13.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2023 - 10:46
Lliurar-se a les autoritats espanyoles després del Primer d’Octubre i la declaració d’independència va ser un error polític important, que ha marcat aquests darrers cinc anys.
Els dirigents que ho van fer van cometre, de fet, dos errors alhora. El primer va ser ideològic: menystenir la pròpia declaració d’independència feta hores abans pel parlament, reconèixer l’autoritat de l’estat espanyol sobre ells, reconèixer-se en definitiva com a ciutadans espanyols.
Però el segon error va ser pràctic. Aquells dies, cal recordar-ho avui i que no s’oblide, hom especulava que aquells que es presentassen davant els tribunals espanyols fent gests de contrició –que en van fer tots llevat de Mireia Boya– passarien uns pocs dies o setmanes a la presó; i, en canvi, els qui se n’havien anat a l’exili serien enviats ràpidament a Espanya i castigats, aquests sí, amb molta duresa.
Així es desprenia, per exemple, d’aquelles hilarants declaracions de Santi Vila quan deia que estava disposat a passar una nit o dues a la presó, o allò que Sergi Sol afirmava en aquesta entrevista a VilaWeb, quan explicava que havia dit a Junqueras que no entraria a la presó i que, si hi entrava, quan n’isqués seria “el rei del barri”.
Allò que va venir després ho sabem tots. Les seues il·lusions eren completament infundades i per això durant aquests llargs cinc anys l’estratègia política, sobretot però no únicament, d’Esquerra Republicana ha pivotat sobre dues idees bàsiques que finalment no han dut enlloc.
La primera era la necessitat de bastir una estratègia de col·laboració amb el PSOE, partint de la idea que els socialistes són un partit bo, allà on el PP és un partit dolent. Això ha implicat votar-los-ho tot, ben sovint de franc, abandonar qualsevol rastre d’unilateralitat i canviar completament d’actitud respecte de la independència. A més d’emblanquir, amb vista a Europa, la repressió espanyola que ha continuat i no s’atura.
La segona, que era la que teòricament explicava la primera, ha consistit a moure políticament les tecles necessàries per a esborrar les conseqüències del judici contra el Primer d’Octubre i rehabilitar els presos perquè puguen presentar-se a les eleccions i fer vida institucional. Negociar, pactar i arribar a acords amb aquesta finalitat.
Descartada la llei d’amnistia i després de la reforma del codi penal, hem arribat, però, al final d’aquest camí i ja és evident que tota aquesta maniobra d’un lustre llarg de durada no ha servit de res. De fet, és sagnant i insultant que el PSOE ahir es congratulàs obertament de la decisió de Marchena tot afirmant que així es veia clar que el Primer d’Octubre havia estat un delicte i que ni quedava impune ni quedaria impune si es repetís avui.
Per tot plegat, ara l’objectiu de rehabilitar els presoners del procés ja sols resta en mans del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no tinc cap dubte que ho farà abans del 2031. És a les mans, per tant, d’una institució que, com que resta fora de l’estat espanyol, pot impartir justícia de veritat –tal com van explicar de manera encertada des del primer minut aquells qui van optar per l’exili.
I potser per això aquest seria un bon moment de fer creu i ratlla amb tot allò que ha passat i rectificar, ara que encara s’hi és a temps i vist que ja no hi ha possibilitat d’aconseguir res per la via de l’acatament de les institucions espanyoles. És veritat que el xantatge continuarà, centrat sobre els investigats al jutjat número 13, al 18 i al TSJC, per als quals la possibilitat d’entrar a la presó cada dia és més concreta. Però el precedent de fins on es pot arribar per aquesta via és clar i les conseqüències de l’error, cinc anys després, semblen ben poc discutibles i obliguen a no repetir la maniobra.
