La cultura és de qui la treballa

Ho vam aconseguir! Eureka! Fa poques setmanes, en 48 hores mal comptades, la mobilització del món de la creació va conquerir una victòria: vam desfer el nomenament de Xavier Marcé com a comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Ens movien raons personals? De cap de les maneres. Marcé representa la porció més subornable de la política en l’àmbit de la cultura; forma part de la casta que, al costat de les cúpules dels partits, no de les bases de la creació, ha estat intrigant des de temps immemorials; Marcé, diguem-ho clar, és de la patronal, dels qui s’ho miren tot des de dalt, no dels qui treballen des de baix.

Victòria, sí, però fugaç. Va ser una victòria pírrica, com ho solen ser les del camp de la cultura. Pocs dies després d’haver aconseguit apartar-lo del comissionat de Cultura, Jaume Collboni ha manifestat que comptaria amb Marcé perquè, diu, ‘és un referent’.  Quines penques! Un referent de clientelisme, si de cas. Collboni, a més de tenir comportaments penosos en el procés de les primàries del partit socialista, tot i ser encausat per un cas de tràfic d’influències, malgrat no tenir cap trajectòria que ho avali, assumirà la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. I la primera cosa que fa és col·locar-hi ‘els seus’, amb tota la barra.

Això em porta a algunes reflexions, fruit de la congestió, de la impotència. Sí, la gent de la cultura som incombustibles, ens derroten i ens tornem a aixecar. Però potser ha arribat el moment de dir prou: igual que el moviment revolucionari zapatista va proclamar fa uns cent anys que ‘la tierra es de quien la trabaja’, ara seria el moment de cridar ben fort que LA CULTURA ÉS DE QUI LA TREBALLA.

Ja sé que l’expressió pot quedar sectària, gremialista o simplement estúpida. Però això que passa constantment en el terreny cultural no passa en cap sector més. Us imagineu que en àmbits com l’economia, la sanitat o l’educació posessin ignars en les respectives matèries un dia i un altre i un altre? Això ocorre justament en el món de la cultura. No cal cap preparació, no cal haver treballat prèviament en cap camp afí o integrat en l’espectre cultural. Només s’ha de ser funcionari d’un partit i tenir els padrins adequats. Com pot tolerar-se que Jaume Collboni acabi essent el màxim responsable de la cultura de la capital catalana? O que Santi Vila sigui el conseller de Cultura de la Generalitat? Quin coneixement en tenen, del sector? Ja responc jo: cap. Però si això és greu, hi ha tres conseqüències d’aquests fets que encara trobo pitjors.

La primera: una cosa és que aquests polítics s’atreveixin a comandar la cultura de la ciutat o del país sense coneixements, però encara resulta més nociu que, en comptes de contrarestar la seva incompetència tot envoltant-se de persones de fiabilitat contrastada, projectin la pràctica partidista de la cosa i portin els seus adlàters a les regidories o a les conselleries. Ja hem vist que Collboni continua apostant per Marcé, amb càrrec directe o no. Santi Vila, per la seva banda, s’ha envoltat de persones com Pau Villòria o Quim Torrent, que estaven amb ell a la conselleria de Territori i Sostenibilitat. Preparació i contactes amb el món de la cultura d’aquesta gent? Zero o, essent optimistes, una mica més de zero. Diuen que Torrent, fa uns quants dies, en una inauguració al Macba, deambulava perdut per les sales del museu perquè no coneixia ningú i ningú no el coneixia. Ja em direu quina feina pot fer amb aquest bagatge, i més si tenim en compte que l’ha de fer de pressa, atès que aquesta legislatura representa que ha de ser tan i tan curta.

La segona conseqüència molt greu de tot això és la decepció que ha significat que Ada Colau i Barcelona en Comú s’hagin desempallegat de Cultura tan aviat. Ells, que des del moviment dels 15-M havien treballat per aplicar noves fórmules culturals; ells, que compten en les seves files amb gent de llarga trajectòria en la creació i en el pensament; ells, que havien significat una alenada d’aire fresc amb la feina de Berta Sureda… No ho dic des d’un criteri partidista, no perquè jo sigui de la seva formació. Que Colau hagi posat la cultura al peu dels cavalls, és a dir, de la vella casta socialista, és un símptoma alarmant. Que les bases de Barcelona en Comú ho hagin avalat amb una participació tan baixa fa un tuf d’antic règim que ennuega. Que les forces transformadores, com la CUP o els Comuns, es desentenguin de la cultura concebuda també com a forma transformadora és una bufetada molt forta.

I la tercera conseqüència és que, malauradament, sembla que tot plegat ho acceptem com una cosa normal. Que la societat trobi lògic o pensi que no es pot fer res per a canviar aquestes intrusions de gent poc preparada en el món de la cultura és la primera i dolorosa derrota. El silenci d’aquesta derrota acaba tenint un eco devastador. Però nosaltres hi tornarem. Ho hem de fer: la gent de l’art, de la literatura, del teatre, del circ, de la dansa, del pensament i de tots els registres culturals no podem deixar que la mediocritat ens venci. Hem de ser com un camp minat, pacifista, és clar, però contundent. Hem de fer servir mines d’idees, mines d’agitació que, davant la iniquitat i les incompetències recurrents, facin ressonar ben fort un crit: la cultura és de qui la treballa!