20.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 20.09.2022 - 21:53
El 6 d’agost, Joan Ribó Canut piulava en algun lloc de Navarra: “Enguany estic fent xino-xano una part del camí de Sant Jaume i crec que em trobe millor que quan tenia trenta anys.” Una emoticona que clucava l’ull arredonia el missatge que omplia d’esperances una bona part de la militància de Compromís. Ribó, que dissabte va fer setanta-cinc anys, va fer aquella ruta per a provar-se. Fa pocs mesos va tenir una hèrnia discal que el va fer estar assegut a una cadira de rodes. Després va anar amb crosses i, més tard, sense res. Ara ja torna a anar amb bicicleta a la casa de la ciutat. El camí de Sant Jaume havia de ser la prova definitiva, va dir abans d’anar-se’n.
A banda de ser un bon test sobre la salut física i la fortalesa mental, les llargues caminades són un espai adient per a la introspecció. El batlle de València va dir que fins que no tornàs de Navarra no diria als seus companys si optava a la reelecció com a cap de llista de Compromís a les eleccions municipals del 2023.
Amb aquesta decisió d’optar a un tercer mandat, Ribó es contradiu a si mateix, perquè abans defensava el topall de dues legislatures per a evitar vicis indesitjats, deia, en cas de mandats molt llargs. Fa mesos va matisar-ho tot dient que es referia als vicis que es podien adquirir en cas de mandats de vint anys o més, per exemple. No seria el seu cas, perquè si després de les urnes del maig torna a ser elegit batlle, en faria dotze.
Un sí catàrtic i terapèutic
I ha dit que sí. Ahir, a l’assemblea de la coalició de la ciutat de València, el batlle Ribó va dir que sí a encapçalar la llista, i molts dels seus correligionaris van dir “uf” i van deixar anar un sospir d’alleujament. I molts aplaudiments al teatre Micalet, ple a vessar de militants que volien sentir la frase màgica: “Us comunique que si em doneu la confiança, em tornaré a presentar.” Va ser un sí terapèutic, un sí catàrtic, un sí coixí…
Arran de la dimissió de Mónica Oltra el mes de juny i el gran interrogant judicial que encara pesa sobre ella, molts militants dels partits que formen la coalició Compromís tenen la sensació de viure sobre arenes movedisses. El sí de Ribó els ajudarà a caminar sobre roca certa. Pel cap baix, s’asseguren un dels lideratges sobre els quals han construït les estructures de poder aquests darrers set anys. Els ajudarà, potser, a espantar el fantasma de certes enquestes pre-electorals que preveuen que la dreta podria tornar a obtenir la majoria absoluta.
Caminant amb passa ferma pel camí de sant Jaume, Ribó ha pres una decisió que fa mesos que els seus li demanaven. Però fins ara no era el moment. “Hi ha un temps per a cada cosa. No sempre som en temps electoral, però ara sí que és el moment.” Mentre no arribava el moment, responia que l’havia de pensar bé, la decisió, i posar els pros i els contres damunt la balança. En llenguatge col·loquial va dir en una entrevista: “La situació de la guerra i la crisi econòmica que ve no m’estimulen a presentar-me perquè serà un embolat guapo.”
“Un embolat”, va dir, és a dir, un tràngol. La ciutat de València n’arrossega uns quants, de tràngols. Alguns d’heretats encara, set anys després, del govern de Rita Barberà. Són nusos difícils de desfer, que afecten col·lectius nombrosos i sobre els quals no es poden prendre decisions unilaterals perquè Ribó no governa tot sol, sinó amb els socialistes encapçalats per Sandra Gómez, que ja ha presentat també la seua candidatura a les primàries.
L’ampliació del port, un tràngol de llarga durada i final incert
Com a batlle de la ciutat, Ribó és membre nat del consell d’administració del port, presidit pel socialista Aurelio Martínez. Martínez vol executar tant sí com no una ampliació que desenes d’informes diuen que serà molt perjudicial tant per als barris marítims de la ciutat com per a les platges del sud i, fins i tot, per a l’Albufera de València. Martínez té el suport, amb sordina, del govern espanyol i de la branca socialista del Botànic. Ribó s’oposa a l’ampliació tal com s’ha planejat i sense una declaració d’impacte ambiental actualitzada. Li fan costat diversos col·lectius veïnals i ecologistes. Amb tot, aquesta qüestió enfronta en somort Compromís i els seus socis socialistes, tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Sandra Gómez no s’ha oposat mai a l’ampliació i fuig d’estudi cada volta que li pregunten per la qüestió.
