La cultura de l’anar a la contra

La sociòloga israeliana Eva Illouz explicava l’altre dia en una entrevista, a propòsit de l’amor però aplicable a tot, que mentre l’individu modern es definia a través de les contínues eleccions que feia –pel que fa a la professió, les relacions, el sexe, les compres–, avui som en una etapa nova en què l’individu es defineix a partir de les seues “des-eleccions”, és a dir, “que és qui és per allò que rebutja, o per l’experiència repetida de rebutjar o de no triar alguna cosa”. Va ser llegir aquest fragment i venir-me al cap les xarxes socials, on la matèria primera són les preferències de la gent, aquelles “data” que, sintetitzades en “big-data”, es venen en paquets als amos del món.

Evidentment, hi ha xarxes i xarxes, i els usuaris ens decantem per una o altra segons què volem projectar. N’hi ha de més orientades a l’autoespectacle, a allò que temps enrere només vèiem fer als famosos del paper cuixé –des d’un número de varietats a publicar fotos del casament, o presentar els hereus en societat. A l’altre extrem tenim les xarxes de l’opinió, amb Twitter al capdavant, un gegant que ha acabat especialitzant-se en la cara menys amable de la vida, en l’agror i la disconformitat sense filtres. Juntament amb Facebook, que va a un altre ritme, són xarxes que contínuament ens conviden a compartir els nostres parers de tot i sobre tot, i a reaccionar-hi a l’acte –a favor!, en contra!–, convertides en autèntiques plataformes de l’autoafirmació a través dels propis gustos i, cada vegada més, disgustos. Aquí volíem arribar.

Per als usuaris d’aquestes xarxes, tot són comoditats: la realitat de carn i ossos, tan lenta, tan complexa, s’hi transforma en una bola mastegada per al consum instantani, cosa que simplifica enormement els debats, i fins i tot els evita: és un descans, certament, perquè el nostre temps és limitat. A partir d’aquí, la veritat ja no és important, perquè a més a més pot canviar en una hora, o en minuts, volàtil com un tul; allò que importa és la posició granítica de l’usuari, que és la que genera adhesions. Ja se n’ha escrit molt: de deu anys cap aquí, la política i el periodisme han entrat en tromba a participar d’aquesta fast-foodització de la realitat, alguns amb prou poder per a crear “veritats” alternatives amb resultats devastadors. Al nostre país, l’exemple més clar l’hem viscut arran del procés d’independència, amb la batalla mediàtica per allò que es va anomenar “el relat”. Vist en perspectiva, ara ni tan sols podem dir si hi ha cap relat: un relat és massa complicat, ja, per a les plataformes de l’opinió instantània.

L’independentisme mateix, què ens hem d’explicar: aquell intercanvi inicial d’idees que havíem mantingut a les xarxes, i al qual li devem l’auge del moviment, ha degenerat avui en un combat al minut on cadascú surt a defensar el seu equip a costa d’atacar l’altre, i on les idees en positiu (si n’hi ha cap) són anorreades instantàniament per l’exèrcit contrari, ja sigui d’usuaris convençuts o de pagament, reals o bots. A la nit, els contrincants sumen els punts i apaguen les pantalles, que demà es juga una altra partida. Els mecanismes són els propis d’un joc, perquè Twitter i Facebook són, per a la majoria de la gent, entreteniment. És entreteniment carregar contra el CIS i el CEO i els titulars fabricats per a provocar-nos reaccions; són entreteniment les cleques d’un polític a l’altre en aquest Sálvame diari que és la pre-campanya electoral. Si els partits en són conscients, malament, i si no, pitjor.

De tant en tant sentim parlar d’un hipotètic botó de “no m’agrada” que els propietaris de les xarxes no acaben d’incloure mai al repertori. I mentre això no canvia, les reaccions positives queden majoritàriament absorbides en forma de clics al polze enlaire, mentre que el rebuig més mínim s’ha d’expressar per força en forma de més publicacions, amb les consegüents reaccions, com sinó, contràries. No sé si ja era aquesta, la intenció, però no se m’acudeix un mecanisme millor per a promoure el nostre jo opositor. Perquè si opinar és de franc, anar a la contra, avui, té un valor. En el món del famoseig, fins i tot ha donat lloc a figures consolidades com la del hater o odiador, que segons com, dóna galons. Torno on érem: el “m’agrada” és conformista i servil, bah, la sortida dels covards; el “no m’agrada”, en canvi, és de guerrers i ens reafirma davant dels altres amb tota la força de l’oposició. Així muntat, es pot arribar a confondre el “no a tot” amb el sentit crític, l’un tan fàcil i l’altre tan exigent. L’exercici del rebuig sistemàtic ens retorna al mirall, a la manera d’un Doctor Slump, la imatge d’individu amb idees pròpies, sòlid i insubornable, que no es deixa emportar pel corrent com els altres xaiets.

L’anar a la contra per sistema és un vici que es retroalimenta i que, com a societat, ens empobreix intel·lectualment. Però no tan sols això: fins i tot ens pot amenaçar la vida. Ha hagut d’arribar una pandèmia perquè les alarmes que ja udolaven a tot estrop amb la política, ara siguin eixordadores amb la covid. El corrent negacionista del virus ha trobat en tots aquests Doctor Slump uns aliats, i en el propi mecanisme de les xarxes, el transmissor perfecte. Tan perfecte que ha permès d’unir sota les mateixes teories conspiratives des d’acòlits de Vox fins a perfils amb el llacet groc, qui els ho havia de dir. Gent que “s’informa” a través de les mateixes plataformes que tothom i que impugna, envalentida, els consensos de metges, infermers i investigadors. I no són anècdota, no, que cada vegada són més. Perquè allà on la mentida repiulada mil vegades es torna veritat, l’evidència científica competeix en peu d’igualtat amb les conspiracions. En fi, si això era el futur, que Déu ens agafi com a mínim amb una FFP2.