La CUP en terra gastada

Després de tanta exclamació i petar de dents sobre el pretensiós paper de la CUP de fer un acord de govern amb ERC, s’arriba a la conclusió que el millor per a l’organització cupaire fóra dissoldre’n el grup parlamentari, traspassar els escons a Junts (3 per a la constància de poder), ERC (3 per a la possibilitat de poder) i comuns (3 per a la permeabilitat de poder), i tornar al carrer i als pobles, d’on no havia d’haver sortit. O encara millor: que es dissolgués en pes per a tranquil·litat de les bones ànimes que la consideren poc menys que una anormalitat en un país de meravelles, una mena d’excrescència ideològica, o una demostració palesa que la història també pot equivocar-se. Res més no es mereix la CUP, quan gosa ficar-se amb l’aixadonet (agafo el mot de la Mercè Ibarz i el seu magne Tríptic de la terra, del qual espero parlar aviat en aquest diari) dins el mai negat jardí autonomista –avui, terra gastada–, després que propietaris i rabassaires n’hagin dilapidat la collita de la tardor del 2017. I encara pretendria, ingènuament, la CUP, no ja fertilitzar de nou el tros en decadència, sinó ajudar a refer l’aliança de propietaris i rabassaires divorciats donant preferència als inferiors. En direm ingenuïtat plebea o desfasament històric? Potser ha oblidat, la CUP, amb tots els seus tràfecs per entronitzar Mireia Vehí o Dolors Sabater (que no sabien, pobretes, el que és lluitar dia a dia, des que eren gairebé unes criatures, en un jardí ple de males herbes i serpents), que posar-se enmig de classes mitjanes desairades i porucs menestrals ambiciosos és un joc de taula que necessita alguna cosa més que voluntat col·laboradora amb una frontissa de nou diputats que voldrien arrabassar la banca? A banda que les bases cupaires són, com si diguéssim, massa sobergues per entrar en la timba amb la humilitat dels catecúmens. Total, pel que han fet per la causa independentista des que va entrar al parlament el 2012 amb la sandàlia de David Fernàndez –que no era militant de la CUP– i una espardenya! Total, perquè van gosar fer-se forts amb el 9-N. Total, per haver proclamat que no havíem guanyat el plebiscit del 2015 –Baños tampoc no era militant de la CUP. Total, perquè Benet Salellas va tenir la barra de llençar Mas a la paperera de la història. Total, per haver pactat el referèndum de l’1-O a canvi d’uns pressupostos autonòmics. Total, per haver romàs en terra de ningú arran de les renúncies de l’Octubre. Total, per haver-se presentat tota sola al parlament el dia de la investidura fallida de Puigdemont… I, és clar, sempre pesen molt més els greuges: total, per no haver fet allò que se li exigia per apuntalar les tàctiques del poder autonomista realment existent i claudicant.

Res, doncs, d’intentar fer allò que en diríem política, a saber: simular que vols una cosa –la independència?– quan estàs pensant en una altra –la benvolença del dominador?–; dissimular el que estàs fent –acceptar la dura realitat de la derrota?–rere la verbositat gratuïta –proclamar urbi et orbi que no et rendiràs mai? Si la CUP és en procés d’aprendre les regles de la política –com tantes vegades li han recomanat que fes sense èxit: mira que anar al congrés espanyol, denunciar la monarquia, practicar solidaritat entre pobles, denunciar l’amenaça feixista, fer que els símbols toquin terra, voler posar una institució amarada d’esperit capitalista al servei dels més pobres…–, és obvi que no ha triat la millor ocasió i que pot perdre pel camí tot el plomall –cosa, sigui dit de passada, que no la farà destacar gaire, perquè a l’independentisme en pes ja no li queda sinó la pell i l’os. La pròxima collita tornarà a ser fluixa, i no n’hi haurà per a totes, com diria la CUP.

Que deixi, doncs, la CUP, el camí expedit a un nou pacte entre propietaris i rabassaires: el jardí és gastat, però és el poc que els queda per anar tirant de la magna rifeta. Al cap i a la fi, els propietaris no es poden estar de la pulsió paternalista del poder i els rabassaires no saben què fer amb el poder guanyat, si no és fer pactes dubtosos amb dubtosos jornalers. Entretant, els jornalers que se’n vagin a pastar en millors paratges, si és que en troben. Sempre podran tornar per incorporar-se a les magnes mobilitzacions de segona onada que prometen els amos quan hauran recuperat la propietat irrenunciable de la terra gastada.

La resta, o sigui, remoure aigües estantisses, arrencar matolls, fer bancals i tornar a sembrar, són ganes de fer el bonic i tenir enfadat el personal.

Mentrestant, Carme Forcadell i Dolors Bassa tornen a la presó. I es mor Arcadi Oliveres.