El nou Mestalla, un cadàver a la nevera
Un altre tràngol és l’esquelet de formigó de l’estadi del nou Mestalla, que roman inacabat a l’avinguda de les Corts Valencianes, una de les entrades de la ciutat. Els tractes amb la propietat del València Club de Futbol han estat com una novel·la per fascicles durant aquests set anys de legislatura del pacte entre socialistes i Compromís. I, en aquest cas, com en alguns altres, les opinions de totes dues formacions no han anat a l’una. L’últim capítol del serial, ara per ara, es va lliurar dilluns en una reunió entre representants del club, l’ajuntament, la Generalitat i la federació de futbol. Van llançar la pilota tan lluny com van poder. Concretament, a l’any 2030, perquè es va acordar que abans de final de mes, el club haurà signat un document que diu que al mundial de futbol del 2030 l’estadi ja farà un any que s’haurà acabat i tindrà una capacitat de 70.000 espectadors per a jugar-hi la final. De fet, signaran que la cabuda ha de ser de 60.000 amb la possibilitat d’ampliar-lo d’un 10% en cas de necessitat. Aquest nou pacte arriba després d’incompliments reiterats per part de la propietat del club. Les obres de l’estadi estan aturades d’ençà del 2009.
La ZAL, una ferida oberta a la Punta
Fa més de vint anys, quan governaven Rita Barberà i Eduardo Zaplana, es van piconar més de setanta hectàrees d’horta productiva a la ciutat de València, a la Punta, a prop de la mar. La intenció era fer-hi una zona d’activitats logístiques (ZAL) per al port. Van tombar-hi les cases i van deportar-ne els veïns, però la ZAL no s’ha fet mai. Els veïns van recórrer als tribunals, les instàncies judicials els han donat la raó i l’administració sempre hi ha presentat recurs. També l’administració del Botànic ha pretès que els terrenys expropiats servesquen per al port de València. Tant el Tribunal Suprem espanyol com el TSJ valencià han declarat nul·les les accions. Però el Consell insisteix a recórrer-hi en contra. La darrera decisió la va prendre el mes de juliol la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, quan només feia quatre dies que la secció primera del contenciós del TSJ havia declarat nul de ple dret el pla de la ZAL.
El PAI que els veïns de Benimaclet refusen
El PAI de Benimaclet també és un projecte que no s’acaba mai. En disputa hi ha centenars d’hectàrees d’horta amenaçada de construir-hi centenars de nous habitatges. Els veïns hi han plantat cara, però el contenciós de l’ajuntament amb l’empresa constructora no s’acaba mai. Mentrestant, els terrenys destinats a la construcció són gestionats per veïns i col·lectius que els han convertits en horts urbans i en símbol de la resistència.
Molta feina feta i molta per fer
La intervenció de Ribó, ja investit candidat, davant la militància va ser curta. Les paraules justes per a dir que manté la il·lusió intacta, per a recordar que les coses es van fer bé, per exemple, durant la pandèmia, ajudant els qui ho necessitaven. “Han quedat moltes coses per fer i tenim moltes il·lusions, i d’ací a pocs dies arribaran més bones notícies”, va dir.
El batlle Ribó pot exhibir la creació de desenes de quilòmetres de carrils bici, la conversió en zona de vianants parcial de la plaça de l’Ajuntament i carrers de l’entorn i la reforma de la plaça de la Reina que, tot i les crítiques inicials, comença a guanyar adeptes.
València és actualment la capital mundial del disseny, ho va recordar el batlle candidat, i s’ha llevat el llast de mala reputació amb què s’havia tenyit arran del caloret de Rita Barberà i una colla d’escàndols de corrupció, alguns encara als jutjats.
Ribó ha començat la campanya per a la reelecció. Simultàniament a l’anunci, les seues xarxes distribuïen un vídeo del batlle amb bicicleta recorrent els barris de la ciutat. La frase que han encunyat és “Jo dic sí”.
