquest nou govern estatal. Creuen que una cara amable i una suposada oferta de diàleg els farà quedar bé a ulls del mon i neutralitzarà la campanya indepe. A mi em sembla il.lús, però ja veurem.

Finalment, en l’editorial de divendres he vist molts comentaris de desencís i de gent que estava farta d’aquest ‘impasse’. A mi tampoc no m’agrada gens la situació actual, però només amb un debat honest podrem començar a canviar-la. Algunes preguntes que tinc i que voldria que algú m’aclarís:

Amb el 48% podem implantar la República?
Si no, com aconseguim més d’un 50%? I com ho validem?
Quanta gent està disposada a deixar d’ingressar els diners a Hisenda espanyola un dia determinat?
Com neutralitzar les ingerències (policia, exèrcit) de l’estat espanyol?

Jo també conec una altra paraula per a descriure el que va passar ahir amb Arrimadas: “backlash”. Les imbecilitats i el to d’agressió perquè sí d’Arrimadas i la seva tropa han rebotat el seu electorat objectiu. Ella sola s’ha fotut en un forat del que no pot ja escapar, i ho ha aconseguit simplement a base de no pensar i de ser antipàtica a cada pas.
Això sí, no vol dir que la feina se’ns hagi acabat. A Madrid, Albert Rivera encara té públic, i frases com la de “yo veo sólo españoles” li guanyen fans a base de ser malinterpretades per una població, la castellana, que no té els elements de judici necessaris per a adonar-se’n de quin… element tenen al davant, un problema agreujat per la d’espai televisiu que rep C’s. I si aguanta Albert Rivera, aguanta Inés Arrimadas per malament que ho faci. Així que se’ns gira feina per a desenmascarar-los. No hauria de ser impossible (i Rivera ja ha deixat prou frases reveladores com per a posar-lo en problemes), però la clau és que l’electorat castellà és prou cap tapat i desinformat com per a negar la realitat quan la hi presenten amb claredat. I aquesta és una batalla clau (l’altra, “retratar” públicament l’equip Sánchez i les seves misèries, pot ser una mica més fàcil, doncs pels castellans Sánchez “és” d’esquerres, i això per a ells… ui, ui…).

CIUDADANOS ES BRUTICIA FRANQUISTA, purs genocides dels catalans, ens odien a mort, als catalans i als catalans.
Ciudadanos esta forrat per uns donadors que cal investigar i engarjolar, i que tenen nom i cognoms i que la FISCALIA TAPA com pot.
VOLEM LA LLISTA DE DONADORS DE LA BANDA GENOCIDA DE CIUDADANOS.
i per cert el CAUDILLO RIVERA s’ha escapat? i de la pobre Arrimadas, una emigrant que ningú sap que fa a Catalunya, pobreta fa pena, penita, pena, sempre gemegant, insultant, embrutant i repetint porqueries vulgars i de nena petita i mona.
SCCiudadanos, no son res més que excrements franquistes-catolics propagats per la banda criminal-catolica de la COPE, amb l’OMELLA al davant.
Donar el 0,7% a la COPE es propagar el GENOCIDI DELS CATALANS

Totalment d’acord amb el teu article, Vicent, i felicitats per això de la paraula”desaplaudida”, que defineix a la perfecció aquesta dona, que quan començava semblava guapa i llesta i cada vegada sembla més tonta i lletja. Crec, però, que la missió d’aquesta gent no es només negar la legitimitat de l’independentisme, sinó assolir la desaparició física de Catalunya i, sobretot dels catalans. Estic molt content del resultat d’aquestes enquestes que dius que els fan baixar a plom, no gaire sorprès de la seva falta de reacció i d’enteniment del que ha passat, i sense cap dubte del que faran d’ara endavant, quan vagin perdent i perdent embranzida. La ultradreta, mancada de tot el que s’assembli a la imaginació, farà el mateix de sempre: Utilitzarà la força i la bestialitat, i per la seva desgràcia, a bastants espanyols ja els va avergonyint tanta “força” i tan poca intel·ligència i coneixement.

