14.12.2023 - 21:40
Fa mesos la CUP va convidar simpatitzants del seu espai polític, però que no hi militen, a participar en la refundació del partit, i ara ha arribat el moment de trobar-se per parlar de com s’ha de redefinir. Demà a Girona farà un congrés nacional obert que posarà les bases dels diversos debats que s’han marcat, i que inclouen tant una anàlisi de la conjuntura política com de la trajectòria de la CUP de la fundació fins ara. També es debatrà la relació amb les institucions, el model organitzatiu del partit, els aprenentatges que poden extreure del cicle polític que va desembocar en el referèndum del 2017 i l’estratègia política que ha de guiar la CUP per perseguir els seus objectius polítics.
A partir de les conclusions que s’extreguin dels debats que es faran demà, la conversa entre les bases continuarà amb unes reunions territorials i temàtiques durant el primer trimestre de l’any. Tot plegat, amb la idea de configurar un nou corpus ideològic i organitzatiu de la CUP –o d’una nova organització, si s’arribés a decidir que cal deixar enrere la CUP– en una assemblea nacional que es farà entre el maig i el juny de l’any vinent.
Per dinamitzar el congrés, el grup motor de l’anomenat Procés de Garbí ha preparat un document de treball que exposa la seva anàlisi de cada debat, i proposa un seguit de preguntes per a enfocar la conversa. Inclou qüestions clau per al debat com “la complexitat i la dinàmica pròpia de les institucions i com això es relaciona i impacta en una organització assembleària”; determinar quin és el paper de la CUP a les institucions i quina proposta vol desplegar-hi; o si el pas per les institucions ha servit o no per a avançar cap a una república socialista, feminista i ecologista als Països Catalans, l’objectiu final de la CUP.
L’anàlisi no defuig l’autocrítica i exposa errors en els quals ha caigut el partit, com ara una manca d’unitat d’acció arreu del país a l’hora de participar en les institucions, amb municipis on es feia una oposició frontal al poder municipal mentre que en altres s’optava per participar en la governabilitat. També reconeixen que, més enllà de la metàfora tan repetida de “un peu al carrer i un a la institució”, a vegades han deixat la mobilització social en mans d’unes altres organitzacions polítiques afins, cosa que diuen que ha pogut fer que, per a la gent que es mobilitzava, la CUP no fos vista com una eina útil per a aglutinar les lluites socials. També diuen que, encara que les institucions hagin donat suport a moviments concrets en moments determinats, realment no han sabut ajudar-los per a donar-los més força.
A partir d’aquesta anàlisi sobre la relació de la CUP amb les institucions, proposen preguntes com ara si l’acció política de la CUP ha estat difícilment identificable arreu del país per la manca d’homogeneïtat, quins límits s’han trobat dins les institucions, quines estratègies han fet servir en unes altres ocasions per a fer créixer en hegemonia, si la política institucional ha contribuït a crear o enfortir el moviment popular, o si es pot marcar l’agenda parlamentària i fer visible per a la població que ells són els responsables d’haver impulsat polítiques positives. També, proposen qüestions sobre els càrrecs electes: “Com hem escollit les persones que han esdevingut càrrecs electes? Què n’hem esperat? Després del seu pas per les institucions han seguit vinculades al projecte o no? Si ho han fet, amb quin nou rol?”
El grup motor estableix una relació directa entre el creixement electoral i militant de la CUP la darrera dècada i el cicle de grans mobilitzacions socials que dibuixen entre el 2011 i el 2019 i en el qual inclouen l’esclat del 15-M, el moviment feminista, la lluita per l’habitatge, les vagues generals i, molt especialment, el procés independentista. Veuen necessari que la base de la CUP faci una interpretació política compartida de què va passar durant el procés independentista i episodis clau i una anàlisi profunda del poder i de com va actuar per a impedir la independència. També indiquen que cal parlar del paper que hi van tenir les institucions i xarxes no institucionals com els CDR, la política d’aliances, la capacitat que va tenir la CUP per a fer que grans capes de la població assumissin conceptes fins llavors minoritaris, com ara l’autoritarisme de l’estat espanyol o la desobediència com a eina; la necessitat de tenir una organització preparada per al conflicte polític i per a donar resposta a la repressió; el paper que va tenir la burgesia durant el procés; o el projecte polític que proposava l’independentisme i que el feia atractiu.
El model organitzatiu i la proposta política
Una altra de les qüestions clau per a enfortir el partit és l’estructura organitzativa i la participació dels militants. Reconeixen problemes com haver sobrecarregat les assemblees locals amb qüestions d’àmbit nacional o, per contra, haver-les desconnectades del dia a dia nacional; o bé el fet que la manca d’una única direcció política hagi creat disfuncions. A més, accepten que “la inexistència d’una preparació i formació planificada de quadres militants dificulta enormement la renovació real de lideratges”.
Els participants en el congrés nacional debatran quin ha de ser el model de direcció política de la CUP i com integrar el funcionament del mecanisme assembleari amb la necessitat de prendre decisions de pressa i democràticament. També qüestionen si cal repensar la CUP a escala supramunicipal i com s’ha de garantir que els militants es puguin implicar en nivells diversos de l’organització sense perdre el contacte amb els altres en els quals no dedica tant de temps. Fins i tot, demanen reflexions tan profundes com ara “què significa ser militant en una organització política de classe que busca subvertir l’actual sistema el 2023” o com conciliar militància i vida privada.
Partint de la base que l’objectiu estratègic final de la CUP seria l’establiment d’una república socialista, feminista, ecologista i antiracista als Països Catalans, es pregunten com ho poden fer per a arribar-hi. “Hem d’assumir que la lluita per la construcció d’un projecte polític revolucionari mitjançant diverses vies (lluites socials i lluites polítiques amb múltiples vessants) és contradictòria”, reconeixen, perquè per molt que s’expressi fora de les institucions, “sovint es canalitza en una lluita a través de l’Estat via la consecució de mesures que esgarrapem o imposem des de les institucions i que milloren les nostres condicions per assolir el nostre objectiu”.
Tot i que el projecte és revolucionari, arriben a la conclusió que el paper de la CUP, en realitat, és el del “reformisme revolucionari“. És a dir: “Generar dins les institucions les condicions necessàries per a l’escenari revolucionari.”
Per tot plegat, proposen preguntes per a induir el debat, com ara què entenen per unitat popular i quin paper té en la seva estratègia política. I més encara: “Com la despleguem i quin paper juga la CUP en la construcció de la unitat popular?” També formulen una qüestió que sobrevola tot el document: “Què són i quin paper juguen les institucions en una estratègia de ruptura? I, per tant, què anem a fer a les institucions?” I, encara més enllà, animen a debatre a fons sobre l’existència mateixa de la CUP: “Quin artefacte necessitem per a això: què ha de ser la CUP?”
El debat no passa pas per alt l’arrelament de la CUP arreu dels Països Catalans, fora del Principat. Per això demana com s’ha d’articular una acció política comuna al conjunt dels Països Catalans i amb vocació internacionalista.
