Mentre al País Valencià s’havia produït una catàstrofe de dimensions tràgiques, a Catalunya tot rodava com sempre, més enllà de les penes individuals. És cert que la proximitat o, fins i tot, la coneixença fa que impacti molt més un fenomen com el que ha passat que quan es produeix molt lluny d’aquí. Però el sector cultural català –d’això vull parlar– no es va aturar, els museus van obrir igual que sempre, els artistes i els galeristes van penjar les seves convocatòries a les xarxes, els escriptors treballàvem en els projectes que tenim entre mans, els teatres van fer les seves representacions. No és una queixa; com podria queixar-me d’un problema que sé formular, però no sé resoldre?

Durant la pandèmia ja vaig tenir la mateixa sensació: havien mort o morien centenes de persones i una part del sector cultural reclamava poder treballar amb normalitat. Es van inventar allò de la “cultura és segura”, que a mi em va semblar un lema èticament reprovable i de molt poca intel·ligència: la cultura segura és la que vol el sistema, com aquella festa pels terrats de Barcelona que Ada Colau volia muntar en plena anomalia sanitària i política.

La cultura no sap com respondre a les tragèdies de la realitat. Qui sap si és que ha de ser així. O potser és que el creador no vol immiscir-se en les problemàtiques socials i polítiques que li són coetànies? L’art és una representació de la realitat, però quan la realitat és tan immanent no té sentit fer-ne representacions simbòliques? Faig preguntes. La història de l’art va farcida de revisions de tragèdies fetes a posteriori, no pels qui la van viure. És com la pobresa, molt representada en la història de la pintura, però –quasi– mai representada pels pobres mateixos. Tantes vegades, l’artista que es posa per damunt de tothom i a deshora. 

Això de València ha estat un desastre de proporcions gegantines. Primer, per la natura desbocada; segon, per la incompetència dels polítics, incompetents per no haver fet bé la seva feina, més incompetents encara per haver-se presentat als llocs dels fets per figurar a l’aparador; incompetència absoluta i indignitat dels qui defensen el partit abans que els ciutadans que han de representar fins a la mort (la seva, no la dels seus representats). Sort de la gent que ha acudit a ajudar, encara que els incompetents no els hi volguessin. La tossuderia de la solidaritat és immensa. Però la cultura ha estat callada, no s’ha aturat res, com el futbol. I aquesta inacció l’entenc i no l’entenc alhora.

No sé què hauria d’haver fet la cultura més enllà d’agafar les pales –això primer de tot– i de denunciar la indignitat dels polítics que aprofiten les desgràcies per llançar-se el verí entre ells mentre els ciutadans no poden fer més que aixecar-se o plorar; o aixecar-se plorant. És el que van fer els meus pares quan ens va afectar la riuada del Llobregat del setembre del 1971. Jo tenia tretze anys i no he oblidat mai els carrers amb més d’un metre d’aigua; i el llot que ho va envernissar tot d’una massa pútrida; i la solidaritat, aleshores també, que va venir a ajudar les cases del Cornellà de baix. Allà no hi va haver morts, és una pena que no arrosseguem. Les altres penes, les pèrdues materials i els records que no s’esborren, sí.

Sé formular el problema, però no la resolució, he escrit abans. Potser hi ha gent que el problema tampoc no el veu. Potser només sóc jo a qui m’agradaria que el meu ofici, el de la cultura en sentit extens, fos capaç d’intervenir directament sobre la tragèdia ocorreguda al País Valencià. No, no tinc cap solució, però proposo tres hipòtesis, no pas excloents entre si.

La primera. Potser l’única solució és fer-se càrrec que, en determinades situacions, l’art no serveix de res, com aquest mateix escrit. És dur, però potser el primer pas és admetre-ho per repensar la cosa artística en l’actualitat. No que vingui algú molt més tard a recordar les penes, o a estetitzar el dolor.

La segona. Que no és veritat que la realitat superi la ficció, per més vegades que es repeteixi, i més aquests dies. Hi ha vegades que la realitat no supera la ficció, la traumatitza, la viola, l’anul·la, la deixa en un registre d’inutilitat absoluta.

La tercera. Suposant que encara vulguem parlar de l’artista com una figura vàlida en els nostres temps, crec que els veritables artistes, al País Valencià, van ser les multituds de dones i d’homes que van anar a ajudar els desvalguts. Uns artistes que no feien servir pinzells, cisells i grans pensaments: anaven proveïts de pales, rasclets i escombres per a barallar-se amb el llot que les aigües havien dipositat. Uns artistes compromesos i solidaris: quina lliçó!