17.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 18.08.2018 - 12:10
Aquests últims dies, l’enfrontament entre l’administració de Donald Trump i la de Recep Tayyip Erdoğan, teòricament aliats dins l’OTAN, ha crescut fins a arribar a una guerra econòmica, amb la forta imposició d’aranzels a l’acer i l’alumini turc i la reacció de Turquia augmentant els impostos als productes nord-americans.
La crisi econòmica turca sorgeix de la tensió política generada per la detenció de Turquia del pastor nord-americà Andrew Brunson, però en el rerefons hi ha els xocs de fa mesos. Una crisi que ja afecta altres economies –indirectament, els bancs espanyols– i que pot portar a una crisi més greu de conseqüències insòlites.
La polèmica detenció com a detonant
El 7 d’octubre de 2016, el govern turc va detenir el pastor evangèlic americà Andrew Brunson, que vivia a Turquia des de 1993 i hi regentava l’Església de la Resurrecció d’Esmirna, de només vint-i-cinc feligresos. El pastor era acusat de tenir vincles amb el clergue islamista exiliat Fethullah, assenyalat pel règim turc com a organitzador del fallit cop d’estat del 15 de juliol de 2016.
Brunson s’ha convertit en un símbol dels sectors més conservadors dels Estats Units d’Amèrica, i d’una comunitat evangèlica que ha estat una de les grans valedores de Trump, de la qual formen part el vice-president Mike Pence i el secretari d’Estat, Mike Pompeo.
El març del 2017, el secretari d’Estat nord-americà es va reunir amb ministres del govern turc i va demanar a Erdoğan que intervingués per a alliberar el pastor Brunson. Un mes abans, setanta-vuit congressistes americans havien fet arribar una carta al president turc remarcant que no hi havia proves contra el pastor. Una causa que ha unit demòcrates i republicans en una legislatura molt polaritzada.
L’efecte no va ser el desitjat, ans al contrari: uns mesos més tard, el 24 d’agost de l’any passat, la Fiscalia va afegir més càrrecs contra Brunson i el va acusar de donar suport al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i d’espionatge militar, fet que li podria comportar una condemna de trenta-cinc anys de presó.
La intervenció directa d’Erdoğan i Trump
La intervenció directa de Trump va fer que a final d’aquest juliol Brunson fos posat sota arrest domiciliari, suposadament per motius de salut. Immediatament, el vice-president nord-americà Mike Pence va trucar a Brunson. El cas s’ha convertit en una qüestió d’estat.
Des del cop d’estat, el règim d’Erdoğan ha acomiadat més de 170.000 funcionaris públics i ha detingut 140.000 persones teòricament implicades en el cop, entre les quals hi ha els ciutadans nord-americans a Turquia detinguts de manera arbitrària, possiblement com a eina per a negociar amb més força amb els Estats Units.
Com a reacció, el primer d’agost, el Departament del Tresor dels Estats Units va sancionar el ministre de l’Interior turc, Abdülhamit Gül, i el ministre de Justícia, Suleyman Soylu, assenyalats com a principals responsables de les detencions. El marc legal era la Magnitsky Act, pensada per sancionar ciutadans russos propers al Kremlin, els quals tenen vetat d’entrar als EUA i emportar-se els actius que hi tinguin.
Les demandes van més enllà de Brunson, i afecten també altres ciutadans nord-americans, com el científic de la NASA Serkan Golge, d’origen turc, condemnat suposadament per tenir vincles amb el cop d’estat fallit, o com tres treballadors turcs del consolat americà.
Trump i Erdoğan es van reunir al juliol en el transcurs de la cimera de l’OTAN per tractar la qüestió. Semblava que la conversa, amb només un sol traductor, havia acabat amb un acord, però tenia resultats diferents segons cada implicat.
