25.05.2023 - 21:40
Com deu ser fer una darrera classe després de tota una vida dedicada a la universitat? Quina barreja d’emocions i sensacions deuen acompanyar la processó aquesta que diuen que va per dins? Deu ser diferent de l’oficinista de la Caixa que es jubila, però tampoc no deu tenir l’èpica del futbolista que marxa amb el públic del Camp Nou ovacionant-lo dempeus i un compte corrent ben ple i lluny d’Hisenda. Tampoc no deu ser com el concert de comiat de l’estrella del rock que al cap de tres anys s’ho repensa i decideix de tornar-hi. Aquí, quan plegues de fer classes, plegues. Potser té més a veure amb el pastor d’ovelles que es jubila o el conductor d’autobús que sap que l’endemà deixarà de portar passatgers a la seva destinació?
Aquests pensaments em volten pel cap al vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat que em porta cap a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), envoltat d’estudiants amb auriculars a les orelles i dones de la neteja sud-americanes que baixen a parades com la Floresta i Valldoreix. Bé, quan dic dones de la neteja vull dir tècniques de gestió domèstica, o persones tècniques de gestió domèstica aliena, que segur que ara toca dir-ne així. Com anomenem les coses i com, quan ho fem, ja assumim una posició determinada, vet aquí una de les distraccions de la sociologia en general i del sociòleg que avui fa la darrera classe en particular.
A les tres del migdia d’un dimecres assolellat del mes de maig, l’Autònoma continua tenint l’aire d’universitat alegre i feliç que tenia als anys vuitanta, quan jo hi estudiava. Els estudiants jeuen a la gespa i prenen el sol, escuren les carmanyoles i repassen apunts per als exàmens que vindran. Les parets són un clam de pintades contra el capital i les empreses que d’aquí a dos dies començaran a explotar tota aquesta jovenalla. També hi ha grafits contra el consell social de la universitat i uns de misteriosos fets amb plantilla que només diuen Gènesi, potser en referència a la universitat com a origen del coneixement. Els autobusos que van cap a Cerdanyola ja no són vermells, però el ciment continua essent gris.
A la Facultat de Polítiques i Sociologia, la sala d’actes es va omplint de mica en mica d’estudiants, que s’obren pas entre el grapat d’amics, familiars i col·legues de professió que han decidit d’acompanyar Salvador Cardús en aquesta darrera classe i bloquen la porta. Ell arriba uns minuts abans de l’hora, vestit amb camisa blava, sabates d’estil esportiu i sense aparentar els 69 anys que és a punt de fer. Saluda tothom i apareix la pregunta de rigor: “Què, com vas?” “Bé, ben fotut”, respon. “A veure com sortirà”, afegeix somrient, després de confessar que el dia abans va veure un capítol de la sèrie Succession en què un dels personatges es queda blocat a l’hora de fer un discurs.
La primera cosa que fa Cardús quan puja a la tarima és apagar l’ordinador i el projector que eren a punt per si volia fer-los servir. En lloc d’això, es treu unes petites fitxes de la butxaca i diu que allà hi té tot el que necessita. Tota la vida ho ha fet així i avui, que ha de fer la darrera classe, no ho farà d’una altra manera. M’imagino milers de fitxes a casa seva i em pregunto com les deu tenir endreçades i classificades. Diu que li hauria agradat tenir una pissarra amb guixos per poder-se embrutar els dits una darrera vegada, però la sala d’actes és massa moderna per a l’escriptura humana i som massa colla per a encabir-nos dins una aula.
Després d’agrair el mestratge de Joan Estruch i parlar dels inicis en l’especialitat de sociologia de la religió, l’any 1976, amb menció especial a l’ISOR, de seguida fa referència a dues de les bíblies que l’han guiat durant tots aquests anys: La imaginació sociològica, de Mills, i la Invitació a la sociologia, de Peter Berger. També té paraules d’agraïment per als estudiants, de qui diu haver après molt. És allò que deia l’escriptor Robert Heinlein: quan un ensenya, dos aprenen. Però Cardús també els avisa: “A la universitat s’estudia sociologia, però després cal aprendre’n”.
