28.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 01:42
The Washington Post · Simeon Tegel
Callería, Perú. Aquest és un ritual que Roberto Zariquiey i Nelita Campos han practicat durant més d’una dècada.
L’estranya parella –Zariquiey és un lingüista universitari que fa investigacions postdoctorals a Harvard i Campos és l’última parlant lúcida de la seva llengua indígena– s’asseuen a la taula de la cuina rudimentària en una cabana elevada, que dóna a un rierol fangós al poble de Callería, enmig de l’Amazònia peruana.
“Et queixes molt”, bromeja Zariquiey amb Campos. “No, ets tu qui no para de queixar-se”, respon Campos, descalça, amb uns cabells negres llargs que desafien els 75 anys que deu tenir.
Zariquiey, de 44 anys, és professor a la Universitat Catòlica Pontifícia del Perú i es dedica a extreure lentament tota la informació possible sobre la llengua iskonawa de Campos.
Fa preguntes, escolta atentament les respostes i anota meticulosament tots els detalls que Campos pot compartir: el vocabulari, la gramàtica i la sintaxi d’una de les llengües que es troba més en perill del món. I mentre ho fan, la parella, que ha construït una relació inusual mare-fill, fa bromes constantment.
Amb el temps, Campos, que es comunica amb Zariquiey en iskonawa i espanyol, ha aconseguit de compartir gran part d’aquesta llengua sovint onomatopeica de la família de les llengües panoan de l’Amazònia occidental. És un idioma carregat de polisèmia –paraules amb múltiples significats– especialment notable perquè permet als seus parlants d’apilar múltiples verbs l’un sobre l’altre.
Durant aquest temps, Zariquiey, que va créixer en una família de classe mitjana a Lima, ha absorbit gran part d’una cultura vinculada de manera molt estreta amb el seu entorn de selva tropical, una llengua que explica el mite de la creació iskonawa sobre un isko, un ocell groc i negre que llança les seves plomes mortals als humans que intenten d’arribar al seu amagatall de cacauets fins que un xamà persuadeix l’ocell perquè s’avingui a compartir-los.
A tot el món, els investigadors lliuren una batalla molt difícil per a salvar la diversitat lingüística mundial. Les estimacions més optimistes suggereixen que la meitat de les 5.000 llengües que es parlen avui en dia, de Sibèria fins a l’Outback australià, de l’Àfrica a l’Amazònia, podrien desaparèixer abans de final de segle. El Departament d’Afers Econòmics i Socials de l’ONU adverteix que el 95% podrien estar “extintes o seriosament en perill” abans del 2100.
I a mesura que aquestes formes de parlar desapareixen, sostenen els lingüistes, també van desapareixent les maneres de pensar que hi estan relacionades. Això posa en risc indicis vitals per a desxifrar els misteris de l’evolució humana, la neurologia i, fins i tot, la medicina.
La història de Campos, i la de la llengua iskonawa, és complexa. En el seu moment més àlgid, la tribu podria ser d’uns pocs milers de persones. Es creu que la població va caure en picat durant els segles XIX i XX, quan els seus parlants es van retirar més endins de la selva per escapar del boom del cautxú i dels esclavitzadors que l’havien impulsat.
El 1959, quan els missioners americans van convèncer els iskonawa d’establir-se en un poble on podien ser evangelitzats, en quedaven tot just un centenar. Per a Campos, que tenia uns deu anys aleshores, aquest canvi sísmic va marcar el final d’una infància viscuda “nua” i “feliç”. Va haver de renunciar al seu nom iskonawa, Nawa Niká, i a la seva llengua natal. Amb els seus fills i néts ara parla espanyol.
Però resulta que sis dècades després, passada tota una vida, va aparèixer aquest home blanc peculiar que, en comptes de menysprear la seva llengua, li va dir que era bonica i valuosa. Més encara: li va demanar si treballaria amb ell per preservar-la.
“Quan m’ho va demanar, i va explicar-me que ho escriuria tot, va anar de poc que no ho acceptés”, diu Campos. “Però ara em fa tanta alegria, quan escolto les gravacions de la meva veu i veig que els nens volen aprendre.”
La història de la pèrdua de la diversitat lingüística és comuna a l’Amazònia, en molts aspectes, és la darrera línia de front en el xoc de cultures que es va encendre el 1492 amb l’arribada dels europeus a l’hemisferi occidental. Allà es poden veure encara formes antigues de vida que són relegades pel materialisme occidental en els pobles de la selva, on la televisió per satèl·lit i els telèfons mòbils ofereixen futbol anglès, films de superherois de Hollywood i telenovel·les llatinoamericanes, i en les bullicioses ciutats amazòniques, on es ven roba acolorida barata i electrònica de consum al ritme de la música amplificada del ball tropical.