Per Donald Trump, es va arribar a l’acord de pressionar per l’alliberament d’Ebru Özkan a canvi del retorn de Brunson. La ciutadana turca Ebru Özkan va ser detinguda l’11 de juny a l’aeroport Ben Gurion d’Israel per vincles amb grups terroristes, acusada de prestar serveis a Hamàs i de voler emblanquir 500€. Després d’un mes detinguda per les autoritats israelianes, va ser retornada a Istambul, en gran part gràcies a la intervenció de Trump, que havia intercedit amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.
La versió de l’acord d’Erdoğan diferia de la de Trump: ho considerava un procés gradual i Brunson seria traslladat a la seva residència per raons de salut a l’espera del judici, però no el retornarien pas als Estats Units. Aquesta mateixa setmana, els tribunals turcs s’han negat novament a alliberar-lo, una decisió que ha fet enfurismar Donald Trump, qui ha reaccionat amb sancions que han agreujat la crisi de la lira turca.
Alts càrrecs nord-americans diuen que ja no n’hi ha prou amb l’alliberament del pastor Brunson i demanen dotze ciutadans més tancats en presons turques. Pels Estats Units, és un procés injust. Per Turquia, una amenaça contra la seguretat nacional. Brunson s’ha convertit en un ostatge de la diplomàcia turca, en una gran moneda de canvi, el president turc fins i tot va suggerir d’intercanviar-lo pel dirigent opositor Fethullah Gülen, exiliat als EUA, però els nord-americans s’hi oposen, perquè insisteixen que no hi ha proves suficients que justifiquin l’extradició.
La crisi política i econòmica entre Turquia i Amèrica
Recep Tayyip Erdoğan deia que Trump li havia imposat una data límit per a alliberar el religiós. Com que no l’ha complerta, sembla que l’administració nord-americana ha respost incrementant els aranzels a productes turcs (un 50% a l’acer i un 20% a l’alumini).
El president turc ho ha definit com una ‘guerra econòmica’ amb l’objectiu rendir el país ‘en tots els camps, del financer al polític, per fer que Turquia i la nació turca s’agenollin’. I ha respost incrementant els aranzels a productes nord-americans, com automòbils (fins al 120%), begudes alcohòliques (amb una taxa del 140%), fulles de tabac (60%), arròs (50%), i altres productes com carbó, plàstic i cosmètica. Segons Bloomberg, els aranzels comporten un increment de 1.000 milions de dòlars, una xifra similar a la de l’augment impositiu contra l’acer i alumini turc.
L’exportació americana afectada més voluminosa és el tabac, en què l’exportació a Turquia va reportar 51 milions de dòlars el 2016. El president turc també ha insinuat un possible boicot a productes electrònics estatunidencs, i ha esmentat directament l’iPhone d’Apple.
La crisi turca
Una de les principals conseqüències de la crisi ha estat la caiguda en picat de la lira turca. La moneda ha perdut la meitat del seu valor respecte del dòlar des de principi d’any. A final del 2017, es pagava a 0,2648$, mentre aquesta setmana va arribar a tenir un canvi de 0,1406$, una depreciació del 46,82%.
Per Erdoğan, la crisi monetària no té una explicació econòmica sinó política, i en culpa una agressió nord-americana. Però una de les causes de l’avançament de les eleccions turques, fetes el 24 de juny (i que s’haurien d’haver fet un any i mig més tard) va ser la situació econòmica, que en aquell moment, amb la lira devaluada respecte al dòlar –que havia portat a l’encariment d’alguns productes i una alta inflació–, es preveia que empitjoraria a mesura que passessin els mesos.
En gran part, Trump ha servit a Erdoğan d’excusa. Un enemic exterior per a una crisi que ja semblava inevitable, a causa de problemes estructurals i de la situació internacional (deute dels països emergents, preu de l’energia, el conflicte a l’Iran, etc.).
Per solucionar el problema econòmic a curt termini i evitar problemes de liquiditat, el Banc Central de Turquia va injectar al sistema financer 10.000 milions de lires, 6.000 milions de dòlars i l’equivalent a 3.000 milions en or. També, per evitar operacions especulatives, i préstecs en lires per la compra de dòlars o altres divises, s’han limitat les transaccions swap amb inversors estrangers, que ha passat del 50% del capital bancari propi al 25% dels bancs turcs.
