La democràcia té límits?

El debat és antiquíssim: la democràcia té límits? Les discussions sobre la possible irracionalitat dels electors i els efectes que pugui tenir en la pràctica del govern comencen precisament a l’antiga Grècia, amb Plató, i duren encara avui. ‘The king can do no wrong’ (‘El rei no s’equivoca’), el vell lema de la monarquia britànica, sembla que s’ha traspassat a la sobirania popular i poca gent s’atreviria a qüestionar, si més no a Europa, una decisió democràtica presa amb claredat per la majoria d’un país: ‘El poble no s’equivoca.’

Doncs bé, els grecs ahir van parlar clar. Molt clar. Van rebutjar l’acord proposat per la troica amb un rotund 62% dels vots i ningú no pot llevar importància a un dictamen tan evident que legitima el seu govern a l’hora de negociar amb la Unió Europea. No es pot negar el valor d’aquest vot sense sembrar dubtes sobre el comportament ètic i democràtic de la Unió. Especialment, no es pot negar que aquesta votació haja superat amb valentia i civisme la por que es volia fer als grecs, amb tot d’amenaces apocalíptiques —la darrera, una autèntica vergonya, a càrrec del president del Parlament Europeu, mentre la gent encara votava.

Però tornem als límits. La votació ha deixat clar que el poble grec no vol saber res més de les polítiques d’austeritat. Però la gran pregunta és: i què? Aquesta votació tota sola aconseguirà canviar res?

Alguns a Brussel·les defensaven clarament una victòria del sí que deixàs Syriza fora de joc o per un empat que posàs el govern de Tsipras contra les cordes. A curt termini i sense visió de llarg abast. Simplement volien llevar-se la nosa del damunt. Això no ha passat, el resultat ha estat excel·lent per al govern grec i ara, per tant, la pilota és a la teulada de la Unió Europea, que tampoc no ho té gens fàcil.

Vist fredament, el marge de maniobra per a pactar qualsevol cosa a partir d’avui és mínim. Tant, que sembla impracticable. La democràcia grega ha parlat, però la democràcia grega forma part d’un club que no ha vist amb bons ulls el resultat i això tampoc no ho podem passar per alt. No és només recomptar vots, perquè hi ha un conflicte evident entre la democràcia i la regulació. Un conflicte que, ben cert, hem vist moltes vegades en el curs de la història i que en el cas que ens ocupa és agreujat per un dels problemes principals que té el govern Tsipras: la manca de socis i aliats en la resta del Consell.

Per això mateix la solució no és gens simple. Quants estats de la Unió no es queixaran si Grècia rep un tracte distint del que han rebut ells? La regulació, per sistema, ha de ser igual per a tots o no és regulació. És per això que existeix. I encara és més cert en el cas d’una regulació pactada. D’ací ve que els grecs, quan reclamen un tracte diferenciat, facen una aposta alta: reclamen també més Europa, però una Europa diferent de la que tenim, que ara mateix no és ni tan sols un projecte.

Podria passar, doncs, que per culpa d’això el resultat de l’exercici lliure de la voluntat dels grecs acabàs essent un càstig enorme sobre ells? Lamentablement, l’única resposta que es pot donar a aquesta pregunta és que, ara com ara, això no ho pot descartar ningú. No és obligatori que passe. Però podria resultar, literalment, que exercir la democràcia portàs Grècia i els grecs a la ruïna. És clar que tothom hauria de convenir, també, que això equivaldria a un immens desprestigi de la Unió Europea i de les seues institucions. A un fracàs col·lectiu històric. A una esquerda ètica enorme que no podria ser passada per alt.

En l’interès de tothom, per tant, cal arribar a un acord. I cal arribar a un acord ràpid. Europa ha fet coses molt més difícils que aquesta en el passat, i de les crisis n’ha sabut traure forces per al creixement i per a la millora. Ara és l’hora de tornar-ho a fer.

L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Oriol Gordó

Intentaré fer un breu resum de la situació grega tal i com jo l’entenc, amb la informació que m’ha arribat dels mitjans:

Quan va esclatar la bombolla financera i es va veure que Grècia tenia un deute impagable, el que va fer la UE i el FMI va ser traspassar-nos el deute a tots els europeus des dels bancs alemanys, i sobretot, els francesos, entre d’altres. Com a comentari, diré que quin magnífic negoci aquest que si hi ha beneficis me’ls quedo, i si hi ha pèrdues, les hi passo al contribuent. Per cert, això no és liberalisme. En un sistema liberal, els bancs haurien assumit les pèrdues, i si fossin prou importants, fet fallida. Això és una cacicada. Per tant, molt malament la UE i l’FMI.

Per altra banda, els governs grecs van falsificar sistemàticament els comptes públics, cosa que els va portar a assumir aquest deute impagable. I això passava perquè si Grècia recaptava 100, mantenir l’estat grec costava 120. Corrupció força important, perruqueres i forners jubilats als 52 anys, despesa militar desproporcionada, evasió fiscal generalitzada, etc. I després de ser rescatats, han romancejat i evitat tant com han pogut fer reformes a fons com semblaria lògic, tant aquest govern com els anteriors. Per tant, molt malament l’estat i les elits gregues.

