El suïcidi es pot prevenir?

La mort d’una mare i dues filles dijous passat a Girona ha commocionat bona part de la societat i ha tornat a posar damunt la taula un problema del qual no se’n parla gaire: el suïcidi. Fem bé de no parlar-ne? És millor evitar-ho? Perjudicarem algú si ho fem? A qui hem de fer cas? Sovint s’ha dit que és millor no parlar públicament del suïcidi per evitar un possible efecte crida. N’hi ha que ho continuen defensant, i n’hi ha que es queixen del silenci i el tabú i demanen que se’n parli més obertament. Les dades són les que són: gairebé un milió de persones se suïciden cada any a tot el món, i per cada suïcidi hi ha entre vint intents i trenta. A més, és la segona causa principal de mort entre persones de 15 anys a 29. Als Països Catalans, es van suïcidar 1.047 persones el 2013, l’últim any de què l’INE té dades. Esquivar la qüestió no ha fet reduir les xifres. Davant la disjuntiva de parlar-ne o no fer-ho, amb un cert convenciment que no ens podem quedar de braços plegats i sobretot des del respecte, hem volgut entomar una qüestió que els experts consideren de salut pública. Perquè és possible reduir la taxa de suïcidis si tenim les eines de prevenció necessàries i si obrim una mica més els ulls.

La depressió com a principal factor de risc

Parlem d’una de les morts més desoladores, no només per a qui es lleva la vida, sinó per als qui el sobreviuen. Dolorosa i plena de preguntes sense resposta. És un problema molt complex en el qual incideixen molts factors, per això és difícil d’establir-ne cap causa concreta. En tot cas, i tornant a les fredes i asèptiques xifres, en el 90% dels casos ens trobem davant d’un trastorn mental i, d’aquests, el 60% són depressions majors. És el factor de risc més important. Només un 10% correspon als anomenats suïcidis lúcids, que són aquells fets en plena consciència i que cap psiquiatre ni medicina pot evitar.

El psiquiatre Santiago Duran-Sindreu, del pioner Pla de Prevenció de Suïcidis de l’Hospital de Sant Pau i el Centre de Psicoteràpia de Barcelona, explica que el perfil de la persona que se suïcida és un home de mitjana edat o d’edat avançada que pateix un trastorn mental, sovint associat al consum d’alcohol o a una malaltia física dolorosa o incapacitant, i que es troba en una situació social d’aïllament o econòmicament desafavorit. Un perfil diferent del de qui intenta suïcidar-se. Així, el nombre d’homes que consumen el suïcidi és tres vegades superior al de dones; en canvi, en els intents de suïcidis, hi ha deu dones per cada home i la mitjana d’edat baixa fins als joves.

Sense causes genèriques

Això són perfils, però si ens parem a analitzar cas per cas, és difícil d’establir un patró comú. ‘Les causes són molt diverses’, explica el sociòleg Salvador Cardús, autor de ‘Plegar de viure, un estudi sobre els suïcidis’ (1981) juntament amb Joan Estruch. ‘Vam estudiar més de quatre-cents casos’, recorda, ‘i la primera conclusió que en vam treure és que és molt difícil donar raons generals per a una conducta que té a veure amb circumstàncies personals’. Per això també descarta que es pugui atribuir a raons de caràcter social, atès que el suïcidi afecta a gent de tota mena.

Des que la crisi ha fet estralls i els desnonaments s’han posat a l’ordre del dia, alguns titulars han fet pensar que els suïcidis han anat en augment. ‘Des del començament de la crisi, els suïcidis han augmentat entre l’11% i el 20% en comparació amb el moment previ. Però si ampliem l’òptica i ens fixem en les xifres des dels anys vuitanta, veurem que la taxa continua més o menys estable. Les dades no difereixen gaire respecte de les del 2003. Hi ha hagut un repunt, però analitzant-ho amb el focus obert, aquest no és significatiu’, explica Duran-Sindreu.

Posar el focus en la prevenció i atendre els supervivents

Davant de la realitat, els experts coincideixen que cal focalitzar els esforços en la prevenció, el tractament adequat de la depressió i l’abús d’alcohol i en el seguiment dels qui han intentat treure’s la vida. Les dades demostren que és així com es redueix la taxa de suïcidis. Amb tot, l’OMS alerta que el suïcidi i els seus factors de risc continuen sense tractar-se de la manera adequada, en bona part ‘per la manca de sensibilització sobre la importància del suïcidi i pel tabú que l’envolta i que impedeix que se’n parli obertament’.

‘El focus s’ha de posar en el servei psiquiàtric i psicològic i en la detecció en l’atenció primària, perquè els suïcidis que es poden tractar tenen a veure amb patologies mèdiques i necessiten un seguiment adequat’, diu el sociòleg Salvador Cardús.

El doctor Duran-Sindreu també insisteix en la importància de la prevenció. El programa pilot en què treballa ha tractat en aquesta última dècada més d’un miler de persones i ha aconseguit reduir els ingressos hospitalaris i les temptatives de suïcidi, a través de teràpies amb grups de risc i sessions individuals. Ha estat un pla de prevenció de suïcidis pioner a tot l’estat. Com també és pionera l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi i l’associació Després del Suïcidi, dirigides a les persones vulnerables i als supervivents, terme amb què es denominen els afectats per una mort per suïcidi.

En parlem? Com?

Justament els familiars i amics de morts per suïcidi i també molts experts demanen d’un temps ençà que es trenqui el silenci al voltant d’aquest problema i se’l pugui tractar de manera més directa i des de diferents àmbits. L’objectiu és que la societat adquireixi ‘la consciència necessària per ajudar i poder identificar les possibles persones de risc i donar suport als supervivents’.

Cardús es mostra més escèptic respecte els possibles beneficis de parlar-ne i normalitzar-ho. ‘Entenc que algú amb un familiar que s’ha suïcidat necessiti parlar-ne i expressar els sentiments, però em sembla poc versemblant que el fet de naturalitzar-ho pugui tenir conseqüències preventives. És un comportament d’una gran duresa per a qui ho viu i qui l’acompanya, i no estic segur que s’evités si es percebés com a normal; potser el faria més freqüent.’

‘Els mitjans de comunicació podeu jugar un paper molt important, que pot servir per a prevenir o bé per a afavorir l’efecte mimètic’, ens diu el doctor Duran-Sindreu, que recorda les recomanacions de l’OMS de parlar del suïcidi ‘però parlar-ne correctament, com un problema de salut pública i no pas centrant-nos en les frivolitats.’ ‘La notícia recent sobre el cas de Sinead O’Connor en alguns mitjans és l’exemple de com no s’ha de tractar el suïcidi. Parlar-ne malament pot induir-lo, però parlar-ne bé pot prevenir-lo’, conclou.

Més eines per a prevenir un final evitable

A banda dels programes de prevenció amb gent de risc, el psiquiatre demana més mitjans per a donar atenció als familiars i que s’hi destinin més recursos, públics i privats. Una bona prevenció també exigeix més campanyes informatives, als mitjans i als centres educatius, i entrenament i temps per als metges de capçalera i d’assistència primària, que són els qui poden detectar-ne els símptomes. ‘La depressió és una malaltia tractable i el suïcidi és un final que es pot prevenir.’