Erdoğan, a més, ha fet una crida nacional a canviar les divises estrangeres per moneda turca, en un país on la meitat dels dipòsits bancaris turcs són en divisa estrangera. A més, s’ha fet servir una altra volta per perseguir l’oposició, en una campanya del Ministeri de l’Interior, la fiscalia i la policia contra ‘persones involucrades en actes que amenacen la seguretat econòmica del país pels mitjans de comunicació i les xarxes socials’. Amb aquest argument, han perseguit 346 comptes que difonien rumors i als quals Erdoğan acusa de ‘terrorisme econòmic’.
Una crisi global dels països emergents
El mercat emergent acumula un deute de 3,7 milers de milions de dòlars, en bona part per l’atracció de deute barat com a conseqüència del fort creixement d’aquestes economies enfront de la crisi d’Europa i els Estats Units.
La recuperació d’aquests estats, amb un gir de la política monetària de la Reserva Federal i l’enfortiment del dòlar, ha fet que part dels inversors retornin els diners, teòricament més segurs. Fet que comporta una depreciació de les divises emergents.
El 2015, la Reserva Federal va començar a apujar el tipus d’interès per normalitzar la inflació monetària. En canvi, Turquia s’ha negat a elevar-lo, ja que podria controlar la inflació però frenaria l’expansió econòmica. L’estat turc acumula un important deute en moneda estrangera, que afecta llars i empreses endeutades en dòlars (com el 40% de les inversions industrials i del sector immobiliari), i això dificulta el retorn d’aquests préstecs.
Turquia té una exposició en el seu deute de 200.000 milions de dòlars, amb una alta inflació. Per cada punt bàsic d’increment en els bons americans a deu anys, es calcula que el servei del deute turc assumeix un encariment dels interessos equivalents al 0,2% del PIB.
Es veu la necessitat de prendre mesures més dràstiques si la lira continua caient i els fons continuen sortint del país, des del control de capitals a un rescat de l’FMI. Erdoğan es resisteix a demanar ajuda a l’FMI, perquè considera que això seria caure sota el control dels EUA, a qui acusa de manipular el mercat a la seva conveniència.
Hi ha altres opcions menys probables, com demanar ajuda a la Xina o Qatar, però justament aquest darrer país, enfrontat fortament a l’Aràbia Saudita (aliat dels EUA), ha anunciat una inversió directa de 15.000 milions de dòlars en plena crisi monetària.
La crisi no afecta la regió i prou, sinó que és un problema global als països emergents. La crisi de la lira turca va tenir un efecte contagi a altres monedes, com el peso argentí, el rand sud-africà i la rupia índia, que va tenir un nou rècord a la baixa en comparació al dòlar.
En el cas argentí, la crisi monetària ja va obligar al juny a demanar a l’FMI un rescat de 43.895 milions d’euros (50.000 milions de dòlars). Dilluns, el peso va caure un 11% sobre el dòlar, fent un nou mínim històric.
El Banc Central de la República de l’Argentina va augmentar el tipus d’interès del 40% al 45%, i va deixar de vendre dòlars que havia obtingut de l’acord subscrit amb l’FMI per a evitar la situació de contagi, unes mesures que podrien pressionar perquè s’apliquessin també a Turquia. A principi d’any, l’equivalent era de 18,61 pesos per dòlar, mentre que dilluns la proporció va arribar a ser de 30 a 1.
La crisi afecta l’estat espanyol
Un dels principals problemes, com s’ha esmentat, és que la depreciació de la lira turca respecte al dòlar pot dificultar el retorn dels préstecs en aquest país.
Els bancs espanyols són els que registren una exposició més alta a Turquia, amb 72.188 milions d’euros), segons el BIS (Banc Internacional de Pagaments de Basilea), això és, el 33,5% de l’exposició de la banca internacional.
