La cultura en català només ens té a nosaltres

Per a un feliç ciutadà del món, que l’IVA cultural te’l decideixin des de Castella, la Xina o Bielorússia et deu fer igual de fred o igual de calor; però per a un independentista català, creieu-me: haver d’atendre l’IVA d’un estat que de la teua cultura amb prou feines si et sabria esmentar –per sorpresa, un-dos-tres!– una citació de Pla, els ‘castellets’ i els ‘caganets’, fa que et pugi una cosa per dintre que no es pot explicar.

Però ho intentarem. Perquè estem –o hauríem d’estar– en campanya pel sí, i la mandra no és cap opció. Mandra de pensar en la rebaixa de l’IVA acordada pel zzzz i Ciutadans del 21% al 10% als espectacles ‘en directe’ –una baixada que ve després de la pujada del 8% al 21%, oh, oh, l’amo és bo. Mandra de tornar a protestar per la zzzzz als toros, que l’estat no tan sols considera cultura, sinó bé de primera necessitat, i per la imposició d’zzzzz de luxe del cinema. Mandra de recordar també, que, tret que l’estat pateixi una sotragada galàctica, la zzzzz indica que hi haurà PP i Ciutadans per a blindar toreros i castigar actors durant zzzzz generacions. I d’aquesta mandra sideral, d’aquesta feixuga i soporífera rutina de l’estat, és d’on surt la ràbia i l’empenta dels catalans que volen fer néixer la pròxima república. Amb una sola raó n’hi ha prou, i avui exposarem la top 1 d’aquesta vostra columnista, que no és ni la pasta, ni les pensions, ni fer fora la màfia de les nostres institucions.

A propòsit de l’IVA i del tedi de patir les arbitrarietats de l’estat espanyol, un interludi: des de fa un parell de setmanes, ja no es pot declarar l’IVA en català. L’Agència Tributària ha eliminat els formularis per a fer el tràmit en aquesta llengua, segons Hisenda, ‘per raons econòmiques i d’oportunitat’. És a dir: a Castella han decidit que tenen —que tens, donada la indissoluble unitat del Cola-Cao— unes altres prioritats.

Però parlem de cultura, va. O fem-ho més difícil: de cultura catalana. O més difícil encara: de cultura en català (i ens aturarem aquí perquè encara ho podria ser més, de difícil, si decidíssim parlar de cultura en aranès). Perquè les manifestacions culturals que no et foten la brasa amb el català són susceptibles de ser defensades i transmeses arreu del planeta –uns calçots amb romesco, un tres de deu amb folre i manilles, un espectacle del Tricicle–, mentre que la cultura en català només és defensada i transmesa pels qui exerceixen la llengua, i això encara fa més heroica la causa. De fet, tan heroica com heroics siguin els productors i consumidors, i, dins d’un estat que té la llengua pròpia d’una seua part com a aliena, que la combat i la ridiculitza, no hi ha ésser humà que resisteixi la condemna de ser un heroi cada dia. Com a cas paradigmàtic, els de les famílies que han d’agafar carretera i manta per arribar al cine on fan l’única versió de tal pel·li en català i en horaris indigeribles. El pla és perfecte: dissociar en l’etapa de creixement dels nanos la llengua de les obligacions –de casa i de l’escola; la que costa–, de la de les diversions –els vídeojocs, els youtubers, les ficcions; la que entra com un caramel.

La cultura en llengua catalana només té una possibilitat de pervivència, per no dir supervivència, i és tenir un estat a favor. I als qui ens ha tocat la sort o la desgràcia que defensar la cultura en català és l’única manera de defensar-nos a nosaltres mateixos, defensar qui som, la llet que hem mamat, com somiem, com estimem, com malvolem, un estat independent és l’únic futur on podem viure. És comprensible que qui mai no ha sentit aquesta amenaça sobre una part tan íntima d’un mateix, no tingui cap necessitat de canviar d’estatus administratiu. A un ciutadà que es diu del món, per exemple, si una cultura petita se li perd per les butxaques de l’armilla Coronel Tapioca, sempre li’n queda una altra on sigui que viatgi amb el seu passaport de ciutadà mundial. Les cultures petites també tenen aquesta amenaça afegida: la dels feliços indiferents.

No ha d’estranyar a ningú, doncs, que a totes les enquestes el primer grup que vol la independència sigui el més amenaçat per la dependència i la indiferència: la dels catalanoparlants de naixement, perquè els hi va la llengua, perquè els hi va la vida, perquè per defensar-se no poden fugir enlloc més. Els anticatalanistes i els indiferents corren a vendre aquest fet com una causa i no com la conseqüència d’un drama: els va de puta mare per al discurs polític que la independència és excloent, barretinaire, identitària, abans que posar-hi colzes i entendre-la com el que és: l’única sortida que li queda a una cultura secularment amenaçada, una qüestió pura i simple de supervivència.