La CUP ja és l’Esquerra d’Esquerra

Amb l’estira-i-arronsa pel pressupost, la CUP s’ha endinsat en la recta final del seu camí cap a la irrellevància estratègica. Ara que començaran els laments perquè deixarà de ser el soci preferent d’Esquerra i Junts, és important de recordar que això és exactament allò que la CUP ha volgut, i que s’ho ha fet tota sola, quan s’ha estimat més que el seu poder depengués tan sols de la inèrcia i del demèrit dels altres, i quan ha refusat alternatives tàctiques per mandra i per càlcul electoralista. “Ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit, quan dormies només per despertar-te.” El cap de setmana vinent, els militants de la CUP poden decidir que avalen el pressupost del conseller Jaume Giró o que no l’avalen. La prova que l’espai polític és pràcticament amortitzat és que hi té molt més a perdre si el refusen. El PSC i els comuns ja sobrevolen el govern sense complexos, Giró hi podria pactar en una sola tarda, i les explicacions que hauria de donar ja no tindrien cap cost –”Ha estat culpa de la CUP”.

Si la CUP decideix ara que s’oposa frontalment al pressupost i torna a fer el vell paper de mur, contravindrà tot el tomb cap al fals pragmatisme, la col·laboració i la mà estesa que ha estat escenificant d’ençà del 14 de febrer, i que es va consumar amb l’acord per a investir el president Aragonès. Potser la CUP decideix de fer veure igualment que planta cara i que l’han feta fora de l’equació perquè els altres han incomplert el pacte. Si fa això, serà tan sols perquè es veu acorralada, perquè s’ha adonat que és qüestió de temps que sigui apartada del centre decisiu de la política parlamentària on va arribar el 2015, i que és més còmode dir que els n’han fet fora. En algun moment, després del 2017, la CUP devia calibrar –encertadament– que si el procés es desinflava, ella es desinflaria. No tant perquè siguin un partit nacionalista, sinó perquè la influència d’un espai que vol transformar les coses va més associada a la probabilitat real de ruptura que no pas al programa i a les declaracions, i durant el procés, la CUP va ser una eina per a empènyer. Era un pes que la gent posava a la seva banda de la balança per mitigar la força dels grans partits.

Quan la CUP va tenir por de tornar a ser insignificant, a poc a poc va anar prenent decisions que no tenien coherència interna, com la d’investir el president Torra. Van pensar que l’espai per on havien de créixer era el sobiranisme flonjo, aliant-se amb “organitzacions sobiranistes compromeses amb el dret d’autodeterminació, però que creuen que la sobirania s’ha d’articular d’una perspectiva federalista”, per exemple, en paraules de Dolors Sabater. Van creure que havien de rescatar dels comuns els votants no independentistes que se’n podien decebre –van voler eixamplar la base, diguem-ne–, i no devien adonar-se que si els comuns no tenen poder, si no són res, políticament, en aquest país, és perquè no poden canviar les coses. Per la mateixa raó per la qual els comuns mai no podran aspirar a canviar res si no es fan independentistes, la CUP no té cap mena de recorregut en la política autonòmica institucional si no s’arrapa a l’escletxa del rupturisme per a tenir la influència màxima. Quan més àlgid era el procés, quan més inevitable i exclusiu era l’eix nacional, després del setembre del 2015, més poder i capacitat d’imposició tingué la CUP; i en canvi s’ha anat afeblint com més s’ha destensat tot.

Les declaracions que aquests darrers dies ha fet Eulàlia Reguant (vegeu-ne aquesta entrevista d’Odei A.-Etxearte) semblen, argumentalment, declaracions de Gabriel Rufián sobre el PSOE. De la mateixa manera que Esquerra no té incentius amb què pressionar el PSOE perquè els ha destruïts ella mateixa, la CUP no té incentius per a posar Esquerra entre l’espasa i la paret perquè la CUP mateixa ha contribuït a relegar l’eix nacional a un segon pla. Primer, investint Torra, i després, investint Aragonès adduint un tomb a l’esquerra, a canvi de promeses sobre qüestions legislatives que ja sabien que Espanya tombaria. “És una mica pervers que negociem sobre coses ja negociades i acordades, perquè s’haurien de donar per suposades o haurien de ser un punt de partida.” Qui ho ha dit, això, Rufián sobre els incompliments del PSOE amb el pressupost de l’any passat? O Reguant sobre els incompliments d’Esquerra sobre l’acord d’investidura? Reguant. Reguant critica “la dinàmica d’estabilització de les tres principals institucions –Ajuntament de Barcelona, govern de la Generalitat i govern de l’estat–”, però no sé si podria dir-me qui ha estabilitzat la Generalitat, per exemple.

