05.12.2017 - 22:00
Quina pena, haver d’escriure aquest article. En uns moments en què l’estat espanyol sotmet les institucions catalanes (per tant, tota la població) a una invasió coercitiva de grans dimensions, avui no vull parlar d’això. No vull ser com aquells presumptes equidistants, especialment els del món de la cultura, que fa uns dies s’omplien la boca del ‘ni DUI ni 155’ i que ara, amb unes eleccions imposades per un govern corrupte i una justícia injusta, no diuen res sobre totes les regressions democràtiques que patim, que ells també pateixen se suposa que com a dany col·lateral que accepten amb gratitud. Callar les malures pròpies seria fer com fan ells.
No, jo vull aconseguir un estat propi per a Catalunya per trencar amb la corsecada Europa dels privilegis, però no em sembla que la millor manera sigui deixar passar les ignomínies que aquelles mateixes institucions catalanes perpetren per voluntat pròpia. El problema ve de lluny. Fa temps que la cultura catalana és sota mínims i ho hem denunciat, no pas per gremialisme (no em sortiu ara amb aquesta martingala, sé molt bé que el sector de la cultura és endogàmic i poc crític), sinó perquè no es pot avançar cap a un nou estat sense canviar moltes coses. Ho explicaré amb dos exemples.
El primer, referit al programa que TV3 va estrenar la setmana passada: ‘This is art’. Des que Bibiana Ballbè va dir en un programa de la cadena pública que la cultura a la televisió havia de ser ‘sexi’ que no havia vist una aberració tan gran. Primer, perquè els qui diuen que és un programa divulgatiu s’equivoquen. La divulgació només es pot practicar des del coneixement, no des de la ignorància. I aquell programa és ple de mentides o de suposicions enjogassades que amaguen la ignorància. Començant per fer veure que l’èxtasi religiós és igual que el misticisme de Santa Teresa o que el sublim romàntic i acabant amb una connexió absolutament errònia, amb Warhol, Rothko o Gould. Segon, perquè un programa divulgatiu, si ho vol ser, ha de comptar amb moltes veus, que contrastin idees. No pot ser que només n’hi hagi una, de veu, la del presentador. La periodista Montse Frisach ho va dir molt bé: ‘El programa no va d’art, va de mireu, sé tocar el piano, parlo molt bé anglès i italià, i puc fer cops de brotxa en una tela imitant Rothko.’ Tercer, perquè una televisió deficitària no pot pagar viatges innecessaris (per no dir res, no cal anar a Torcello) a major glòria de l’ego desbocat d’un senyor. No sé si mai ho veurem, però si TV3 no sap parlar d’art i de cultura si no és amb píndoles d’un minut o en programes llargs plens de fastuositats personalistes, sempre pensant que l’espectador és un ruc, ens assimilarem al mínim comú denominador de l’estupidesa.
El segon exemple és més greu, encara. Sense l’impacte d’un mitjà de comunicació de masses, però que demostra l’estultícia amb què s’ha dirigit la conselleria de Cultura. Aquí la cosa també ve de lluny. Però em remuntaré al trànsfuga Santi Vila, que va aterrar a la conselleria sense saber res del teixit creatiu català (ell mateix ho confessava rialler, cínic). Va aterrar-hi amb el personal de confiança que ja tenia a la conselleria que havia ocupat anteriorment, és a dir, uns altres ignorants en la matèria que havien de dirigir. Un d’ells és Quim Torrent. Per bé que el seu valedor va marxar a una altra conselleria i, finalment, va abandonar el govern amb aquella mostra de deslleialtat i de covardia que passarà a la història, el funcionari Quim Torrent divendres passat va donar ordres que el centre d’art Santa Mònica es tanqués al públic; al públic i, cosa inaudita, al seu director i als treballadors. El motiu? Que un grup de persones del món professional havia anunciat que faria una ocupació festiva del centre per protestar pel seu tancament com a equipament cultural transversal. Resulta que Santi Vila, tot i ser un conseller provisional, es va dedicar a fer i desfer sense encomanar-se a ningú. Fa un any volia que Santa Mònica fos el centre nacional de fotografia i, abans de marxar, va acordar no se sap amb qui que fos un centre dedicat a l’arquitectura. Quin ocellot! I els artistes, crítics i personal divers volia fer-hi un acte simbòlic d’ocupació per protestar per aquest dirigisme intolerable. I Quim Torrent, tan demòcrata com alguns dels espanyols dels qui volem fugir, sense cap autoritat política, va decidir de tancar un espai públic. Així, per la via de l’ordre matussera.
Sóc molt conscient que el govern legítim de la Generalitat és empresonat o a l’exili. Sóc molt conscient que vivim en una mena d’estat d’excepció postmodern. Però abans i després del dia de les eleccions hem d’estar alerta. El silenci no és mai la solució quan fa anys que la gent de la cultura ha reclamat gent solvent en la política cultural (la televisiva i la institucional). Si no volem dependre de Madrid és per a fer les coses d’una manera diferent, no per a caure en les mateixes pràctiques barroeres i autoritàries. La llibertat l’hem d’exigir sempre, i per totes bandes, per no caure en el sectarisme dels qui només saben apuntar cap a la mateixa direcció.