El treball de Zariquiey i Campos, que demana molt de temps, és tant una tasca d’amor com una cursa contra-rellotge, o més específicament, contra la mortalitat d’ella, un esforç per a documentar per a la posteritat no tan sols aquesta llengua tan rara, sinó també la cultura única i irreemplaçable i el coneixement que codifica.
“Cadascuna d’aquestes llengües és una expressió de la creativitat de la ment humana, sovint amb una saviesa que realment no tenim idea de com n’és, de gran”, diu Mandana Seyfeddinipur, que dirigeix l’Arxiu de Llengües en Perill a l’Acadèmia de Ciències i Humanitats de Berlín-Brandenburg.
Salvar l’iskonawa és particularment dur per a Campos. Oficialment, té 82 anys, però hom creu que la data de naixement que recullen els registres oficials –30 de desembre de 1940– va ser triada a l’atzar pel funcionari que la va inscriure en aquella zona remota de la selva peruana on, com a jove adulta, la seva existència va ser registrada formalment per primera vegada. Però sigui quina sigui la seva veritable edat, respondre a les línies d’interrogatori precises i aparentment interminables de Zariquiey requereix molt de compromís i concentració.
El món ja perdia llengües molt abans de la pandèmia. Però tot s’ha accelerat amb el coronavirus i la carnisseria que ha causat entre els ancians de moltes tribus.
“És la globalització, la urbanització i el canvi climàtic”, diu Seyfeddinipur. “La gent de tot el món és sota una pressió molt forta per la seva manera de viure. Aquest és l’efecte de les coses que hem creat al Nord global i continuem creant. Anem perdent aquest coneixement, fins i tot mentre correm cap als museus per mirar objectes que estan completament descontextualitzats, i on aquestes persones podrien explicar-vos la història que hi ha darrere.”
Poques regions a la Terra són tan riques en llengües com l’Amazònia, on encara es parlen unes 300 llengües, moltes de les quals són llengües “aïllades”, és a dir, que no tenen cap parent lingüístic conegut.
I precisament moltes d’aquestes llengües indígenes ofereixen als lingüistes i a científics de tota mena –la disciplina dels quals va de l’antropologia i la paleoarqueologia a la neurociència i la filosofia– línies d’investigació potencialment molt més prometedores que no pas les grans llengües indoeuropees.
Això passa perquè les llengües més influents del món, començant per l’anglès, ja han estat objecte d’una gran part de la recerca lingüística. Però també perquè les llengües indígenes, la majoria de les quals són parlades únicament per comunitats reduïdes i aïllades, han desenvolupat diferents formes d’organització gramatical que, en general, no es troben a l’anglès, el francès, l’alemany o l’espanyol.
Amb l’iskonawa, per exemple, els verbs es poden apilar l’un sobre l’altre, tot creant una cadena que proporciona una descripció molt precisa i complexa de com es desenvolupen les accions. També hi ha una forma específica de la primera persona del plural que permet a un individu d’incloure o excloure unes altres persones en l’acció que descriu.
Aquest tipus de flexibilitat i de precisió poden oferir una visió única de com els humans entenen el món. Podria ser una peça clau per a desxifrar com la nostra espècie va desenvolupar la capacitat de parlar, un tret distintiu que ha estat crucial en la nostra supervivència i el nostre èxit. Són, doncs, observacions que poden proporcionar informació clau per a més disciplines, com la neurociència, en la seva recerca per entendre com el cervell humà processa la informació, i la ciència mèdica, a mesura que mira de trobar formes més eficaces de prevenir o curar malalties del cervell com l’Alzheimer.
Zariquiey diu que “no hi ha cap solució fàcil per a la pèrdua de llengües, però hi ha solucions”. Segons ell, “la llengua no és una cosa estàtica, no se’n pot fer una fotografia i dir, simplement, ‘aquesta és la llengua iskonawa’.” Més aviat, diu, la llengua és un ecosistema complex de paraules i gramàtica, de significats i matisos. I com qualsevol ecosistema, té la capacitat d’evolucionar i adaptar-se.
Amb aquesta actitud, Zariquiey i Campos van plantant la llavor per a un possible futur on l’iskonawa torni a florir. Els estudis de Zariquiey són recollits en un diccionari i una gramàtica iskonawa que podrien ser emprats per ensenyar la llengua a futures generacions. I les seves converses, enregistrades durant més d’una dècada, ara són transmeses per la ràdio local, que dóna vida a la llengua per a una comunitat més àmplia.
No és un cas únic. En més parts del món, les comunitats indígenes fan servir la tecnologia per ajudar a protegir les seves llengües. Incloent-hi l’ús d’aplicacions mòbils que permeten als usuaris d’aprendre vocabulari i gramàtica de manera interactiva. I tot i que aquestes estratègies no garanteixen la supervivència de les llengües indígenes, són, si més no, un motiu d’esperança. Com diu Seyfeddinipur: “Les llengües poden renéixer. No sempre hi ha un final. A vegades és simplement un canvi.”
