03.05.2018 - 01:50
|
Actualització: 03.05.2018 - 07:31
Benvolgut i enyorat Lluís,
T’adreço aquesta carta que té allò un xic d’estrany de dirigir-se a tu a partir de la intimitat i sinceritat que tota carta personal ha de tenir, i alhora conscient que serà publicada a VilaWeb, cosa que exigeix, per tant, una certa contenció en les paraules.
Com veuràs, he desestimat la correcció protocol·lària que el teu càrrec demana i mereix, però és que em costa, què vols que t’hi digui. Ja em costava fer-ho quan vas prendre la decisió valenta d’acceptar el càrrec de conseller. En el meu entorn, sempre hem parlat del ‘Lluís’ o del ‘Puig’, amb la familiaritat i el respecte que ens hem professat mútuament en els àmbits, activitats i projectes en què hem coincidit, alguna vegada amb posicions polítiques discrepants, que també cal dir-ho.
Recordo amb un cert esglai el dia que va saltar la noticia que series el nou conseller de Cultura. En aquell moment era en un plató de TV3 col·laborant en el programa ‘Els matins’. Part de l’equip del programa sabia que ens coneixíem i, tan bon punt es va saber, me’n van demanar una valoració en directe –ja ho saps, allò de l’actualitat immediata. Una cosa delicada, això de fer una aproximació a un conseller acabat de nomenar. El cas és que vaig dir això que ara també diria sense alterar ni una paraula. Més o menys la cosa anava per aquí: ‘Ferm en les decisions, sap escoltar, coneixedor dels sectors culturals des de la transversalitat i patriota de pedra picada.’ No calia dir res més.
T’he de dir que, el teu nomenament, els diversos àmbits de la cultura popular del país el van rebre amb alegria. A la fi un conseller de Cultura coneixia amb profunditat aquest sector tan concret i complex i, per tant, no caldria explicar-te’n res. En resum, com es va dir en alguna publicació del gremi, el nou conseller era un dels nostres. Ràpidament, ja van sortir crítiques precisament posant en relleu la teva condició de dansaire, de la cultura de l’espardenyeta, etc. Ja ho saps….
Alhora que celebràvem que fossis conseller, ens va venir el neguit i aquell patiment… Sabíem que tot era molt complicat i que no era ni seria gens fàcil. Parlant amb gent que coneixes bé, va sortir aquell comentari: ‘Òndia, el primer mort serà Sixena.’ Amb tantes coses com han passat, ara ens queda lluny, i malgrat que no sigui vivencial, és una anècdota que serveix més d’indicador que no pas cap altra cosa. Si més no, evidencia fins a quin punt pot arribar la barbàrie de qui fa ús del patrimoni com a trofeu de caça.
Després, i sobretot després del primer d’octubre, n’ha arribat una darrere una altra sense poder respirar, sense poder pair, sense poder agafar forces, però tirant endavant. L’empresonament dels Jordis va ser el preludi de la llarga simfonia desafinada de la repressió que, a tu, t’ha dut a l’exili. L’exili, una cosa que els nostres avis van sofrir i que pensàvem que no veuríem mai més dins aquesta cosa lluenta, poderosa, però per mi enganyosa que en diem Europa.
Però, saps què? Malgrat el dolor, malgrat la injustícia, la ignomínia, i malgrat tot, el vostre exemple, el dels exiliats, el dels presos polítics, ens enforteix sobretot en el compromís. Els qui ens dediquem a treballar per la gent al seu costat ens passem la vida parlant dels valors que han de centrar la nostra activitat i bla bla bla, tant que fins i tot acabem buidant aquestes paraules de contingut. Al final, moltes vegades en parlem d’esma. Vosaltres heu aconseguit tornar-les a omplir de significat, perquè les heu personificades: la perseverança en l’acció, la fermesa en les conviccions, la dignitat en les persones, la pau com a únic escenari possible de solució d’aquest conflicte, el diàleg com a eina… I en podríem anar fent la llista llarga, llarga. Per tot això i més, no tindrem mai, mai prou gestos, mai prou paraules per a agrair-vos-ho.
Vaig acabant, amb els ulls humitejats de l’emoció d’adreçar-te aquestes paraules, somniant que en un temps curt ens podrem retrobar al carrer, el nostre hàbitat natural, on ens vam conèixer, on tot comença i tot acaba, i fer-nos una abraçada intensa, immensa. Ja ho saps, jo sóc d’abraçar.
Lluís, et trobo i et trobem a faltar.
Una abraçada ben forta.
Amadeu Carbó i Martorell
PS: Estic convençut que tens informació de primera mà, però vull confirmar-te que els de la cultura popular continuem tossudament alçats i no ens aturem: ballem, cantem, aixequem castells, fer ballar gegants, portem capgrossos, encenem carretilles, fem catifes, bastim fogueres, baixem falles, etc. Perquè volem, perquè ho sentim, perquè creiem en això que fem. I, ara també, per ser lliures.