La major part de l’exposició espanyola és amb moneda local (42.700 milions d’euros) a causa del banc Garanti, propietat al 50% de BBVA i un dels principals prestadors del país. A una gran distància es troba l’exposició de França (33.671 milions d’euros) i del Regne Unit (amb 16.870 milions). Cal tenir en compte que Turquia és el quart soci comercial d’Espanya fora de la Unió Europea, només superat per la Xina, els EUA i el Marroc.
L’acostament turc a altres socis estratègics
Turquia és una potència que forma part de l’OTAN des de 1952, però que els darrers temps ha fet un acostament a estats com Rússia, l’Iran i la Xina, substituint el dòlar per les monedes d’aquests països en gran part de les transaccions internacionals.
En el conflicte sirià, hem trobat una important desavinença entre turcs i estatunidencs, amb el proveïment d’armes dels EUA a les Unitats de Protecció Popular (YPG), les milícies kurdes a Síria, considerades terroristes per part de l’estat turc. Rússia, Turquia i Síria critiquen que es vol crear una força kurdo-siriana, a la qual Erdoğan ha titllat ‘d’exèrcit terrorista’, i el ministre d’Exteriors rus, Sergei Lavrov, acusa els EUA de voler fragmentar Síria.
Turquia també ha denunciat la manca de col·laboració dels membres de l’OTAN en la missió d’Afrin contra aquestes milícies, enfrontades a Estat Islàmic, que consideren també una amenaça terrorista. Putin i Erdoğan han passat de la desavinença a la cooperació, amb l’acord de la compra per part dels turcs del sistema de defensa antiaeri S-400 Triumf rus, que ha comportat un deteriorament de les relacions amb els seus aliats de l’OTAN, ja que Turquia també participa en el desenvolupament del caça F-35 nord-americà. La participació simultània pot deixar al descobert informació important sobre l’aeronau.
La col·laboració també s’ha fet més estreta en matèria energètica, amb la construcció del gasoducte TurkStream, que ha de poder portar 31.500 milions de metres cúbics anuals de Rússia a Turquia a través del mar Negre. Una part per a subministrar gas a Turquia i un altre ramal que donaria gas al sud-est d’Europa. També han col·laborat amb Rússia per a obrir, l’any 2023, la primera central nuclear de la història de Turquia.
La posició turca ha xocat amb els Estats Units també en el cas de l’Iran, on Trump va sortir de l’acord internacional (signat també amb la Xina, França, Rússia, UK, Alemanya i UE), després de tres anys de negociacions.
L’Iran dóna suport a Turquia i, malgrat les noves sancions imposades, Turquia continua comprant cru iranià, en gran part per necessitat. Turquia només produeix una quarta part de l’energia que consumeix i depèn de les importacions iranianes de gas i petroli. El ministre d’Energia i Recursos Naturals turc ja va dir que mantindria els llaços comercials amb l’Iran tot i les amenaces que les empreses que ho facin no podran operar amb els EUA.
L’últim recurs turc en l’enfrontament contra els Estats Units podria ser vetar l’accés a la base aèria de l’OTAN d’Incirlik, que els EUA utilitzen per combatre Estat islàmic i on tenen part de l’arsenal nuclear, que incrementaria encara més la crisi. No seria la primera vegada que l’estat turc obstaculitza l’ús de les instal·lacions als nord-americans. El 1974, quan els EUA van embargar armes contra Ankara per la invasió de Xipre, els turcs van tancar la majoria de bases als nord-americans. També els van negar el permís quan van voler bombardar l’Irac de Saddam Hussein.
L’actual crisi és la més greu des de 1974, encara amb uns resultats imprevisibles, i cap dels dos dirigents, amb un marcat caràcter personalista i populista, no està disposat a cedir enfront del seu rival. Les conseqüències són imprevisibles, com tampoc no es pot preveure fins a on estan disposats a tensar encara, però de ben segur que poden marcar el desenvolupament de la regió.
