La cruel repressió de les lesbianes a Guinea Equatorial

Yo no quería ser madre (Egales, 2019), de l’escriptora Trifonia Melibea Obono (Guinea Equatorial, 1982), és un testimoni aclaparador de la violència i la cruel repressió familiar, social i institucional de les lesbianes i els altres col·lectius LGTB avui a l’ex-colònia espanyola.

Ser lesbiana a Guinea és ser repudiada per la família i la tribu, ser obligada a tenir fills amb un home, ser denunciada a la policia o als militars, ser apallissada, empresonada, violada, sotmesa a violència física i verbal familiar, veïnal, social, normalment no poder estudiar ni trobar feina i acabar, segurament, vivint de la prostitució i el submón de l’alcohol i les drogues. Ser lesbiana a Guinea és, per a moltes, viure sempre a la defensiva i en perill. Segons una de les entrevistades, les cremaven. La darrera vegada que van cremar una lesbiana va ser el 2006.

Els trenta relats del llibre descriuen l’infern actual de dones que la família i la societat tracta com a malaltes o bruixes, com a éssers inferiors, gairebé com a animals que poden sotmetre a tota mena d’abusos i vexacions sexuals amb la cínica ‘bona intenció’ de reformar-les, guarir-les i fer-les tornar al camí correcte. Les experiències i reflexions que confia aquest grup divers de dones LGTB, protegides per l’anonimat, a Trifonia Melibea Obono, són una denúncia estremidora i contundent i, a la vegada ‒cosa que remarco‒ una demostració de la força vital, les ganes d’estimar i de ser lliures que tenen, malgrat la vida desgraciada i perillosa a què han estat forçades per no haver nascut segons els patrons sexuals considerats normals.

És un treball pioner i revolucionari perquè és la primera vegada que aquestes denúncies trenquen un ferri silenci per explicar els abusos que es cometen contra els homosexuals a Guinea. El seu rigor i valentia són avalats pel nom i la trajectòria de l’autora, Trifonia Melibea Obono, una de les veus literàries i activistes més importants de la cultura guineana actual. És llicenciada en Ciències Polítiques, Periodisme, i Màster en Cooperació Internacional. Treballa a la Universitat Nacional de Guinea Equatorial com a docent i investigadora en qüestions de dona i gènere a l’Àfrica.

Com a escriptora ja ha publicat diversos llibres molt ben acollits per la crítica que han merescut diversos premis, essent, potser, La bastarda (2016, Flores Raras) la novel·la que la va revelar com a una valuosa escriptora de ficció, dotada d’una fina agudesa poètica i sensibilitat de crítica social per a descriure les interioritats més silenciades, els tabús i les injustícies de la seva societat.

Ella és de l’ètnia fang, una societat heteropatriarcal i masclista, que, a més a més, arrossega les càrregues heretades del colonialisme espanyol nacionalcatòlic i franquista, i de dues dictadures de la mateixa família, la de Francisco Macías i la del seu nebot, Teodoro Obiang, que governa el país des del 1979, ara fa ja més de quaranta anys.

Trifonia Melibea és, per damunt de tot, una valenta activista pionera. Segons el pròleg de La bastarda, la primera obra literària LGTB equatoguineana, ella va ser, també, la primera dona de la història de Guinea que va prendre un micròfon per a exposar en públic els problemes dels homosexuals al seu país. Va ser a Malabo, al Centre Cultural espanyol, el juliol de l’any 2016, ara farà només quatre anys. D’ençà que va prendre la paraula aquell dia, no ha fet ni un pas enrere. Primer, responent a preguntes i afirmacions com ara ‘Com poden estimar-se dues dones o dos homes? Això no és natural!’, ‘Que una dona es comporti com un home va contra la tradició’, ‘És cosa dels blancs, això no és africà’, i després escrivint.

Bastarda per dona, filla de soltera i lesbiana

La bastarda és una novel·la que relata la història d’una noia, Okomo, una adolescent fang, filla de soltera i òrfena, la seva mare va morir en el part. Ella viu amb els seus avis materns, dominada i controlada per l’educació tradicional del poble fang. Una doctrina heteropatriarcal i masclista. Malgrat el desinterès familiar, ella vol conèixer el seu pare, un paio que tothom anomena ‘el desgraciat’, atès que no va tenir prou diners per a pagar el dot, cosa que el va fer digne d’oprobi i maledicció i el va allunyar d’Okomo per sempre.