Si hi ha voluntat política, el moment afavoreix una oportunitat
En relació amb això, crec que la situació es pot capgirar de manera positiva, si hi ha voluntat política de fer-ho. Que és el gran problema. Les relacions entre els tres partits independentistes i la societat civil són les pitjors que podem imaginar i, per tant, no sembla factible que tinguen una visió prou nítida per a adonar-se’n. Però, així i tot, l’oportunitat hi és i avui la vull assenyalar.
Perquè ja ningú no discrepa del fet que la via espanyola no dóna més de si, alhora que clarament la via europea, tant al Tribunal de Justícia de la Unió com al Tribunal Europeu de Drets Humans, obri un camí força clar. I en l’obertura d’aquest camí no hi han participat tan sols els exiliats a Brussel·les, encapçalats pel president Puigdemont, per bé que han estat ells que han dut el pes més fort de la proposta. El litigi de Junqueras amb el Parlament Europeu, per exemple, també fou transcendental. Com ho ha estat el treball d’Òmnium de documentar la causa general i portar-la a les institucions internacionals, principalment a les Nacions Unides. Si la qüestió és, doncs, com fer-s’ho per no donar la raó als uns ni llevar-la als altres, crec que en aquest cas, comptant –això sí– amb molta generositat de tothom, es podria construir un relat capaç de permetre l’elaboració d’un nou full de ruta, que fos transitable per a tothom.
No hauria de ser difícil perquè, en realitat, això voldria dir aprofundir la línia que ofereix la qualificació establerta pel TJUE de “grup objectivament identificable”, estenent-la més enllà de la persecució política dels líders i convertint-la en una palanca política. I això implicaria documentar i reconèixer detalladament la causa general, incidint més encara en les proves necessàries davant els organismes internacionals i en les reclamacions. I implicaria també convertir els judicis que vénen ara en eines de desestabilització i de reclam a les institucions europees, tant en les causes amb polítics com amb la societat civil: parlar en català sempre, negar-se a reconèixer els paranys jurídics, evidenciar-los i explotar-los, abandonar la causa si fos necessari per a denunciar què s’hi fa. I reconèixer que la guerra jurídica (lawfare) és generalitzada i que cap independentista, ni un –el jutgen per la raó que el jutgen–, no podrà tenir un judici just dins les institucions espanyoles. Es tractaria d’accelerar el punt a què ja hem arribat de reconeixement que els catalans som una minoria per a la qual la democràcia no s’aplica, per fer avançar el concepte de causa justa i la pressió sobre les autoritats espanyoles. I, sobretot, també significaria reivindicar sense fissures que els fets de l’octubre del 2017 no van ser cap delicte, sinó l’exercici d’un dret d’autodeterminació que les institucions europees han de protegir, en la línia que es desprèn de les seues recents decisions.
En això, si més no en això, estic segur que podria haver-hi un acord clar capaç de reconduir l’estúpida situació en què som avui. De manera que, tan sols que hi hagués voluntat política –cosa que podria canviar en qualsevol moment, però que ara no es veu–, el procés podria fer un altre tomb important.
PS. VilaWeb avui ve molt carregat d’articles importants. Esperança Camps ha entrevistat Joan Baldoví que aquest cap de setmana ha estat confirmat per les primàries de Compromís com el candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana. Per una altra banda, Josep Casulleras Nualart se centra en les estranyes diligències amagades sobre Laura Borràs que embruten encara més el judici i que seran un punt estel·lar de la sessió d’avui. Precisament en relació amb això també publiquem aquesta anàlisi de Neus Torbisco que eleva el debat sobre què és la lawfare, a partir del judici a Laura Borràs; documenta molt bé quan cal referir-s’hi i critica la decisió del Parlament de Catalunya. Finalment, Àlex Solano ens ofereix aquest resum per a entendre com s’acaben configurant les eleccions a Andorra, després d’haver-se tancat el període de presentació de les candidatures ahir. Si ens voleu ajudar a continuar fent aquesta feina, feu-vos subscriptors de VilaWeb. Ho necessitem.
