13.04.2021 - 21:50
De què parlem quan parlem d’indústries culturals en uns països –els Catalans, és clar– industrialment raquítics i culturalment cerclats, pel cap baix, per l’imperi anglosaxó? (Sí, vivim sota l’influx d’uns altres imperis, el francès i l’espanyol, però en el terreny de les indústries culturals, ells també són colònies, si em permeteu d’exagerar.)
És una pregunta pertinent, em sembla. Els polítics reivindiquen constantment les indústries culturals, però tots en parlen sobre uns supòsits falsos, sigui per ignorància o per raons més perverses. El concepte d’indústria cultural té a veure amb la generació de productes culturals que s’adrecen a les audiències, no als individus; que busquen compradors, no còmplices. Són uns productes que competeixen en el mercat de la cultura de masses, on els més forts industrialment (que no vol dir artísticament) guanyen quasi sempre. Per entendre’ns, la indústria cultural és com l’automobilística: hi ha uns potencials compradors que han de decidir entre l’oferta que reben. I qui té més força econòmica per a fer publicitat dels seus productes, per a presentar-los com els millors, són els qui solen tenir més beneficis.
Perquè les indústries culturals, com que són indústria, el que busquen primer de tot són guanys econòmics. I les regles del joc en aquest camp no són igualitàries; en el capitalisme globalitzat res no és igualitari. I el sistema cultural gran fagocita el petit. L’any 2019, la quota de consum cinematogràfic a l’estat espanyol va ser dominada per un 75% de pel·lícules nord-americanes, aproximadament. L’any 2016 (no he trobat dades més properes) el 88% del consum musical a l’estat espanyol provenia de companyies discogràfiques amb capital nord-americà. Això vol dir que el cinema i la música ianqui (o produïda per empreses ianquis) són més interessants creativament que les d’uns altres països, inclosos els nostres? No, de cap manera. Aquestes dades ens indiquen que hi ha unes indústries culturals tan fortes que esdevenen una espècie d’oligopolis culturals. Uns oligopolis als quals contribueixen també els mitjans de comunicació públics (televisions i ràdios) pancatalans que, ben lluny de mirar de lluitar contra aquests predominis, hi col·laboren programant cinema i música anglosaxona en percentatges abusius.
Procuro ser didàctic. Perquè en aquesta situació generalitzada, la reivindicació d’unes indústries culturals autòctones fortes caldria que partís d’unes anàlisis prèvies que mai no es fan. I que originen injustícies flagrants. Un exemple: abans de la pandèmia (ara sempre parlem dels temps antepandèmics) els consellers de cultura insistien que l’èxit d’un museu es mesurava amb la quantitat de visitants que hi entraven, però en canvi ocultaven que la majoria de diners amb què els organismes semblants a l’Institut Català de les Empreses Culturals (al Principat) subvencionaven productes destinats a les masses no generaven beneficis, la qual cosa contravenia aquella lògica rendibilitzadora que té qualsevol indústria.
Aniré a un cas concret: totes les subvencions que es destinen al cinema català són proclamades i victorejades quan se celebren les gales dels premis Gaudí. Però seria bo que tothom sabés que la catalanitat del cinema no ve determinada per qüestions culturals (la llengua, per exemple), ni estilístiques (aquella tradició investigadora que ve dels Portabella, Nunes, Esteva i que arriba als Mar Recha, Albert Serra o Isaki Lacuesta i més), sinó per raons estrictament industrials. És a dir, és cinema català el produït parcialment o totalment per empreses radicades a Catalunya. Com si els diners tinguessin nacionalitat, vaja. Ho diré amb un altre exemple: quan la sèrie Merlí s’emet en cadenes o plataformes internacionals, doblant els seus diàlegs a uns altres idiomes, és un triomf industrial innegable, però culturalment la seva repercussió en el si de la precarietat del sistema autòcton és discutible. Com quan Jaume Plensa penja una escultura a Madrid al costat del rei d’Espanya i d’Isabel Díaz Ayuso i algun babau diu que això és un triomf de l’art català. (Rostre hilarant.)
M’està quedant un article ranci, com si defensés una concepció fanàtica de la cultura catalana. I no és això. Però no es pot parlar de la cultura de masses sota els mateixos preceptes amb què ens referim a la cultura que treballa a peu d’obra, de porta a porta. He dedicat molt temps a estudiar la història del cinema a Catalunya, la meva tesi doctoral anava més o menys sobre això. I celebro que hi hagi gent que es dediqui a treballar les arts en aquests camps industrials, on tot agafa una dimensió econòmica hiperbòlica comparada amb la feina austera del poeta que escriu en una llengua minoritària com la nostra, del músic que mai no figurarà en les llistes d’èxits mundials, del dramaturg o de l’actor que treballa en escenaris improvisats… El problema és, com quasi sempre, de polítiques culturals: estar sotmesos a les directrius de gent que es deixa seduir per la faramalla i els lluentons d’uns premis cinematogràfics que la marinada s’emporta d’una revolada, mentre desatén uns altres camps de la cultura absolutament desprotegits. Em refereixo a aquells territoris de la cultura que no busquen grans audiències i beneficis industrials, sinó que practiquen la feina callada de l’art que se sent inútil i que, en la seva inutilitat, esdevé indispensable.
Acabo amb una citació i un record personal. La citació és del gran crític John Berger. Em sembla que ja l’he feta servir en aquesta finestra de VilaWeb alguna altra vegada, perquè explica en un paràgraf allò que jo no he sabut dir fins ara: “L’èxit en la societat actual és una qüestió de quantitats: nombre de còpies d’un disc, de visitants en una exposició, de llibres venuts. És aquí on mana el mercat, però el mercat ignora que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, ha sentit, ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser la que ha estat, pot actuar de manera diferent. Però és això, precisament, el que no es pot quantificar. Aquests minúsculs canvis que l’art desencadena no són ni tan sols fàcils d’explicar.”
I el record. Fa anys em van encarregar una conferència sobre la concepció del cinema català al llarg del segle XX. Entre el públic hi havia l’enyorat Miquel Porter i Moix, el mestre. La meva hipòtesi d’aleshores –que mantinc– és que el cinema fet a Catalunya en el període mut i durant la República va tenir un problema, fruit de l’essència industrial del fet cinematogràfic: amb el mercat català no en tenia prou i ben aviat va començar a fer concessions, a copiar fórmules reeixides de les pel·lícules de fora per a conquerir mercats externs (en llengües més majoritàries que el català, és clar). I aquest presumpte cinema català no se’n va sortir.
Cap al final de la xerrada vaig dirigir-me a l’amic Miquel i li vaig dir que envejava una cosa que ell i la Guillemette Huerre havien fet a final dels anys seixanta: inventar-se un objecte d’estudi. Ell ho va entendre, encara que no hi estigués d’acord, i va somriure sorneguer, aquell somriure que retinc en la memòria. Perquè jo crec que les indústries culturals, els mercats globalitzats, la necessitat de beneficis, etc., no lliguen bé amb els països sense estat, però com que la feina de l’historiador també és política, inventar-se un objecte d’estudi que ajudi a desplegar els teus ideals és un objectiu reservat a molt pocs intel·lectuals. Tanmateix, els consellers de cultura dels nostres països, d’intel·lectuals no ho són. I la troca es va embolicant.
