07.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 07.07.2024 - 21:59
“Aquest matí s’han mirat a l’espill abans d’anar a votar i simplement han decidit que això no podia ser.” Aquesta ha estat la reacció d’un familiar, molt bon coneixedor de la realitat francesa, en el moment que li he explicat el sorprenent resultat del sondatge que es publicava a les vuit del vespre. Victòria del Nou Front Popular, segona posició per al partit de Macron i l’extrema dreta relegada a una tercera posició molt humiliant, si tenim en compte l’ambient que s’havia creat d’inevitabilitat de la seua victòria.
Efectivament, deu haver passat això. Finalment, quan ja sonava la campana que marca el final del combat, la majoria de la població de l’estat francès s’ha preguntat en veu alta si realment estava disposada a cedir el govern a l’extrema dreta xenòfoba i racista. I la resposta –malauradament, no en el cas de Catalunya Nord– ha estat que no.
L’augment de la participació ha estat el factor determinant. Novament, com passant d’ençà del famós enfrontament entre Chirac i Le Pen (pare), moltíssima gent s’ha posat una pinça al nas i ha acudit a votar o bé pel Nou Front Popular o bé pel partit del president Macron. Molt poca gent comptava que l’esquerra guanyàs i encara menys gent comptava amb la possibilitat que la macronia passàs davant de Rassemblement National. Aquesta mobilització, doncs, plural i no d’un sol partit, és la constatació que s’ha tocat una fibra molt íntima dins molta gent que ha anat a les urnes a frenar l’extrema dreta com fos, i a impedir que arribàs al poder per primera vegada després del règim de Vichy i el final de la Segona Guerra Mundial.
Això és una alegria. En primer lloc, per als catalans, que hem vist que l’extrema dreta sí que monopolitza els resultats al nostre país –tots quatre diputats tornaran a ser ultres–, però en un context en què això no és la temible nova normalitat europea –l’ascens de l’extremisme dretà–, sinó una excepció estranya. Tanmateix, caldrà treballar moltíssim d’ara endavant.
L’alegria també és molt important per a tots els europeus. Fa pocs mesos molts temíem que arribaríem a veure un Parlament Europeu i alguns dels estats principals en mans de l’extrema dreta. Era l’amenaça més consistent contra els valors democràtics d’aquestes darreres dècades. I no passa. És cert que governen a Itàlia i als Països Baixos. Però no governaran a França, no van guanyar les eleccions europees, a l’antiga Europea de l’est la victòria dels demòcrates polonesos ha obert una via d’aigua en la temuda consolidació dels règims il·liberals i a Escandinàvia es comença a veure un canvi radical de posicions de l’esquerra en terrenys com la immigració, el manteniment i consolidació de l’estat del benestar o la seguretat, que arracona l’extrema dreta i la pot frenar.
Tenim davant, doncs, un respir important, però hem de ser conscients que, alhora, això no resol res. L’ascens de l’extrema dreta a tot Europa té a veure amb el fracàs de les democràcies a l’hora de continuar donant als ciutadans la seguretat i la confiança que l’estat del benestar els protegeix i que tenen assegurada una part, ni que siga mínima, de la justícia social i el progrés econòmic i cultural que han estat el fonament del projecte europeu.
Cal atacar, per tant, l’arrel dels problemes si no volem continuar vivint amb l’ai al cor, tement l’arribada al poder dels ultres i havent de fer remuntades èpiques en l’últim minut, amb la pinça posada al nas. Tot és molt clar i senzill: avui els europeus vivim pitjor, clarament pitjor que no fa vint o trenta anys. El descontrol de la globalització econòmica i la frivolitat i el menysteniment de la població per part de la classe política ens ha dut a una crisi que té múltiples cares: de la manca d’habitatges dignes a la pobresa estructural, de la deficient representativitat democràtica al xoc entre les metròpolis i la perifèria, per dir-ne algunes.
Així, doncs, si no hi ha un tomb immediat, decidit i contundent de les polítiques públiques, votar contra l’extrema dreta sols servirà per a validar, per a donar aire, a uns polítics –com és el cas de Macron– que no són allò que la societat necessita avui. I, tard o d’hora, l’extrema dreta guanyarà.
PS1. Aquests dies hi ha moltes especulacions sobre el futur dels exiliats, en veient el colp d’estat judicial que atura de manera efectiva l’amnistia. N’hem parlat amb un dels protagonistes principals de l’afer, el conseller Lluís Puig: “M’encantaria de fer costat al president Puigdemont en el retorn”.
PS2. Darrerament, hem vist la notícia de diverses agressions a sanitaris en hospitals i centres de salut. N’hem volgut parlar amb metges, infermers i personal assistent, molts dels quals subscriptors de VilaWeb que han volgut col·laborar en la informació que us oferim en aquest reportatge.
