17.04.2021 - 21:50
Les protestes violentes s’han intensificat a Irlanda del Nord des de final de març. Van començar a zones lleialistes, o unionistes, amb els atacs de grups de joves contra agents de policia. La fragilitat de la pau del territori es va fer encara més evident quan, el 7 d’abril, els disturbis es van convertir en enfrontaments sectaris en un de les interfícies de Belfast, els anomenats “murs de la pau”, que separen la zona unionista, carrer de Shankill, i la nacionalista, o republicana, carrer de Springfield.
Els motius dels actuals disturbis són complexos. Hi han tingut un paper important el descontentament dels unionistes amb les conseqüències del Brexit, les privacions a llarg termini, la desil·lusió amb els governs, tant de Belfast com de Londres, i l’escassa confiança en la policia.
Els observadors també s’han afanyat a assenyalar la influència dels paramilitars amb motivacions delictives. L’acusació concreta és que inciten els joves i els animen a carregar contra la policia. La policia ha fet una crida “a aquells qui tenen influència en la nostra comunitat” perquè condemnin la violència, i els polítics han demanat als grups paramilitars unionistes que també ho facin. No queda clar si els disturbis van ser orquestrats o van esclatar espontàniament, però s’han concentrat a zones controlades pels grups paramilitars unionistes.
Per a aquells qui no segueixen la política d’Irlanda del Nord, el fet que els grups paramilitars continuïn exercint un paper a la societat pot resultar sorprenent. A la investigació en curs mirem d’esbrinar com i per què aquests grups encara tenen influència. Entendre això és clau per a una pau duradora a Irlanda del Nord. Tot i que no hi ha dubte que hi ha grups paramilitars que es dediquen a activitats delictives, cal remarcar que en algunes comunitats aquests grups actuen com a persones “amb influència” perquè tenen una determinada posició social.
La “justícia” local
Quan va esclatar el conflicte el 1968, les comunitats urbanes van aixecar barricades per protegir-se dels disturbis ètnics i dels atacs de les forces estatals i no estatals. Aquestes comunitats es van convertir en zones “prohibides” on l’estat i la policia eren absents. Els grups de defensa locals i els grups paramilitars van assumir ràpidament el paper de policia comunitària.
Avui, vint anys després de la fi del conflicte, la funció de “justícia informal” assumida pels grups paramilitars continua present en alguns llocs perquè, per una banda, aquests grups es beneficien del control social que aquest paper els atorga i, per l’altra, la població hi confia.
Basant-nos en proves sistemàtiques, vam descobrir que les zones on hi havia hagut “justícia informal” durant el conflicte eren predictors de les zones on n’hi hauria després del conflicte. Entre aquestes zones es troben moltes de les que han tingut disturbis aquests últims mesos.
Els sistemes informals de “justícia” que van sorgir durant els trenta anys dels anomenats Troubles han continuat actius durant els més de vint anys posteriors a l’Acord de Divendres Sant. Tant els grups paramilitars unionistes com els republicans continuen duent a terme els anomenats “atacs de càstig” com a mitjà per a vigilar “les seves” comunitats. Els acusats de delictes a la comunitat –com ara tràfic de drogues i comportament antisocial– són l’objectiu dels grups paramilitars en allò que la policia anomena “atacs d’estil paramilitar”.
Les pallisses i els trets són brutals i desproporcionats en aquest context. La policia ha descrit grups d’assaltants armats amb barres de ferro i bats de beisbol i ha informat que els objectius reben trets al genoll, al colze, al peu, al turmell o a la cuixa. Les estadístiques policíaques mostren que aquests atacs han estat una característica constant a certes zones des dels Troubles.
Basant-nos en una enquesta representativa d’àmbit nacional feta el 2016, vam descobrir que a les zones controlades pels grups unionistes hi havia qui considerava que les “autoritats informals” eren eficaces a l’hora d’ocupar-se de les activitats quotidianes que oficialment són competència de la policia. Això inclou la lluita contra el comportament antisocial. Les nostres troballes parlen de l’informe de la Comissió d’Informació Independent del 2018, que va concloure que hi havia por i ràbia pel control coercitiu exercit pels paramilitars, però també que els paramilitars eren “considerats per alguns a la comunitat com a protectors de la zona”.
El fet que hi hagi una campanya pública que destaca la brutalitat dels atacs de càstig –amb lemes com ara “Els paramilitars no et protegeixen. Et controlen”– suggereix que aquestes pràctiques existeixen també perquè la gent acudeix als paramilitars quan els necessiten.
Tot i que les organitzacions comunitàries i juvenils han estat fonamentals aquestes setmanes per a calmar les tensions a Irlanda del Nord, cal destacar que els disturbis van afluixar quan els grups unionistes van demanar un “període de dol” per la mort del duc d’Edimburg. Tot i que el Consell de Comunitats Lleialistes (Loyalist Communities Council), grup que representa els principals grups paramilitars unionistes, afirma que els seus membres no han participat en els disturbis, això demostra la influència que exerceixen les figures unionistes.
Igual que molts grups armats, els paramilitars d’Irlanda del Nord han recorregut durant molt de temps als beneficis de la delinqüència per finançar les seves operacions. No obstant això, els grups paramilitars són considerats font d’autoritat, a costa de l’autoritat de l’estat. Després d’un llarg conflicte, hi ha qui considera que protegeixen les seves comunitats d’amenaces externes i internes, encara que estiguin implicats en activitats delictives.
Mentre es relaxen els efectes d’aquests incidents recents, hauríem de preguntar-nos per què els paramilitars tenen tanta influència en comptes de fer veure que no en tenen.
Kristin M. Bakke és professora de ciència política i relacions internacionals al University College London (UCL). Kit Rickard treballa al departament de ciència política del University College London. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