En una frase, tots plegats ha demostrat ser una bona colla d’incompetents.

Què cal fer, doncs? Ni idea. Ara bé, repugna al més mínim sentit de la justícia que no voler posar ordre a casa tingui premi, quan hi ha hagut altres països que han suat tinta per reformar allò que no anava bé a casa seva, sobretot a Europa Central. I estableix un precedent terrible de cara a la construcció europea futura.

En un altre sentit, tampoc no està clar que hàgim de deixar caure en la misèria al poble grec. Tampoc dic que els hi hàgim de parar tot el cop, perquè al capdavall han permès al seu estat fer una bona colla d’animalades, però parar-los-hi una part, sí. Quina i de quina forma, no ho sé.

La meva intuïció és que caldria evitar la major part del patiment al poble grec, no tot, però la major part, al temps que caldria fer notar a l’estat grec com de malament ho ha fet, i obligar-lo a fer les reformes que li calguin. I a nivell europeu hem de mirar què cal fer perquè no es tornin a rescatar negocis privats amb diners públics, o si és imprescindible, mirar com passar-los-hi la factura als accionistes i als directius.

Al capdavall, el dia que la UE no sigui justa, simplement deixarà de ser.

Antoni Carol

Un estudiós d’ètica i moral com va ser Alfred Marshall, precisament perquè es plantejava contribuir al “ben-estar” dels països, es va interessar per la ciència de l’Economia. A través d’aquesta branca de la ciència hom pot fer molt de bé o molt de mal a societats enteres. Aquesta ciència és complexa: més enllà dels models i gràfics d’equilibris entre corbes d’oferta i demanda, etc., l’Economia té un altíssim contingut antropològico-moral i social. És la ciència de l’elecció: no ho podem fer tot; hem d’elegir. I, per tant, està en joc la llibertat dels agents econòmics —persones, institucions— i la dignitat humana. Els grecs han de saber que la llibertat comporta responsabilitat i que tot té un preu; la Unió Europea ha de saber que juga amb la dignitat de les persones. Tots plegats s’ho han de fer mirar!

Josep Usó

El NO del referèndum grec és un resultat molt interessant. Malgrat totes les amenaces, les pressions, les mentides i les campanyes, els ciutadans han entés que, després d’anys de patiment amb les receptes de la Troika, estan pitjor que estaven.Segurament, després de tota la xerrameca que ara escoltarem, caldrà perdonar una bona part del deute. Al capdavall, qui va deixar els diners, o ja sabia que no es podrien tornar o era absolutament inepte. El que està clar és que la seva empresa els hauria d’haver fet fora immediatament. En qualsevol cas, el deute privat s’ha fet públic i això, tant a Grècia com ací, no deixa de ser una estafa. Si un banc fa fallida, a l’hora de la veritat, és molt probable que no passe res. El que no pot ser és que el rescatem i ells continuen com si res i donant lliçons del que no saben fer.

Si alguna cosa ha quedat clara és que la posició oficial de la UE no ha funcionat. I ara, caldrà que facen alguna cosa. O tirar fora a Grècia de l’euro. En aquest cas, pot ser tindran cua, per eixir d’aquesta moneda que tan poques satisfaccions està donant. Al menys, darrerament. Aquesta setmana veurem què passa. I si serveixen per alguna cosa, tants “experts”.

Josep i Antònia Viñas-Ciurana

Els grecs han demostrat que el xantatge les intimidacions i les amenaces avui ja no funcionen. Els resultats del referèndum (encara incomplerts) són prou reveladors: Grècia vol preservar la seva independència tot i estar predisposada a pactar amb els seus socis unes condicions de pagament del deute més humanes. Com diuen molts mitjans internacionals: els grecs han escollit la democràcia per sobre de la por.Ha estat una castanya ben forta contra els manipuladors de Brucel•les que des de fa temps intenten crear un poder autoritari a Europa amb l’assentiment de polítics mediocres i caducs (Rajoy, Hollande, Renci) que prefereixen deixar-ho tot a les mans dels alemanys i els seus gestors, la Troika.Una tremenda lliçó per Catalunya que ens arriba d’un país petit de Vell Continent. A casa nostra també estem experimentant les falsedats i el joc brut del poder -amb l’ajut dels oportunistes de darrera hora que venen de fora- que no s’atura en res per destruir les legítimes aspiracions d’una ciutadania que vol ser lliure i gestionar (com diu Guardiola) els seus defectes i les seves misèries.Quan escolto les opinions de persones del nostre entorn em crec més el sondeig d’Òmnium que el del CEO i estem convençuts que amb la unitat que s’obre ara el 27-S serà més i millor del que ens podem imaginar.