A la cerca del seu pare, Okomo tempteja les fronteres del prohibit. Fa una introspecció descriptiva, mai explícitament crítica, sobre què viu, sent i veu en el si de la seva família. El poder de l’home, la submissió de la dona, la poligàmia, el rebuig, el tabú, la disciplina clànica, el domini dels uns sobre els altres. Magnífica radiografia sentimental del comportament dels seus familiars i allò que ella va veient que és per ells la vida. I allò que hauria de ser, també, per ella. És una força interior que no pot trair, que li dóna fermesa, plaer i felicitat.

Okomo descriu el seu aprenentatge de la vida dins i fora del domini familiar, descobreix una altra gent, uns altres parents repudiats, uns altres paisatges i l’amor i el sexe entre noies. Una absoluta revelació. Un descobriment que implica forçosament viure i adonar-se del tabú i la discriminació que hi ha contra els homosexuals en la seva tribu. Endinsar-se en aquest món prohibit serà com descobrir i inventar el seu, la seva identitat, a la vegada que posa en evidència l’endarreriment de la seva tradició respecte de la vida moderna.

La bastarda és el preàmbul de la història de l’emancipació d’una adolescent fang de poble, òrfena i lesbiana, a la Guinea Equatorial del segle XXI. Al llarg de la novel·la, el bosc, la selva, aniran adquirint una importància simbòlica per a ella, però amb el significat invers del de la tradició fang. El bosc significava foscor, misteri i por. Quan ella descobreix que la gent que s’estima i l’estimen, els seus, s’hi amaguen, lluny de la claror del sol i de les vides sotmeses a les normes, escriu: ‘El bosc del meu poble constituïa l’únic refugi de les persones que no trobaven lloc en la tradició fang com jo: la filla d’una soltera. Bastarda jo, una dona fang; bastarda jo, la filla d’una soltera fang; bastarda jo, lesbiana.’

L’homosexualitat és cosa de blancs

Aquests quatre anys Trifonia Melibea Obono també ha publicat més llibres i diversos treballs sobre la problemàtica LGTB a Guinea, el darrer dels quals és el més contundent: Yo no quería ser madre. Ella ha contribuït com ningú a posar damunt la taula un tema tabú, censurat, un forat negre de la seva societat i del seu país. Ha obert la discussió i el debat, el primer pas per a poder visibilitzar les injustícies i vulneracions de drets humans que es cometen al seu país contra les persones LGTB.

Que ha començat ho demostra la reacció oficial del govern de Teodoro Obiang. L’estiu del 2019 la premsa del règim afirmava que existia un ‘augment colossal de la publicitat i l’exhibicionisme tant heterosexual com homosexual, prostitució i promiscuïtat social’. Per això el govern anunciava l’estudi d’un paquet de mesures per a ‘sensibilitzar i protegir la població […] perseguint i limitant aquests comportaments mitjançant sancions per als qui ho practiquin, a fi de reduir aquestes activitats’. L’objectiu que al·legaven eren la protecció dels menors, de la família tradicional equatoguineana com a base de la societat i la imatge pública del país.

Fa poc s’ha filtrat a la premsa opositora un esborrany d’un avantprojecte de llei per a regular la prostitució i penalitzar l’homosexualitat. El document preveu mesures dures per a qui ‘realitzi aquests actes de prostitució i homosexualitat en espais públics, orientats a l’exposició del cos humà, o a la manifestació pública de comportaments de naturalesa similar’. Tot i que prohibeix la discriminació, no autoritza actes com el Dia de l’Orgull Gai ni de més reivindicacions. I preveu crear un Centre Reformatori per als qui vulguin ‘abandonar aquestes pràctiques’ i reinserir-se socialment.

