02.01.2019 - 21:50
Com que l’any que comença serà políticament mogut (ves quina novetat), i com que serà molt fàcil que la voràgine de seguida se’ns emporti, i les urgències, possiblement, com sovint passa, s’imposin sobre la resta, volia aprofitar l’espai d’avui, aquesta brevíssima pausa que ens ofereix el calendari, la convenció de canviar d’any, l’estona que potser dediquem a fer balanç o, fins i tot, propòsits, per tornar a dir i a recordar (-me i -nos) això que ja hi ha escrit al títol i que, de fet, ho resumirà tot: que la cultura no és una arracada.
Les sabates són imprescindibles. La bufanda o els guants, quan fa fred, no arriben a aquesta categoria però poden entrar en la de necessaris. L’arracada, no. L’arracada, res. L’arracada és sempre un a més a més, la cosa que fa bonic, la que et pots permetre (si te la pots permetre). Vull dir que massa sovint, també des de la banda que se suposa que no ho hauria de fer, la progressista o d’esquerres o com en vulguem dir, es fomenta, a la pràctica, i s’encomana, aquesta manera d’entendre la cultura: és l’accessori, el guarniment, la galindaina que et poses abans de sortir de casa, si tens temps, o si en tens ganes, o si vols lluir o etcètera. Que no passaria res si no la portessis.
D’aquí ve la insistència: la cultura és necessitat bàsica. Individualment i també col·lectivament. No és en cap cas prescindible. En cap cas i encara menys si aspirem a viure en un món digne. Només cal veure l’interès que esmerça qualsevol règim de fons o de pràctica totalitària a banalitzar, menystenir, trinxar o directament prohibir les expressions culturals. Ho resumeix Alberto Manguel al llibre A History of Reading i és difícil d’explicar-ho millor: ‘Els règims populistes exigeixen que oblidem i, per tant, estigmatitzen els llibres com a luxe superflu; els règims totalitaris volen que no pensem i, en conseqüència, prohibeixen i amenacen i censuren; ambdós, en general, necessiten que ens tornem estúpids i que acceptem la nostra degradació amb docilitat, i per això, lògicament, promouen el consum de coses insubstancials.’
L’hegemonia ideològica liberal fa que s’assumeixin majoritàriament determinats marcs mentals, que s’incorporin inconscientment a la nostra manera de veure les coses i el món que ens envolta, a la manera d’entendre’ns, fins i tot. S’ha imposat la perspectiva quantitativa i economicista de la cultura: no tan sols és un complement prescindible (l’arracada), sinó que ens passem l’estona comptant quantes arracades es venen, quant costen, quanta gent en porta i quantes i on.
Parlar de cultura és entrar en el camp dels intangibles, de les coses, fins i tot, que no es poden mesurar, que ni tan sols produeixen beneficis (i ara recordo aquells versos definitoris de Marc Granell: ‘Els poetes són els éssers/ més imprescindiblement inútils/ que hi ha sobre la terra’). Perquè si avui parlem de cultura no és pas per quantificar entrades venudes ni els diners que es mouen en una fira ni etcètera. Segur que és important de saber quantes entrades i quants expositors i quants diners i quant tot. Ho és: la indústria cultural i tot això i allò. Però avui parlem de coses que no es toquen. De coses que, ai las, potser ni tan sols es quantifiquen.
Però que ens són essencials. Estructurals. Bàsiques.
Perquè la cultura és, sobretot, una visió del món. O moltes. És, fins i tot, l’expressió d’aquesta cosa tan poc mesurable que és allò que ens fa humans.
Som simples primats socials i territorials com altres que n’hi ha, i que n’hi ha hagut, és cert. Però tenim alguna una cosa que ens fa diferents: la consciència, sí. I la capacitat de crear.
No em refereixo pas a les eines: la roda, els coets, un ganxo fabricat per una garsa, la cullera d’un ximpanzé, el trineu d’un corb, no. Vull dir les coses que fem sense cap més finalitat que elles mateixes. La voluntat de crear bellesa. La capacitat de commoure amb un joc de colors, una melodia, la forma perfecta d’un sonet. L’estímul per al pensament amb una pregunta ben formulada.
La cultura expressa bellesa, sentiments, raonament. Assaja camins, respostes, torna a preguntar. Sotraga. Incita. Qüestiona. Emociona. I més. Molt més. Tot això implica valors socials. I és la cultura, de fet, aquest nostre intangible imprescindible, la que ens ha fet construir, històricament, pas a pas, les nocions d’igualtat, de solidaritat, de respecte; la que ha creat aquesta set de coneixement no sempre ni necessàriament utilitarista, l’escepticisme i el dubte com a capacitat de no judicar en absoluts; la que ens fa entendre la importància del context i dels subjectes col·lectius en l’evolució històrica i que, per tant, ens reconeix subjectes de canvi i de transformació, de justícia.
No és una arracada, no. I qui la tracti com a tal és que no ens vol humans.
