30.01.2018 - 22:00
Un dia va venir a la universitat l’artista Enric Mauri. Va explicar als meus alumnes el seu treball; altres artistes han passat per les nostres aules (Núria Güell, Francesc Torres, Ignasi Aballí, Nora Ancarola, Caterina Almirall, Antònia del Río, Gonzalo Elvira, Enric Farrés… no els puc esmentar tots) i l’experiència sempre ha estat trasbalsadora. Explicar l’art i la cultura només des de la comoditat del laboratori teòric és una de les grans deficiències de la nostra envellida universitat. En un moment d’aquella classe, una bona alumna li pregunta per una instal·lació que l’Enric té a casa seva, un espai mental, i l’artista diu que, amb el pas dels anys, aquell espai només ha tingut un visitant. I la classe somriu. I, aleshores, l’Enric Mauri diu una frase que em sembla un monument, una epifania: ‘Heu de pensar que, en la immensitat del món, que s’acosti al meu taller, al meu espai, una persona, cent o mil persones és exactament la mateixa cosa.’
Estem tan acostumats que els polítics i molts periodistes parlin de quantitats, de xifres, d’indústries aplicades al món de la cultura que comencem a oblidar que la vida de l’art (de la creació) no pot sotmetre’s a rànquings. Ja n’hi ha prou que enaltim autors del passat que van viure en el més gran dels ostracismes i ara, en canvi, exigim rendiment econòmic immediat a la cultura. L’altra nit, en el lliurament dels premis Gaudí, aquesta imitació borda del poder industrial dels Estats Units, un senyor de l’organització es va atrevir a difamar Albert Serra perquè el cineasta gironí viu al marge de la indústria borda i sap que les grans audiències solen acabar en l’alienació.
Tenim un problema: ens pensem que encara vivim en l’era de les vaques grasses, de l’imperi de la totxana, que també va ser cultural. Tots aquells que vivien en el miratge de l’estat del benestar no s’han adonat que som en un nou paradigma: hem passat a trobar-nos en plena societat del malestar. Sí, l’estar malament en totes les direccions que un vulgui: la precarietat massificada, les desigualtats colpidores, la violència de gènere, la submissió a les indústries (farmacèutiques, publicitàries, d’armaments…), el mal viure de les persones grans, el retorn a la subjugació de les religions, la vulneració del mínim respecte a la voluntat popular, el terrorisme d’estat, entre molts més símptomes.
Ja era penós veure que la resposta d’una part de la creació davant de l’estat del benestar era la comoditat, el decorativisme, l’entreteniment que ens beu l’enteniment, l’aprofitar-se del diner públic per vendre fum glamurós. Ara, però, les arts han de plantejar-se quina resposta donen a l’estat del malestar, al mal en què la majoria de la societat mundial viu, o sobreviu. Si l’artista només busca els grans impactes mediàtics, entretenir i passar per la vida com un decorador, val més que pleguem. Si un sector cultural riu quan s’insulta un creador outsider com l’Albert Serra, toca prendre’s seriosament l’acció directa en contra de la insensatesa.
Sobre totes aquestes coses gira un llibre imprescindible: Polititzacions del malestar, que Raig Verd ha editat en català i en castellà. És un llibre imprescindible per diverses raons: perquè demostra que hi ha editorials petites que s’arrisquen a publicar llibres aparentment minoritaris; perquè hi ha uns professionals (Nora Ancarola, Daniel Gasol i Laia Manonelles, els impulsors de la proposta) que aposten per fer projectes comunals, integradors, per pensar i fer pensar sobre el paper de la cultura en moments difícils com els que arrosseguem; perquè és un llibre on trobes veus que vénen de camps molt diversificats (la creació, la crítica, l’antropologia, la sociologia) per a diagnosticar danys col·lectius i no queixes sectorials. Però la raó primordial que fa d’aquest llibre un exercici intel·lectual tan interessant és que t’invita a pensar, però no aporta solucions celestials.
Hi ha un pensament de John Berger que recullo sempre que puc: ‘L’èxit en la societat actual és una qüestió de quantitats: nombre de còpies d’un disc, de visitants en una exposició, de llibres venuts. És aquí on mana el mercat, però el mercat ignora que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, ha escoltat, ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser la que ha estat, pot actuar de manera diferent. Però és això, precisament, el que no es pot quantificar. Aquests minúsculs canvis que l’art desencadena no són ni tan sols fàcils d’explicar.’
Doncs això: tothom enalteix l’obra de Samuel Beckett. Però si continués viu i s’estrenessin les seves obres minoritàries als teatres catalans, algun actor televisiu faria bromes sobre l’escriptor i Déu, encara que no sabés sobre què parlava, és clar. I l’auditori riuria.