La repressió legal contra els homosexuals que pretén institucionalitzar aquesta llei, de fet, ja existeix i es practica de sempre. Tal com expliquen els testimonis del llibre de Trifonia Melibea, la repressió policial i militar és habitual. Molt sovint és la família o la mateixa mare qui denuncia a la comissaria una filla per lesbiana. Hi ha detencions arbitràries, pallisses, violacions, tortures, multes i tota mena de vexacions a les comissaries i a les casernes.

A més, la ‘cacera’ de gais, lesbianes i transsexuals és una pràctica recurrent de la policia, hi hagi denúncia de mare, veïns o marit ofès o no. De vegades, les detencions es fan davant les càmeres de televisió, que contribueixen a ridiculitzar-los davant tothom i a estigmatitzar-los. A Guinea hi ha dues televisions. Una de pública controlada pel dictador Teodoro i una de privada que controla el seu fill Teodorín.

Si no volen ser putes, moltes dones lesbianes sense més possibilitats d’estudis i treball, opten per guanyar-se la vida fent de futbolistes o militars. Dos àmbits en què també és habitual que rebin insults, discriminació, violència i abusos sexuals. El masclisme és venjatiu i exemplaritzant en aquests ambients. I elles en són, una vegada més, les víctimes.

Els drets humans dels homosexuals a Guinea

El 17 de maig de l’any 1990 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Guinea Equatorial és membre de les Nacions Unides, però això no significa cap obligació en drets i llibertats per a Teodoro Obiang i els seus sequaços de la màfia familiar governant. Un dels seus ministres de Cultura va exclamar fa anys davant una comissió internacional: ‘Què té a veure la democràcia amb els drets humans?’ Guinea Equatorial figura entre els països que violen contínuament els drets dels LGTB. I no s’hi intueixen canvis.

Trifonia Melibea comença Yo no quería ser madre fent un diagnòstic. A Guinea no existeix una política estatal de repressió, però tampoc no hi ha unes lleis que protegeixin contra l’homofòbia. Aquest buit legal fa que el país sigui un paradís per a les pràctiques homòfobes, abonades per les tradicions bantús i cristianes catòliques, hegemòniques i dominants. Diversos actors socials creuen tenir dret impune de vulnerar els drets dels LGTB: la policia, els militars, les guaridores tradicionals, l’Església catòlica, les esglésies evangèliques i sectes diverses, com també, de bon començament, les famílies i l’entorn social de les víctimes.

És un estat que dificulta enormement l’accés a la informació en tots els àmbits. No hi ha oficials de les violacions de drets humans de què són víctimes els homosexuals o és molt difícil de saber-ne les dades. La família, la societat i l’estat consideren que la condició homosexual d’algú és un afer privat de la família o de la tribu. Tanquen els adolescents a casa. Són una vergonya per a la família. Sovint n’abusen sexualment i els exploten laboralment, quan no els destinen obligatòriament a la prostitució per guanyar diners per a la família.

L’homosexualitat a Guinea es considera una patologia, amb un diagnòstic i un tractament que segueix un protocol no escrit que tothom coneix i aplica. Els adolescents homosexuals perden, primer, el dret de tenir una família i una educació. Després, el dret de salut física i mental. En definitiva, de ben petits i per tota la vida, perden el dret a la seva identitat i de viure lliures com a persones, sense l’amenaça i el perill constant de violència i mort.

El protocol guineà per a ‘corregir’ l’homosexualitat

Quan la família descobreix que un fill o una filla són homosexuals, apliquen la violència física, però sobretot, psicològica per ‘corregir’ la inclinació. Hi ha xerrades, càstigs, pallisses dels germans grans, prohibició de sortir de casa i rebre visites… També es demana ajuda al centre escolar perquè el professorat, mitjançant la violència de la seva autoritat i tolerant la violència dels altres alumnes, ajudi en la ‘conversió’. Això fa que els nois i noies gais canviïn d’escola molt sovint i que, fins i tot, existeixi entre centres públics i privats una llista d’adolescents gais per a no admetre’ls, perquè podrien encomanar la ‘malaltia’ als altres alumnes. Els centres escolars funcionen amb ‘els principis de l’Àfrica i la santa mare Església catòlica, apostòlica i romana’.

