La cultura i la casta: facin joc

L’acord entre Barcelona en Comú i el PSC-PSOE acaba de tenir una víctima col·lateral: la cultura. Així, dit a l’engròs, Ada Colau ens ha posat al peu dels cavalls. La feina feta per l’equip que ha comandat Berta Sureda des de la seva arribada a l’Ajuntament de Barcelona no ha servit de gaire. El model de canvi en les formes i en els fons que volien aplicar en la política cultural de la capital catalana no podrà arribar a bon port. Els socialistes, amb Jaume Collboni al capdavant, s’han apressat a posar ‘un dels seus’ enfront de la cultura barcelonina.

Efectivament, el nou comissionat de cultura serà Xavier Marcé, un vell conegut. Sembla que en el terreny cultural els socialistes no tenen massa cosa nova a dir, no deuen tenir idees que no coneguem ni, lògicament, persones que les poguessin posar en pràctica. Així hem d’entendre que recorrin a Marcé, un home de la casta, algú que ha passat per càrrecs públics, per empreses privades i per grups de pressió des de fa molts anys. Va ser director general de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) en l’època Mieras a la Conselleria de Cultura. Tant se val que, en el seu mandat, es trobessin anomalies comptables i que, poc temps després, fins i tot hagués de tornar una quantitat per un informe irregular, tal com pot consultar-se a l’hemeroteca del diari ‘El País’. Ell no va haver de redimir-se, com passa a la narrativa clàssica, sinó va continuar exercint la seva influència des de l’òrbita socialista. O des d’una cosa semblant si tenim en compte que va ser un dels protagonistes de la creació del Cercle de Cultura, una associació que Ferran Mascarell, Xavier Bru de Sala i d’altres van fer servir com a eina de pressió. A tot això cal afegir que, entre altres càrrecs, Xavier Marcé és vicepresident de Focus, una de les empreses culturals que més subvencions va rebre per part de Mascarell. Suposo que ja lligueu caps, oi?

Que consti que jo desitjo que la seva gestió sigui molt fructífera. Però no m’enganyo. El món de la cultura és plena de bones intencions, d’esperances que són recurrentment anihilades i nosaltres hi tornem, com uns Sísifs babaus, i ens la tornen a fotre. En conseqüència, tant de bo que Marcé i Collboni em facin quedar malament i jo hagi de rectificar, ho faria amb molt de gust. Però el joc comença marcat: el nomenament de Xavier Marcé suposa el retorn a les pràctiques amiguistes i sectàries dels socialistes en el terreny de la cultura.

I per acabar aquest escrit d’urgència, un agraïment cap a Berta Sureda. A ella també l’han abandonat pel camí, com a tants i tants professionals de la cultura que, amb entusiasme o amb esperit crític, havíem vist una possibilitat que la cultura catalana comencés a canviar. Malauradament, haurà estat un miratge.