25.10.2018 - 21:50
«Miro Europa i la veig així: mentre cau es corda les sabates, es fa el nus de la corbata»: ho va dir Gonçalo M. Tavares a la conferència ‘Breus notes sobre Europa’ (CCCB, 12 de maig de 2014), i aquesta imatge del vell continent intentant caure ben vestit em va venir al cap el diumenge 21 d’octubre de 2018 escoltant Nour Salameh, politòloga siriana refugiada a Catalunya des del 2011, des de l’inici de la guerra de Síria. Vaig prendre nota de totes les paraules de Salameh, les vaig capturar desesperadament mentre ella parlava sense pèls a la llengua, a cor obert i amb ganes de sacsejar consciències. Una hora i mitja d’anar escurçant els mots sobre el paper confiant que la memòria ja els completaria, de gargotejar idees, dates, llocs, fletxes, cercles, i amb el temps just per subratllar alguna paraula. La que vaig subratllar més: curiositat.
Va ser una punyalada la pregunta de Salameh des de l’escenari del Pati de les Dones del CCCB: «No teniu curiositat per Síria?» El silenci posterior el vam mastegar. «El que passa a Síria és massa complicat, oi? No val la pena esforçar-s’hi. No ho entendrem mai; és això el que penseu» –i tot Europa perdia sabates, corbata i vergonya. Nour Salameh ens va parlar en un castellà ben construït, però abans de començar es va disculpar per no parlar-lo del tot bé i va ser el primer calbot de molts: «No ens podem adaptar tan de pressa com els que vénen en cerca d’oportunitats; quan arribem aquí només estem salvats físicament, però el nostre país segueix en guerra, encara som dins del conflicte, som allà, necessitem més temps.» Salameh participava en el debat ‘Refugiats a Europa. Una crisi d’hospitalitat’, juntament amb Jordi Armadans, Blanca Garcés, Riccardo Gatti (Open Arms) i Xavier Rosiñol (com a conductor) dins del cicle Ciutat Oberta, Biennal de Pensament. El Pati de les Dones era ple de gent, amb Ada Colau a primera fila fent que sí amb el cap tota l’estona. Però aquell silenci ens va convertir en figures de pedra.
No tenim curiositat per Síria? El pati ple de gent hauria de ser una resposta afirmativa a aquella pregunta, però tots sabem que seure a escoltar no és ser curiós en un sentit actiu, pot ser que només ho fem per calmar la mala consciència. Seus una hora i mitja, fas que sí amb el cap, t’indignes, t’exclames i després fas el vermut amb un posat més descansat, com qui confessa pecats i després resa uns parenostres. Salameh no pensava deixar-nos-ho fer, això, diumenge, de cap manera. «A veure, qui coneix o ha sentit parlar mai de les fotos dels Arxius Cèsar? Que aixequi la mà. Ningú?»
Ningú, Nour, ningú. Quina vergonya. Quin silenci. Quines ganes de pujar a l’escenari a demanar-te disculpes. Ara ja sé, gràcies a tu, que em vas despertar la curiositat acomodada, que el «Cèsar», un fotògraf forense que treballava per a la policia militar de Síria, a partir del 2011 (de l’inici del conflicte) va veure com començaven a arribar cadàvers de persones amb signes evidents d’haver sigut torturades, i en va anar fent fotografies perquè al capdavall era la seva feina. Fins que el 2014 va fugir del país amb tot el material fotogràfic per poder denunciar des de fora tots aquells crims. Moltes famílies van poder localitzar i reconèixer els seus familiars desapareguts gràcies a les fotos del «Cèsar». I ningú de nosaltres en sabia res. Ho he de dir: com a europea, em descordo la corbata, em descalço i afirmo que tinc la curiositat acomodada, adormida, anestesiada, i no em preocupo prou pel que passa més enllà de casa meva.
Després Jordi Armadans ens va dir que només el 15% dels refugiats del món (68 milions, segons d’ACNUR) són acollits a Occident, i que, a més, el 52% d’aquests refugiats són menors d’edat, més de la meitat; com els afectarà tot això a aquests nens quan siguin grans? Els conflictes armats creixen, cada cop hi ha més morts, més refugiats, i no sabem on col·locar-los, ni els uns ni els altres. Cap a on anem? Cap a on caiem?
I en diem «crisi dels refugiats» quan la crisi és nostra, i no solament d’hospitalitat, també de curiositat, o sobretot. Armadans també va dir que hem de ser conscients de les coses bones que passen aquí en aquest sentit –Casa Nostra Casa Vostra, per exemple–, que fan d’antídot del discurs xenòfob imperant, i va recalcar que la societat catalana en això és diferent; Xavier Rosiñol li va demanar si era anòmala i Blanca Garcés va matisar que era singular. Però a mi aquesta singularitat em va semblar un bàlsam fals, o si més no insuficient. Em vull quedar amb la pregunta de Nour Salameh, endur-me-la tota plena de punxes cap a casa i enfrontar-m’hi amb el que tinc a l’abast, el pensament, la paraula, aquest racó on som ara. No em digueu singular, ni tan sols anòmala, m’acaben de dir que no tinc curiositat, deixeu-me la ferida oberta, ha de ser així.
A l’editorial del Núvol publicat en ocasió de Ciutat Oberta, Bernat Puigtobella diu que aquesta biennal «és una oportunitat que té Barcelona per mirar-se al mirall i no enganyar-se». Jo no em vull enganyar… més: que el mirall, la Salameh, m’ho digui tot, que em retregui aquesta actitud europea de caure ben vestit, de no perdre les formes de vell continent civilitzat i de mirar cap enfora com qui es mira una gàbia plena de bèsties sense enteniment. És «l’hora de defensar un major repartiment geogràfic de l’atenció», ho deia Perejaume a Paraules locals (2015), i trobo que fa molt de sentit citar-lo en aquest número de Núvol també. I si repartim la curiositat més enllà de les fronteres que delimiten la nostra zona de confort que és Europa?
La Nour ens va dir que està orgullosa de la població civil del seu país: «allò és una revolució», «volem ser ciutadans en un món democràtic», «hi ha un moviment increïble d’emancipació feminista», «ens estem descobrint i inventant». Em pregunto si nosaltres podem tornar-nos a inventar, amb menys corbates i més curiositat, pensant, com diu la Nour, que cada refugiat és una persona diferent, com tots nosaltres, que no han perdut tots el mateix, que no pensen tots igual, que l’únic que tenen en comú és haver fugit d’un país en guerra, d’una mort segura. Podem deixar de cordar-nos les sabates quan caiem? Podem observar la caiguda amb atenció i curiositat i aprendre’n perquè les Nour Salameh del futur se sentin orgulloses de nosaltres? Podem repartir la nostra curiositat?
