La cultura, o la fas o te la fan

Una de les frases més recordades de Joan Fuster és aquella que diu que la política, o la fas o te la fan. De la cultura, se’n pot dir si fa o no fa el mateix: o la fas o te la fan. A Catalunya tenim dues opcions: o disposem d’una indústria cultural pròpia, potent i competitiva, o unes altres s’apressaran a omplir-ne el buit. Unes altres indústries que sempre seran les mateixes: la hispana, per proximitat geogràfica i lingüística, interessos polítics a banda, i l’anglosaxona, per omnipresent.

Dels problemes inherents a tenir una llengua minoritzada i per tant un mercat limitat en nombre quan l’idioma forma part de l’obra artística –un film, una obra de teatre, una cançó– ja n’han parlat àmpliament els experts. Avantatges de ser Pep Bou i inconvenients de ser Pau Alabajos. Som els que som i molt hauríem d’eixamplar la base (i de procrear) perquè les condicions variessin ostensiblement.

Pel que fa als problemes per a definir què és cultura catalana i què no, prefereixo no entrar-hi gaire. Tinc tendència a creure que un olotí que escriu una obra de teatre en català a Islamabad fa cultura catalana, mentre que un parisenc instal·lat a Ciutadella que canta en francès fa una altra cosa, però a partir d’aquí, visca la barreja i el mestissatge i el flamenc de Miguel Poveda i de Ginesa Ortega.

Tot això i més tenia al cap l’altre dia quan era assegut al Teatre Poliorama de Barcelona gaudint del nou espectacle del Pot Petit. Els qui teniu mainada els coneixeu segur. Per a la resta de mortals: el Pot Petit és un grup d’origen empordanès que des del 2009 ha destacat per oferir música i xous de gran qualitat adreçats a això que s’anomena públic familiar. És Nadal a dins el pot petit és un espectacle de primeríssim nivell, amb tretze artistes sobre l’escenari, en què tot està pensat i cuidat, des del so fins a les llums, passant pel vestuari i l’escenografia.

En el món dels espectacles infantils, crec que el secret rau en com són tractades les criatures: com a personetes sensibles i intel·ligents, com és el cas del Pot Petit, o com a éssers simples i mononeuronals, com fan tants altres. El Pot Petit combina música, titelles, ball i humor, i per l’escenari van desfilant personatges entranyables, com el cuc poruc, el drac rac, la formiga rockera i el mico ballador. Capítol a banda mereix el lleó vergonyós, una autèntica estrella que malgrat la timidesa acumula gairebé dotze milions de visualitzacions només a YouTube. I les pirates, és clar, que no tenen res a envejar als de Mar i cel.

Tenim sort, com a pares i com a societat, que existeixi el Pot Petit, dignes i llunyans hereus de la línia iniciada pel gran Xesco Boix i els Ara Va De Bo. I que no estiguin sols: també hi ha els Xiula, i el Reggae per xics de The Penguins, i Dàmaris Gelabert, i Jaume Barri, i Jordi Tonietti, i les Princeses Barbudes, i els menorquins Pinyeta Pinyol, i l’alcudià Dani Miquel, i La tresca i la verdesca… I més enllà de la música, en el món dels titelles i putxinel·lis, tenim els Farrés Brothers a Igualada, la Puntual i la Sala Fènix a Barcelona, i tants altres. Cada lleó vergonyós que ens aporten és una Peppa Pig o una Patrulla Canina menys. Sí, ja sé que no es tracta de substituir, que hi ha lloc per a tots i que el xai Shaun és fantàstic, però ja m’enteneu. Que les Tres Bessones es fan grans i necessiten companyia!

En resum: al pot petit potser sí que hi ha poca confitura, com canten els Amics de les Arts, però de ben segur que hi ha bona música. (Incís: el Pot Petit i els Amics canten plegats a l’enregistrament de la cançó El pirata despistat.) Al país petit, que no ho és tant, potser sí que hi ha pocs consumidors potencials, però són suficients per a fer possibles uns bons productes culturals. I on no arribem els consumidors hi hauria d’arribar la política, que per això la votem, i per això la paguem, també.