La cultura popular al poder?

Tenim nou conseller de Cultura. Vist que Santi Vila ha estat, segons el meu parer, un fracàs absolut en el diàleg, de les estratègies, potser n’hauríem d’estar contents. Eureka? No, més aviat no. Primer, pel procediment. Van posar Santi Vila a la conselleria per raons de partit, ell no sabia res de cultura. Venia amb la ximpleria de defensar les ‘indústries culturals’ i marxa amb els mateixos coneixements: zero. I ara arriba Lluis Puig i sembla que li hem de donar uns dies de marge, de confiança. Però, al meu entendre, la gent de la cultura, que som tots aquells que volem ser-ho, ja no podem donar més confiances perquè Puig ha estat col·locat de conseller, una vegada més, per raons de partit, no per raons d’estat (aquell que alguns volem conformar).

Aquesta desídia en la planificació de la cultura catalana dura, pel cap baix, des que Artur Mas va nomenar Mascarell conseller arran del rebuig del càrrec per part de tres dones. I ha disposat del silenci còmplice d’Esquerra Republicana, un partit que mai no ha dit res sobre les polítiques conservadores d’aquests personatges. I si demà Puigdemont nomena Karmele Marchante consellera de Cultura tampoc no alcen la veu, ells sabran per què. I els de la CUP? Quina és la cultura transformadora que proposen, en sintonia amb les seves concepcions d’esquerra? Dels comuns no sé si cal dir-ne res. Ada Colau, no solament deslegitima un referèndum perquè els seus interessos de partit van per una altra banda, sinó que abans d’això ja havia venut la cultura municipal als que anomenava la casta, els socialistes. Perquè per als comuns, com per la casta de la qual es van presentar com a alternativa, la cultura acaba convertint-se en un curset de macramé.

No conec de res el nou conseller, però em fa gràcia que s’hagi avalat el seu nomenament tan ràpidament per la seva pertinença a això que en diuen cultura popular. Les sardanes, els castells, les festes i tradicions… És curiós. Totes les formacions, de dretes i d’esquerres, parlen sempre de cultura popular, símptoma inequívoc que no saben gaire bé de què parlen o, encara pitjor, que haurien de parlar de coses diferents i ni ells mateixos no ho saben. Passa com amb les indústries culturals, s’hi refereixen, però no han llegit res sobre la qüestió, cosa que es nota en els seus discursos enganyosos.

Qui està en contra de la cultura popular? No conec ningú que hi estigui. Però l’hauríem de posar en discussió. A Catalunya tenim alguns teòrics de la cultura popular, entre els quals hi ha Bienve Moya. Però quan llegeixo en els seus textos els orígens i els fonaments de les tradicions del folklore català, observo que els governs convergents i la societat en general han volgut amansir-ho tot. Exemples amb poca precisió i amb totes les rèpliques que es vulguin: el carnestoltes ha deixat de ser una festa torracollovaris per esdevenir una còpia tanoca de l’espectacle hollywoodenc; la Patum, va pel camí de ser-ho; els castells, explicats per la televisió nacional, no són més que la versió bastarda de la competència en els esports. Qui ha aconseguit els rècords, quins problemes hi ha entre les colles, tot bandejant l’experiència estètica que suposa aquell fenomen. I les sardanes? Durant el franquisme, el sardanisme era també una reivindicació política; ara, la seva força sovint marxa com a complement en les programacions de les festes majors dels pobles.

Ho diré de manera més directa: si l’haguessin fet conseller de cultura, el Bienve Moya sabria que la cultura popular hauria d’estar al servei de la ruptura que requereix un projecte de república catalana sorgit per trencar un estat. (O per una altra república que els comuns volguessin fer si és que volen trencar amb alguna cosa de pes, que no ho sé.) Però el senyor Puig és un funcionari de partit, com Vila, com Mascarell, que voldrà una cultura amansida i amansidora. Com la resta de partits, diguem-ho clar. Perquè si la cultura fos popular, és a dir, del poble, es basaria en trencar jerarquies, en posar-ho tot cap per avall i, sobretot, en discutir-ho absolutament tot. Fins i tot les polítiques culturals que, en cas de tenir-ne, imposen aquells funcionaris de manera unívoca, sense tenir mai en compte els que treballen de debò la cultura, la popular i la que no ho és tant, la tradicional i la d’avantguarda, la industrial i la d’una sola persona.

La cultura popular és un eufemisme. Tota cultura es vol popular en els nostres temps. Fins i tot els creadors més radicals aspiren a la màxima difusió del seu treball. La cosa és que els governs dels darrers anys han fet creure que s’ha de tendir a la massa, perquè les masses són més bones de governar que els individus. Les tradicions no són més que una llosa si no saben adaptar-se als nous temps. I la festa per la festa, si no té un contingut crític, no és cultura popular, és cultura xavacana.