El tema que centrarà aquesta darrera classe és un que el té especialment amoïnat i sobre el qual ja ha parlat darrerament en un seminari a Washington i una conferència a Lleida: l’afebliment del pensament crític, també en l’àmbit universitari. Tot i que diu que n’hi ha més, cita dues causes per a aquest afebliment, amb referències contínues a autors que van de Chesterton i Aldous Huxley a Marx i Sartre, passant per Richard Sennett o Manuel Delgado. Per una banda, hi ha el culte a la subjectivitat i la negació de la veritat, causa i conseqüència alhora de la indústria de la felicitat. Per una altra, esmenta el perill totalitari de la correcció política i l’ofensiva actual de la cultura de la cancel·lació, que considera una mostra més del progressisme intransigent.
Després de recomanar a l’auditori de mirar, o remirar, La vida de Bryan, Cardús exposa cinc conclusions paradoxals, que resumeixo de manera sintètica. La primera és que és important creure per no ser crèduls: cal tenir idees pròpies per no dependre de les dels altres. La segona és que el sentit crític només pot avançar en un clima de llibertat, que inclogui òbviament el dret de la discrepància. La tercera, que cal combatre el pessimisme social i lluitar a favor de l’esperança. La quarta és que hem de dubtar de nosaltres mateixos, però no de la veritat. Finalment, la cinquena conclusió i darrera és que la veritat sí que existeix i és important.
Per acabar, Cardús explica que som l’única espècie amb interès i capacitat per a cercar la veritat. Tot seguit afegeix que, en teoria, això també hauria d’incloure els sociòlegs, però que no té clar si mai seran capaços de trobar-la. Somriures i aplaudiments. I encara una darrera frase per als estudiants, en forma d’epíleg. “Espero que tot això us serveixi d’alguna cosa. Ja sabeu que no vull que estigueu d’acord amb mi, només que us faci pensar ja em dono per satisfet.” Tot seguit, desa les fitxes i, visiblement emocionat, s’acosta a Joan Estruch per dir-li: “Ja ho veus, fins aquí hem arribat.” Han estat noranta minuts de lliçó magistral en què no ha begut aigua, ni ha necessitat cap mocador malgrat els moments emotius, ni ha esmentat la seva estimada Terrassa. Hi ha hagut espai per al sentit de l’humor i la ironia, sí, però menys de l’habitual en ell, segurament perquè malgrat l’experiència i les taules, fer la darrera classe té quelcom de transcendental.
Al final, encara hi ha temps per a fer un beure i xerrar una estona en un oasi de pau que hi ha dos edificis més amunt, anomenat pati de les Oliveres, un nom que té certes reminiscències bíbliques. Allà, Cardús explica que encara hauria pogut fer classes un any més, però que ja en té prou i la universitat actual tampoc no és ben bé la que ell hauria volgut, tal com explicava en aquesta entrevista l’altre dia. Que té ganes de llegir i d’escriure. El primer projecte és un llibre sobre la identitat, del qual ja té el primer capítol i el darrer escrits. També té ganes d’escriure un assaig sobre la mentida, que suposo que anirà lligat amb això de la veritat que ens ha explicat fa una estona. Es forma una rotllana i té paraules d’agraïment per a tothom. Fa broma i diu que els qui han estudiat sociologia, o sigui el 99% dels presents, en general són uns personatges ben estranys. I recorda el seu propi aterratge al món de la sociologia, del tot atzarós, després d’un viatge iniciàtic a Gibaltar amb el seu oncle.
Assegut al tren de tornada a Barcelona, tanco els ulls i em ve el primer record que tinc de Salvador Cardús, quan va venir amb la Maria a veure’ns a Menorca, devia ser en la dècada dels setanta, jo aixecava pocs pams de terra. Anàvem a la platja i els pares em van deixar anar amb el seu cotxe. Ells aleshores eren molt joves, encara no tenien fills, i es van passar el viatge cantant cançons, algunes fent cànon. Recordo que això va xocar amb la meva realitat donada per descomptat de silencis, jocs i converses en veu baixa al cotxe. Des de sempre, en Salvador ha estat una mica com de la família: hem seguit la seva trajectòria, ens hem alegrat dels seus èxits i hem llegit els seus articles al diari amb devoció. Ara, després de quaranta-dos anys fent de professor, ja no farà més classes. Com va dir ell mateix, deixa de treballar per posar-se a fer feina.
