11.08.2023 - 19:50
L’índex de preus de consum (IPC) augmenta d’un 2,3% interanual a Catalunya al juliol. Els grups més inflacionistes són aliments i begudes no alcohòliques (10,1%), lleure i cultura (8,2%), begudes alcohòliques i tabac (8,1%) i hotels, cafès i restaurants (5,7%). Els únics grups amb una taxa de variació negativa són l’habitatge (-13,2%) i el transport (-4,8%). En aquest mateix període, la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) és del 6,2%. Vet ací tota l’explicació que dóna l’Idescat en la nota mínima que acompanya les dades dels preus a Catalunya.
De la nota es desprèn que la resistència més gran a la caiguda dels preus és enquistada en els aliments, més en els elaborats (11%), que no pas en els frescs (7,9%). Però, en qualsevol cas, és el punt en què les famílies noten més l’augment, atès que és la part més considerable de la despesa i més important com més baixa és la renda. Per tant, som davant una inflació concentrada en el punt més feble de la despesa vital de molta gent. I la que més nota una gran part de la població, que no acaba d’entendre com pujant els tipus d’interès centrals i, de retruc, de les hipoteques es poden abaixar els preus dels préssecs, per exemple. Vet ací un dels grans misteris de la política monetària.
És cert que l’evolució del juliol no ha estat bona, si bé l’efecte esglaó, la comparativa amb el juliol de l’any passat, aquesta vegada no ajudava, com sí que va ajudar el mes anterior. El cas és que, intermensualment, a Catalunya l’IPC ha pujat d’un 0,3%, empès pels aliments frescs, que han pujat d’un 0,9%. És el cost de la sequera, que ha malbaratat moltes collites. Ací, en el mercat, és on les famílies han notat més que els preus continuen cap amunt, malgrat allò que diguin els índexs. La fruita, per exemple, a escala espanyola, ha pujat d’un 7,1% mensual, que és una barbaritat, i els olis, d’un 3,4%, que és una altra barbaritat. Són els dos focus més importants per a la pujada general del mes.
El cas és que l’IPC general ens diu que ha baixat en un any del 10,3% al 2,3% (8 punts percentuals), i entre els aliments han passat de l’11,7% al 10,1%. La diferència de baixades en tots dos casos és prou explícita i el fet és que, en el general, es concentra en els epígrafs d’habitatge i transport, que fonamentalment volen dir gas, electricitat i combustibles. Les baixades respectives en un any han estat del 21,4% al -13%, en el primer cas, i del 16% al -4,8%, en el segon.
Hi ha un altre apartat que no podem deixar d’esmentar, si bé no forma part del nucli vital de la societat. És el lleure i cultura, que ha crescut d’un 3,5% mensual i d’un 8,2% interanual. Ací el factor clau són els paquets turístics, que en un sol mes han pujat d’un 16%, una xifra que em sembla desorbitada, solament explicable per allò que els economistes en diuen “demanda inelàstica”, és a dir, que la gent vol comprar al preu que sigui. En aquest cas, sembla que ha estat així, i les ganes de marxar han estat més fortes que l’augment dels preus a pagar. Els qui ho han pogut fer, és clar.
Una prova que el fenomen és general és que els allotjaments han tingut una taxa mensual d’augment del 3,7%, que és molt alta. En canvi, a la restauració, la pujada ha estat molt més baixa, del 0,4% mensual. Cal dir que parlem, tant en aquest cas com en els anteriors més detallats, a l’escala de l’estat espanyol que ofereix l’INE.
De cara als mesos vinents, tot sembla apuntar que solament per l’efecte esglaó els preus hauran de repuntar, atès que les pujades mensuals en el segon semestre de l’any passat van ser minses o fins i tot negatives. De tota manera, a final de juny, el Banc d’Espanya va corregir a la baixa la previsió d’inflació per a enguany, fins a una mitjana del 3,2%, cinc dècimes per sota de l’estimació anterior, del març, si bé els aliments encara encaixaran enguany una pujada de l’11,5% (després de l’encariment del 12,2% del 2022). Els analistes de Funcas, per la seva banda, preveien, unes setmanes més tard, una mitjana de l’IPC anual una mica més alta (3,9%) i uns preus en els aliments entre el 9% i l’11%. Les previsions són positives, doncs, tan sols en part. I, és clar, això sempre suposant que l’electricitat, el gas i el petroli es portin bé en els mercats internacionals.
A la Unió Europea, L’IPC ha baixat al 5,3% interanual, dues dècimes menys que el mes anterior i en línia amb allò que esperaven els analistes. És la taxa més baixa d’ençà del gener de l’any passat, és a dir, d’ençà d’abans no comencés la guerra d’Ucraïna. Tot i això, l’IPC subjacent s’ha mantingut en el 5,5% interanual al juliol, nivell al qual va escalar al juny. Recordem que el màxim de la sèrie històrica de l’organisme estatístic de la UE és al 5,7%, registrat el març passat. A la UE, doncs, la inflació subjacent torna a ser superior a l’IPC general, cosa que no passava d’ençà del febrer del 2021.
Fixem-nos com a Catalunya i Espanya l’IPC general és tres punts per sota de la mitjana europea, i, en canvi, la inflació subjacent, la més complexa de dominar, és gairebé un punt per damunt d’Europa. De tota manera, el que compta de cara als tipus d’interès és que tant el 5,3% com el 5,5% europeus són molt per sobre dels objectius del BCE, i això fa pensar una altra vegada en què decidirà al setembre. El cert és que, a l’altra banda de l’Atlàntic, sembla que les coses els van més bé en aquest sentit, cosa que no vol dir que li posin les decisions més fàcils a la Reserva Federal (Fed) dels EUA.
La inflació en termes interanuals puja al 3,2% al juliol, xifra superior al 3,0% del mes de juny, però una dècima inferior al 3,3% esperat pels analistes, fet que trenca la tendència d’alentiment en l’ascens dels preus, però tampoc no puja tant com s’estimava. Un embolic del qual prendrà bona nota la Fed de cara a la pròxima reunió sobre els tipus d’interès. Aquest embolic es manté en el cas de l’IPC subjacent, que, en termes interanuals, va pujar al juliol d’un 4,7% i va repetir la taxa de juny, però va marcar una dècima menys que no s’esperava.
En definitiva, de cara als mesos vinents, possiblement veurem com la diferència de l’IPC català i espanyol disminueix respecte de la mitjana europea, i serà molt important el comportament dels preus dels aliments, en què les condicions meteorològiques, fins ara, hi han jugat en contra. Per una altra banda, caldrà veure quina és l’evolució dels marges empresarials. Però penso que, molt per sota del 3%, com aquests dos darrers mesos, probablement, enguany ja no hi tornarem a veure gaire temps l’IPC.
