22.08.2024 - 21:40
Ahir vint-i-set personalitats polítiques de tots els Països Catalans i l’Alguer van presentar a Prada de Conflent una declaració en defensa de la llengua catalana i el seu ús públic i normalitzat.
La iniciativa d’aquesta Declaració de Prada és important. La gran majoria de signants són polítics que ja no exerceixen –aquesta era la intenció primera del text, ser una espècie de crida d’ex-polítics adreçada als polítics i la societat d’avui–, però la pluralitat geogràfica i ideològica que representen és molt important per si mateixa. La llista té una gran significació perquè hi trobem des del primer president autonòmic valencià a un síndic de l’Alguer. Hi ha plegats dos ministres de Cultura d’Andorra i un batlle de Perpinyà, un vice-president de la Generalitat de Catalunya, vuit consellers de Cultura i una d’Ensenyament del Principat i les Illes, un president del Consell Comarcal de la Llitera, diputats valencians al congrés espanyol i al Parlament Europeu i un diputat a l’Assemblea francesa. Noms, a més, que pertanyen a tot l’arc polític del nacionalisme –de Compromís a Esquerra Republicana, de Més a Junts o Sardenya i Llibertat–, però també a grups com la UMP o el PSOE; en aquest cas, polítics sensibles a la realitat del nostre poble.
La defensa de la llengua sempre és important, perquè en realitat és on comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és tan sols si la mantenim viva i potent que tenim futur com a cultura, com a poble, com a nació.
Per això el manifest insisteix en la pràctica i la presència pública de la llengua, més enllà i tot de les decisions institucionals. Reclama mesures polítiques, però recorda als parlants coses tan elementals com que cal parlar en català sempre i amb tothom i que “tots som referents lingüístics” per a la nostra societat.
Això és important, perquè un dels problemes essencials del català avui és la facilitat sorprenent amb què molts catalanoparlants dissimulen ser-ho.
La “dissimulació”, dissortadament, ja ha superat l’estadi de la relació amb els estrangers i fins i tot s’ha assentat en les relacions interpersonals amb els autòctons. Es tracta que els catalanoparlants “dissimulem” que tenim una llengua pròpia i tendim a no fer-la servir, llevat que estiguem completament segurs que som en un àmbit exclusivament i completament catalanoparlant. Per tant, no és que hi haja menys catalanoparlants i que per això el català se senta menys: és que els catalanoparlants silenciem voluntàriament la llengua i la fem inaudible. No hi ha cap substitució demogràfica, sinó que s’ha trencat el mecanisme que històricament havia fet d’aquest país allò que és.
D’ençà dels orígens més remots, els Països Catalans som un territori de pas on, qui hi roman, es fa català. I la llengua havia estat sempre el factor de catalanització. El vell “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria”, què era, al capdavall, sinó la concessió de la condició d’igual a l’altre sols considerant-ne la llengua que parlava? El 1500 els occitans que es van desplaçar a Catalunya van arribar a representar el 20% de la població total del Principat i, tot i que parlaven allò que en podríem dir variants de la mateixa llengua, van acabar adoptant la versió del sud del Pirineu i es van dissoldre en el conjunt. Les tres grans, enormes, onades migratòries espanyoles del segle XX van aconseguir gairebé de doblar el cens tant del Principat com del País Valencià, però no van posar fi a la llengua ni tan sols comptant amb el suport entusiasta de la dictadura franquista. La novetat ara no és la immigració que ens arriba de tot el món sinó la dissimulació. Allò que canvia és que els acabats d’arribar no tenen de referència el català perquè els catalanoparlants renunciem a fer-los entendre que la llengua no solament els és necessària sinó que és allò que els farà catalans. Per això els recordatoris tan punyents i ben explicats com el de la Declaració de Prada són tan importants i imprescindibles.