Amb una demagògia gestual i primitiva de quatre falsetats repetides amb aquella acritud que exaspera, contra el símbols republicans, i amb un contrapunt ideològic d’un falangisme arnat d ‘en Rivera que s’ha vist arrossegat pel no a la moció de censura, Cs es va esllanguint quan ja no té l’escalf de la violéncia de l’estat. La mentida quan no té política darrere té data de caducitat.

Felicitar l’Ana Fernández per la precisió del perfil cortesà d l Inés…

No vol reconèixer la diferència entre els independentistes i els que volen tenir dret a decidir.
Sempre canta la mateixa cançó de que el President governa per una part que són els independentistes i efectivament aquests són representats per majoria al Parlament així ho diu la democràcia amb la normativa actual.
Tampoc vol reconèixer que també el 80% de la població inclosos els No independentistes voldrian tenir el dret a decidir de forma vinculant.
Únicament es manifesta de forma demagògica
El seu discurs es monòton i repetitiu.
Ha perdut

@Josep Usó. Me n’alegro de tot cor que els diners invertits en “ciudadanos” pensis que son perduts. Jo ho desitjo igualment. Sobretot, sabent d’on venen. Ho sabem tothom menys el Sr. fiscal gros (i qui limogui els fils) i el sanedrí dels srs. jutges que tallen el bacallà, que com que “són la justícia” (més fins i tot que la constitución la qual manegen al seu gust i conveniència pròpia i dels “ejecutivos”), porten -com la Història ens ensenya- una bena als ulls. El problèma greu és que els qui tenen aquests diners només els fan servir en benefici seu, sense valorar la netedad i profit cívic de les seves inversions. Tenen prou pasta com per a desestabilitzar mitja Ñ -la que a ells els sobra i tenen entre ull i ull – a no ser que els Ñoles siguin il.luminats per la Sabiduría i recuperin criteri decència i valentía com per a plantar-los-hi cara i fer una cosa tan fàcil i eficaç com és NO VOTAR-LOS

Molt bona la descripció d’Ana Fernández. però voldria afegir que el gran error d’Arrimadas ha estat en voler insistir en el fet de la “procedència” de la gent que viu a Catalunya. Hi ha hagut molta gent que primer ha comprat el discurs però que està farta que algu els vulgui fer veure que no són catalans, quan a hores d’ara potser se’n senten de ple dret, tot i na haver nascut aquí o ser fills de nouvinguts. A ningú li agrada ser un emigrant permanent. Ara molta gent d’aquesta, que han vingut de fora i no són independents, s’han començat a emprenyar. En resum, C’s s’ha passat de frenada.

Acabem de veure per les notícies que a la Plaja Major de Vic, els feixistes criden « Libertad », i els sobiranistes els responen, no sento exactament en quins termes.

Suposo que algú se li haurà acudit de respondre’ls a cada “ Libertad” , amb l’afegit … “presos polítics” . Hem de mostrar no només persistència, coratge, civisme, també creativitat contundent, tan contundent com perquè els feixistes recordin que cada vegada que ‘ens toquin’, immediatament ‘s’enrampin’.
(Sembla ser que Llarena, el de la trena, començarà a adonar-se’n el proper 4 de setembre, a Bèlgica, que si ‘ens toca’, ‘s’enrampa’.

A la Sra. Arrimadas li encanta jutjar (a la seva manera) i posar etiquetes a les persones que no pensen com ella. També hi posa etiquetes al procés, al sobiranisme, a l’independentisme, a tot el que comporti anhel de democràcia i llibertat. No cal dir que aquestes “etiquetes” que va repartint aquesta senyora són adjectius qualificatius que no solament desqualifiquen sinó que són directament greus insults. En el supòsit que a ella o al seu partit se’ls tractés de la mateixa manera (la ultra, els ultres, etc.) no crec que això li agradés gaire… però compte Sra. Arrimadas, repassi el “refranero español” i hi trobarà motius per pensar-hi: “Dime de que presumes y te diré de que careces”, “Donde las dan, las toman”, “Quien siembra vientos, recoge tempestades”, etc.