En aquesta primera fase, la família també sol sol·licitar ajut a les comissaries de policia. Els reclamen que castiguin ‘els malalts de mala educació, dimonis, mals costums dels blancs i bruixeria’. La norma habitual són cinquanta cops de porra al cul. Hi ha noies que expliquen a Trifonia Melibea que després d’aquest càstig s’han hagut de passar dies al llit, sense poder moure’s ni controlar les seves necessitats.

La segona etapa comença quan la família no aconsegueix la ‘correcció’ del fill o filla, i es concentren en la guarició, objectiu pel qual confien els adolescents als medecinaires tradicionals o a l’Església catòlica. Els guaridors tradicionals solen atribuir-ho a la possessió del cos per esperits malignes i bruixeries. En el cas dels gais, els posseeixen esperits femenins; en el de les lesbianes, masculins. Normalment, són esperits blancs perquè l’homosexualitat, segons ells, és cosa de blancs.

Els medecinaires sacrifiquen animals i fan beure’n la sang als seus ‘pacients’. També els infligeixen talls al cos amb fulles d’afaitar i després els fan cicatritzar amb picant, que és molt dolorós. També hi ha ús de drogues, balls nocturns, dejunis, viatges al món dels morts amb la ingestió d’iboga, etc. Les esglésies cristianes, al seu torn, apliquen exorcismes, dejunis, flagel·lacions, aïllament i, quan convé, violència sexual ‘correctiva’ exercida per pastors o capellans.

La tercera etapa és l’expulsió al carrer. Això implica l’esclavització sexual. Hi ha embarassos i matrimonis forçats. Sovint són les mares que les obliguen a quedar-se embarassades o a casar-se per guanyar el dot del gendre o, en cas que no ho aconsegueixin, les forcen a prostituir-se per aportar a la família els diners que no obtenen en casar-se. Hi ha molts d’aquests casos entre els brutals relats que recull Trifonia Melibea.

En aquesta etapa també apareix l’addicció a l’alcohol i les drogues. De vegades, és la mateixa família que les droga per a atraure homes que les violin i les embarassin. O bé són elles mateixes que ho fan conscientment, per poder fer l’esforç d’anar-se’n al llit amb un home, sigui per quedar-se embarassades en obsequi a la família o per dissimular socialment la seva condició. O senzillament per suportar tenir sexe habitualment amb homes per guanyar-se la vida.

El benefici econòmic final d’aquest infern és per als magnats de la droga i la prostitució. Els LGTB són carn de canó. Les fan addictes o camells, putes o carnassa per a les orgies dels rics. I en aquell país no és possible imaginar un magnat de la droga o de la prostitució que no estigui vinculat al poder.

Transsexuals: víctimes de la violència fins a la mort

Les dones són objecte d’una triple discriminació: per dones, per homosexuals i per estar sotmeses a la maternitat i al matrimoni forçat. Els transsexuals pateixen la violència de petits fins a la mort. Tenen una mitjana de vida de trenta-cinc anys. La majoria es veuen abocats a viure de la prostitució, que implica malalties venèries, sida, depressions, embarassos, avortaments i esquinçaments anals. L’índex de la sida a Guinea és molt elevat, un dels més greus de l’Àfrica central.

Els LGTB tenen pànic d’anar al metge. Les intervencions quirúrgiques s’han de fer d’amagat de la família, amb cirurgians de confiança, lluny de molts metges africans que titllen les afeccions d’un LGTB de bruixeria. El mateix col·lectiu ha de finançar solidàriament l’operació i el tractament. Ser homosexual a Guinea significa no tenir família. Segons una cirurgiana que els ajuda, la violència sexual de què són víctimes comença en la família, on l’incest per la força és habitual. A més dels parents més grans, també el practiquen amistats, professors, sacerdots, veïns i clients.

Yo no quería ser madre de Trifonia Melibea Obomo és un testimoni de denúncia imprescindible. Una base per al debat i la discussió. També és, en el fons, una radiografia del funcionament familiar, patriarcal, masclista i corrupte d’aquell país. Una societat que no ha pogut avançar ni avaluar per què fa més d’un segle que és captiva i esclava. Van passar de l’autoritarisme colonial franquista a l’autoritarisme de la família Obiang. Més d’un segle dominats per poders que no respecten la vida ni els drets humans.