La desaparició

La desaparició del president Carles Puigdemont és un dels fenòmens polítics més difícils d’entendre de la segona meitat del 2024. No parlo pas de la desaparició física del 8 d’agost, quan es va fer fonedís al passeig de Lluís Companys i el vam esperar durant hores, astorats com bels davant la Pasqua, sense saber-ne res fins l’endemà, i després encara sense cap mena d’explicació raonable. Parlo de la desaparició política. Al març, Puigdemont va decidir que, després de sis anys, renunciava a l’estratègia de l’exili, deixava d’ésser eurodiputat, matava per inanició el Consell per la República –rebatejat Consell de la República el setembre del 2022, en últim símptoma d’agonia retòrica– i tornava a la política autonòmica. A hores d’ara, no hi ha cap raó per a dir que aquella decisió hagi seguit un camí coherent.

Sembla que Puigdemont hagi plegat veles i s’hagi descuidat d’avisar-nos. D’entrada, per una raó comunicativa: no ofereix cap conferència de premsa amb preguntes; entre el maig i el desembre va fer tan sols una entrevista –la d’Ariadna Oltra per a la televisió pública–; i ni tan sols el seu partit no presenta cap producte controlat que ens permeti de saber què en pensa, de les coses –ni uns vídeos breus en un canal de YouTube, res. No sé per què ens hi hem acostumat, tal volta perquè el llistó d’exigència democràtica del país ha tocat fons, o tal volta perquè ell ha sabut revestir-se d’una mística monàrquica. Però, per a un polític amb tanta influència en la política d’un país, la transparència, les explicacions públiques i la predisposició al diàleg amb els ciutadans no són pas una opció, sinó un deure.

En realitat, és fruit del nou autonomisme: com que el 2017 es va interrompre la capacitat dels ciutadans de donar instruccions als polítics, ara els polítics es tornen a creure amb dret de viure-hi d’esquena. El fet que el president Salvador Illa es negui a reconèixer que ha parlat amb el president Puigdemont bo i adduint que es tracta d’una “qüestió privada” confirma que cap dels dos no té clar el seu paper. La seva funció és la representació, no pas l’encarnació napoleònica, i, per tant, la cosa important és què fan en relació amb els votants, i no pas què passa en relació amb la seva figura. Puigdemont pot creure que la preservació personal d’una certa aura històrica és un compromís respecte dels votants –jo també ho crec, tot i que com més va menys preserva–, però no hauria de permetre’s el luxe de callar en nom de cap pretesa solemnitat.

L’exili és un desavantatge molt determinant, però tampoc no justifica aquest silenci, i la no aplicació de l’amnistia encara menys. D’entrada, perquè el president Puigdemont mateix pensava optar a la reelecció, el 30 de gener de 2018, amb l’argument que es podia governar de l’exili estant, i encara avui això és un motiu de retret a Esquerra. A més a més, però, hi hauria un niu d’opcions imaginatives per a fer oposició, si ho volgués: no ho vol. La raó per la qual Puigdemont calla és que també el beneficia aquest clima apolític, que ja li està bé la idiotització que promouen els socialistes, perquè de moment no té cap proposta millor a fer, ni –jutjant les que ha tingut fins ara– cap idea que li pugui funcionar i aguantar. N’és un indici bastant clar que hagi confiat l’oposició parlamentària al diputat Albert Batet.

Potser la presència als titulars dels mitjans espanyolistes li dóna una versió desvirtuada de la conversa política a Catalunya; potser espera que la feblesa d’Illa es vagi fent visible. En tot cas, en la desaparició de Puigdemont hi ha alguna cosa més que pragmatisme o manca de transparència. Hi ha un patró d’inconsistència en les decisions, com de prendre-les a mitges i deixar-les estar. Amb el “compromís històric” d’investir Pedro Sánchez, Puigdemont va fer un tomb total, consolidat amb la conferència d’Elna on anunciava la seva candidatura a presidir la Generalitat. Res d’allò que s’ha concretat després no està a l’altura de la renúncia simbòlica que va significar. Hi havia l’estètica, però faltava la substància, i sense substància, l’estètica s’ha anat marcint. Míriam Nogueras potser projecta duresa, però no pas una alternativa.

El retorn de Puigdemont a Brussel·les va ser físic el 8 d’agost; els últims mesos ha estat polític. Per no entrar en contradicció amb el president que, anys enrere, renegava d’arriscar-se a la presó, se’n va tornar a Brussel·les; per no desgastar-se amb l’autonomia, parla de qüestions espanyoles i prou. Però no triar mai també desgasta. Encara tindrà un parell de bales per a disparar: la moció de confiança al president espanyol, Pedro Sánchez, si és que arriba mai a reeixir, o un vot negatiu al pressupost. Són episodis que encara li poden oferir uns instants de protagonisme mediàtic, però fins ara no ha demostrat que sàpiga acompanyar-los d’un relat sostingut.

Si fos un membre destacat del seu partit, estaria desesperat de pensar què passarà quan el pes de Puigdemont s’acabi d’esmicolar, perquè ja sembla clar que no hi ha cap pla. La fotografia que li ha tornat a prometre Sánchez potser pot precipitar les coses, com un dol mig tancat per les raons equivocades. Malauradament, Puigdemont va pel camí d’aconseguir que el seu retorn definitiu de l’exili sigui del tot desproveït de cap transcendència política. Com aquell trist 27 d’octubre: ja tan sols el símbol.