El objecte primari de Ciutadans va ser el crear un moviment regenerador de les dretes, sobretot quan el PP es va convertir en una bomba retardada per els seus afaires.
Ara bé, lo que mai es va tindra amb compta es que la maquinaria propagandista pogués caure amb un error de la mida que ha caigut. Avui Ciutadans esta donant la imatge pitjor que podria donar. La d’un traïdor als seus, amb qui no es por confiar.
Per una altre part, a Catalunya la imatge es la d’un partit antipàtic i poc cult, que ni accepta un joc democràtic.
Quan la bèstia esta ferida, diuen que es més perillosa, però també es torna més irreflexiva i es més vulnerable.
Ara estan desorientats i cada dia tindran mes desercions dels que creien que eren salvadors de una democràcia ferida per el independentisme i només veuen ara uns nostàlgics del franquisme.

Sr. Fortian,
d’acord en tot el que diu, tret d’una cosa: Ciudadanos, tot i les seves derives i evolucions posteriors que els van dur a eixamplar-se arreu de l’estat, no va néixer per regenerar la dreta ecspanyola, sinó com a marca blanca dels socialistes catalans, que necessitaven algú que els fes la feina bruta contra la immersió lingüística i tot allò que fes olor de catalanitat, i que els PSCs no s’atrevien a fer per ells mateixos. Ha estat recentment que l’IBEX hi ha vist una oportunitat per donar-li el cop definitiu a l’estat del benestar, i per mantenir i perpetuar els seus privilegis.

A l’Arrimadas la desqualifica en sentit comú i la vergonya aliena, es evident que respira odi i tan sols cerca la confrontació social i el trencament de Catalunya. Resta clar que ho te perdut
fa molts anys que aquest mètode està superat.
En conseqüencia la meva recomanació és simplement ignorar-la en tot el que fa i demostrar-li que el silenci davant de la mentida orquestrada, en un país civilitzat han perdut la partida, i la tactica que aplica de reiterar les mentides de la divisió social a casa nostra no te acollida degut al nivell cultural de la ciutadania. Ho lamento però és una invitació a tots els instruments de comunicació social.

Tres o quatre veritats incòmodes:
a) Bé, ja hem despotricat tota la setmana sobre el malvat govern del psoe, sobre la persistència dels seus insignes jacobins, sobre la impossibilitat de regenerar-se que té l’estat espanyol. En definitiva sobre la vana esperança dels “ follets federalistes” i de les “fades confederalistes” que encara creuen –ells, els més ateus del país- que encara val la pena treballar en la direcció de confraternitzar amb els veïns mesetaris. Ja ens hem desfogat. Però ja està.
Diuen que el dol és necessari per entomar, digerir, superar una desfeta, una tragèndia, una mort. No podem prescindir d’aquest estadi posterior a la ràbia, i anterior a l’acceptació. Tampoc no podem recrear-nos-hi, llepant-nos les ferides i culpabilitzant el culpable. La realitat és més real que els nostres desitjos, les nostres ambicions i les nostres legitimitats. Fem un recull de tots els pobles que han patit injustícia, no cal anar massa enrere, només des del segle XX fins a 2017, i veurem que el nostre, només és un dels casos, i no el més desolador.
Ara bé, algun dia haurem de donar per acabat el dol. El dol que vam començar el 28 d’octubre de 2017, en adonar-nos que l’1/O, amb la seva èpica victòria i els seus serrells : 3/O parada de país ; 10/O internacionalització suprema del procés, posterior pròrroga negociadora (fallida) ; 27/O victòria agredolça al Parlament, per la inutilitat posterior, havia acabat en alguna cosa molt semblant a una derrota. Aquest dol que s’ha allargat fins a data d’avui, haurà de ser superat d’aquí no massa temps.