Un dels errors més remarcables de la lluita per la independència, error que ara hem de rectificar a corre-cuita, ha estat desdibuixar voluntàriament la importància del català a l’hora de definir-nos i de cohesionar-nos, a l’hora de reconèixer-nos com a allò que som. Per primera vegada a la història del catalanisme, el moviment mateix ha menystingut el valor únic i referencial del català, fins al punt d’arribar a considerar que no és l’única llengua catalana. Una absurditat conceptual, una aberració ideològica, que ja ha fet un mal enorme al país.
Però resulta que entre els francesos i els espanyols no hi és, aquesta confusió mental. I per això, ells, així que tenen un mínim de poder, tal com ha passat a Perpinyà, al País Valencià i a les Illes –i tal com ja passa al Principat, també–, l’han posat al servei de marginar el català, d’exterminar-lo, de dificultar-ne la projecció social, de segregar-nos i arraconar-nos, de convertir en un problema la nostra aspiració de viure lliures i de manera normal. Només Andorra, en la seua condició d’estat independent, s’ha deslliurat d’aquesta onada i ha aprovat una llei modèlica que no solament obliga a entendre el català sinó a parlar-lo.
Però, fent això, ells mateixos, francesos i espanyols, ens han recordat que la llengua ens fa ser el país que som. El país que som de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I l’Alguer. I ens han explicat ben clarament que la llengua ens converteix, a tots, en una unitat d’agressió. Amb agressors diferents –els francesos, de Salses a Cervera; els espanyols, de Portbou a Guardamar; els italians, a Sardenya–, però amb una mateixa i sola tàctica i voluntat.
Fa uns quants anys, al Principat, hi havia gent que als catalans de la resta de territoris ens mirava amb un cert aire de superioritat; com si els féssem pena, en un gest suïcida de suficiència, com si no els hagués de passar mai allò que els passa ara. Però avui, amb la pèrdua accelerada de referencialitat del català a Barcelona i a Tarragona, a sengles àrees metropolitanes i una mica pertot arreu, espere que haja arribat al conjunt de la nostra societat l’hora de la clarividència, l’hora d’entendre la realitat i posar-se a treballar per canviar-la. L’hora de fer-nos conscients que des de cada racó del territori quan defensem la llengua catalana ens defensem a tots, de punta a punta del país. I l’hora d’entendre que la defensa conjunta, ferma i intransigent, de la llengua catalana és l’obligació més gran que tenim com a nació i com a societat, com a poble.
Això que, en definitiva, ens expliquen amb la seua signatura aquest grup de vint-i-set polítics notables que han volgut eixir voluntàriament del seu còmode i merescut silenci biogràfic per fer, per fer-nos, una crida d’alerta més que oportuna.
PS1. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo és una personalitat que sempre té posicions contundents i que no es deixa arrossegar per modes o situacions. Fa anys que ho demostra amb les seues crítiques al sistema judicial espanyol i ho torna a fer avui responent de manera molt documentada i clara a totes les preguntes que li ha fet Oriol Bäbler: “Puigdemont tan sols pot esperar odi visceral del Suprem”
PS2. Anit va tancar la convenció demòcrata de Chicago en un ambient d’autèntica eufòria per a Kamala Harris. Jo no veig tan clar que l’actual vice-presidenta puga derrotar Donald Trump a les eleccions del mes de novembre, però cal reconèixer que, després del pas al costat del president Biden, ha aconseguit de fer un tomb molt espectacular a la cursa. De fet, els nostres companys del Washington Post ho expliquen amb una dada impressionant: Kamala Harris ha aconseguit més diners de donants en onze dies que Biden en un any de campanya
PS3. És possible que molts de vosaltres recordeu l’Sphen i en Magic, dos pingüins de corona blanca del zoològic de Sydney que van ser notícia mundial quan es va comprovar que eren una parella homosexual estable. Després de sis anys de relació, ara l’Sphen acaba de morir-se i Rachel Pannet ens explica en aquest article la seua vida i la importància que ha tingut per a la ciència i la societat.
