06.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 07.09.2023 - 07:41
Meritxell Batet va notificar ahir, de manera inesperada, que abandonava la política i deixava el seu escó del congrés espanyol. Passar de ser la tercera autoritat de l’estat a seure com una més en un escó de la banda alta del parlament és una caiguda notable. Però, segurament, veure com al teu lloc, al lloc on tu aspiraves a repetir, hi posen Francina Armengol i que aquesta és aclamada perquè fa un tomb absolut en la seua política de llengües deu ser una cosa de vertigen i tot.
Batet ha estat intransigent contra el català tots aquests anys, per més catalanoparlant i dirigent del PSC que fos. Albert Botran, en un debat electoral en què van coincidir, fins i tot va fer la conyeta de recordar-li que allí no li podia prohibir de parlar la llengua que volgués. I Batet, en qüestió de dies, s’ha trobat que passarà a la història com el darrer president del congrés censor del català, mentre que Armengol s’emportarà la glòria de ser qui ho ha canviat tot i ha fet entrar el plurilingüisme al parlament espanyol.
Evidentment, això no és una qüestió –només– personal. Armengol és avui la presidenta del congrés perquè l’aritmètica electoral ho reclama. I el català es podrà parlar tot d’una, com si això fos un miracle després de tantes dècades, perquè Sánchez necessita els vots d’ERC i, sobretot, necessita els vots de Junts. I veu, per primera vegada, que o fa gests substancials o no els tindrà –no tindrà els de Junts.
Això és així, i això defuig la dinàmica personal, però les formes amb què passa tot plegat també són reveladores. Batet era una persona importantíssima i de sobte s’ha trobat no solament que no és ningú, sinó que és un record molest. Les circumstàncies li han passat per sobre i els socialistes l’han llançada com si fos un drap brut.
Però, més enllà de la persona, tot plegat no deixa de ser un avís i un recordatori per al PSC –no dic per al PSPV o el PSIB perquè a hores d’ara els seus noms són un simple anacronisme, el record d’una cosa que podien haver estat i no són. Però el PSC encara es pensa que és un partit diferent del PSOE i que té una certa autonomia i que pot decidir. Doncs, no. Estar sotmès a Madrid té aquestes coses. Que un dia et fan servir si els convé a ells i l’endemà vas a parar a la deixalleria. Fins i tot si ets la dona que ha guanyat –“espectacularment”, en paraules de Pedro Sánchez– les eleccions espanyoles a Catalunya. Al PSOE només compta Madrid.