b) Potser ja hem de passar a un estadi posterior al de la queixa per la maldat de l’estat espanyol respecte al que fa a Catalunya, i a la seva ineptitud pel que fa a la consolidació d’una democràcia de qualitat. D’acord, ja ho sabem, i malauradament ja no canviaran. Aleshores, què? Cal marxar, en això tots estem d’acord. Però quina tàctica per a l’estratègia. No fem com els seguidors d’un equip de futbol que només es fixen en els demèrits del rival. Treballem per enfortir els nostres mèrits. Crec que les propostes haurien de ser proactives. Destinar menys temps a la queixa, a l’actitud tribunera, tipus Barça dels anys 70’s i 80’s, i sota un guiatge vàlid, guanyador, tipus Cruyff dels 90’s, Guardiola/Laporta dels 2000’s , realment lluitar a la nostra manera, i amb les nostres virtuts, per passar de ser perdedors ressentits a guanyadors satisfets . Poso exemples. En el cas d’ANC, tenim un actiu formidable, que és la capacitat de mobilització i el lideratge –fins el moment- net, encertat, transparent, autoexigent dels que l’han governat. Potser ja no és moment d’acontentar-nos amb mobilitzacions massives reactives a les malvestats espanyoles. Ja sabem que comptem amb 2,0M d’independentistes que ja no deixaran de ser-ho. ¿No podem extreure’n un profit major, menys simbòlic i més real, eficient? Per exemple, ¿no seria aviat moment de fer servir les idees i els braços dels membres d’ANC per procedir a difondre el procés constituent del que ha de desembocar en la Constitució, la llei de lleis de la república? Deixarem que el moll de l’os de la legislació que ens ha de regular durant una generació sigui –només- cosa de polítics ?
Un altre exemple. No seria aviat moment de fer servir la cartera dels membres d’ANC per difondre les marques respectuoses amb Catalunya i el català, les tendes i els productes, per tal de que les empreses que produeixen/etiqueten/venen en català hi sortissin guanyant?
Més. No seria moment d’actuar amb la màxima generositat lingüística pensant amb persones com ara Bea Talegón, Suso de Toro, Anton Losada, Ramon Cotarelo, Gonzalo Boye, destacats en una munió de castellanoparlants favorables a l’independentisme, o si més no, que no són anti-independentistes? Si sempre reclamem reconeixement de la diferència, no podríem tornar el favor a tants independentistes de matriu espanyola, i cedir un espai del 3/24 per difondre en castellà les notícies del canal, tal com ara es fa mitja hora dia en occità? (De fet, a l’occità i al castellà, s’hi podria afegir l’anglès i el francès, potser l’urdu i l’àrab. El cost monetari crec que seria mínim en comparació a la difusió amb criteri català, i a la repercussió politico-social dins l’àmbit d’aquestes comunitats de parlants. Pensem que la nostra mirada al món es retransmetria a desenes, centenars de milers de compatriotes) .
c) Per no allargar-ho, una darrera qüestió, ¿no seria aviat el moment de superar el temps de dol i de lluita simbòlica, i mostrar un republicanisme factual avant-la-lettre, abans de que tinguem la república? En concret, quan gaudim de la república catalana prioritzarem la senyera, perquè ja no caldrà mostrar que lluitem per la república. Aleshores, no seria el moment que ANC proposés en una data assenyalada, 11/S, 27/S, etc… que es vagi substituint l’estelada per la senyera? No crec que per fer aquestes mostres factuals de republicanisme perdem ni un sol vot independentista, i potser si que en guanyem algun per a la causa, d’entre les files dels fins ara indiferents que pot haver-hi en les comunitats castellano/anglo/franco/urdu/àrabo-parlants, que ni estan contra nosaltres, però que fins el moment no estan amb nosaltres? L’estelada ens ha servit per a la formació de combat. Potser aviat necessitem la formació de construcció.
Pensem-hi, i sobretot, actuem.

P.S. Tan aviat com sigui possible, un homenatge públic, sincer, emotiu a tants de catalans que sense ser polítics -a aquests els hi va en el sou- se l’han jugada per nosaltres. I el primer, el major Trapero. No oblidem mai qui ha pres riscos per la decència, per la justícia, per la llibertat.