Evitant de protegir una posició de resistència per por de cansar la gent i per tal de créixer, la CUP s’ha condemnat a ser l’opció menys dolenta. Canalitzarà els anys vinents la frustració dels independentistes que preferiran consolar-se creient que almenys voten un partit que està en contra dels desnonaments. Però una volta emblanquit el PSC, una volta desfeta la dinàmica de blocs que ells mateixos, amb el tomb social, han contribuït a desfer, el poder que els restarà serà tan sols mediàtic. I això és no tenir capacitat de transformació, tampoc en l’eix social. Això és ser un actor polític mort, molt més mort amb deu diputats que no pas amb quatre que haguessin fet servir la posició d’avantatge que tenien, quan encara era car per a Esquerra i Junts d’organitzar la renúncia.

La gosadia històrica

Els cinquanta anys de l’Assemblea de Catalunya han estat una delícia de revisionisme i manipulació històrica, precisament a través d’acusacions a l’independentisme de revisionisme i manipulació, que és la manera preferida d’Espanya de revisar i manipular. El PSC, per exemple, es va enfurismar ahir amb la presidenta Laura Borràs perquè, en l’acte de commemoració que se’n va fer al parlament, va establir “un paral·lelisme entre la dictadura franquista i la democràcia actual”. Tal volta els socialistes tenen alguna cosa a dir que no ens han dit sobre com ells han abandonat la defensa del dret a l’autodeterminació, abans i després de la fundació del partit; tal volta tenen alguna cosa a dir sobre com Miquel Iceta demanava el 2012 un referèndum a la canadenca.

El periodista i historiador Marc Andreu, director de la Fundació Cipriano Garcia de CCOO, ha escrit un article a El País en què diu: “Laura Borràs i Rafael Ribó van retorçar, des del ‘presentisme’, el significat de l’emblemàtica plataforma antifranquista en l’acte institucional dels cinquanta anys de la seva creació.” En tot moment s’intueix com si Andreu critiqués que Borràs fes servir una fita antifranquista com si fos una fita de l’independentisme, cosa vergonyosa perquè, com sap tothom, a Catalunya mai ningú no havia estat nacionalista fins al 2012, i perquè ens en va convèncer TV3. Però és ben complicat d’identificar, tot al llarg de l’article d’Andreu, què van dir Borràs i Ribó que no fos rigorós, per bé que sembla que insinuï que l’Assemblea no defensava el dret d’autodeterminació.

És un exercici molt divertit contemplar les piruetes del catalanisme no autodeterminista, per entendre’ns, per a fer-nos creure que l’independentisme neix del no-res i que a Catalunya fins fa quatre dies tot s’havia fet per un sentit de regionalisme una mica vehement. No hi ha tradició, no hi ha nació, no hi ha res, i qui ho pretengui és un revisionista. Aquesta mena de polèmiques revela molt bé com l’esquerra catalana que creu en Espanya ha de trencar amb les reivindicacions històriques i circumscriure-les a l’antifranquisme, o al progressisme, o al democratisme tècnic, per desposseir-les sempre de cap transcendència nacional.

Immigrants com si fossin armes

Creix la tensió entre Polònia i Bielorússia pels milers d’immigrants que han provat de travessar la frontera cap a terres poloneses aquest matí. El Ministeri de Defensa polonès ha fet circular aquestes imatges aèries i ha acusat Aleksandr Lukaixenko d’organitzar una provocació diplomàtica. Aquesta també és la posició de la Unió Europea, que creu que Lukaixenko ha planificat l’arribada d’immigrants com a represàlia per les sancions. Lukaixenko els ha respost que la desesperació dels immigrants era causada “pel tracte inhumà i la indiferència de les autoritats poloneses”. El govern lituà ha dit que és en alerta màxima i sospesa si decretar l’estat d’emergència a la seva zona fronterera amb Bielorússia després d’això que ha passat a Polònia.