La criminal obstinació de Sánchez

Aquests dies, de tantes coses com passen, una hora sembla un dia i una setmana tot un any. En un mes, s’hi han concentrat els canvis d’una dècada o d’unes quantes, com en aquelles seqüències cinematogràfiques que en pocs segons mostren esdeveniments de llarga durada: la desclosa d’una flor, la metamorfosi d’una crisàlide, la germinació d’una llavor. Fa una setmana encara podia posar interrogant al títol del meu article, preguntant-me si l’epidèmia era l’avantsala de la dictadura. Avui l’interrogant ja és sobrer.

La crisi de la Covid-19 dóna una perspectiva en escorç a la història del darrer mig segle. Tot es veu d’una manera diferent. Al seu discurs de la setmana passada, Angela Merkel afirmà que d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial cap altra situació no havia exigit tant l’esforç comú dels alemanys. La cancellera va dirigir-se als ciutadans en un to planer, compassiu, gairebé humil, sense fer cap al·lusió a la seva autoritat, ni atribuir-se poders excepcionals ni concentrar unipersonalment les decisions en detriment de la democràcia. El to humil era l’apropiat contra un virus del qual no se sap gairebé res tret de la perillositat i la velocitat de propagació. A Alemanya, l’exèrcit s’ha desplegat no pas per intimidar la població sinó en feines de sanitat, com correspon a una emergència sanitària. Ningú al govern ni cap polític de cap altre partit no ha criticat el confinament de Baviera decretat pel ministre president d’aquest estat, Markus Söder. Al contrari, el lideratge de Söder l’han imitat més estats, com ara Saarland, Baden-Württemberg, Rheinland-Phals, Hessen, Niedersachsen i Hamburg; i si hi ha hagut cap veu crítica ha estat en el sentit que altres estats no hagin aplicat encara les mateixes mesures. En vista d’aquesta laxitud davant l’embat del virus, Merkel es reunia ahir amb els presidents de tots els estats federats no pas per amenaçar els discrepants, sinó per mirar d’unificar criteris, respectant els drets jurisdiccionals dels diversos governs. Tot i que el nombre d’infectats ha augmentat ràpidament aquests darrers dies, la mortalitat registrada és molt més baixa que a Espanya i no sembla probable que les crisis sanitàries respectives arribin a ser comparables.

En contrast, la resposta del govern espanyol no ha estat sanitària sinó casernària. No sols s’han descartat les mesures d’urgència que aconsellava l’epidemiologia més elemental, sinó que s’ha fet bullying a qui les recomanava amb coneixement de causa. Si res ha posat de manifest la Covid-19 és la veritat de la frase de Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia: ‘Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea.’ L’estat de dret avançat, l’estat més descentralitzat del món, l’estat amb el màxim grau d’autonomia, de què presumien aquells qui més s’oposaven a fer-ho realitat, s’ha evaporat en poc menys d’una quinzena, cosa que ha demostrat que Espanya no sap afrontar les crisis sinó declarant l’estat d’excepció, suspenent les garanties i concentrant el poder en una ‘autoritat competent’ que, en general, és incompetent en tot menys a fer obeir, per més absurdes que siguin les ordres. És així com personatges d’una gran mediocritat, com Francisco Franco o Pedro Sánchez, afavorits per circumstàncies excepcionals, assumeixen arbitràriament el poder en un país que sols l’entén de manera absoluta. I si Franco va convertir en eslògan la grotesca diferència espanyola en un continent democratitzat, grotesca ha estat fins ara la gestió de la crisi per Pedro Sánchez. Absurda al començament de l’epidèmia, però tràgica després, a mesura que augmentaven exponencialment les defuncions, i finalment criminal quan, malgrat amuntegar-se els cadàvers, Sánchez ha mantingut la negativa a confinar el focus principal de la infecció i segellar l’estat tancant ports i aeroports. Més criminal encara ha estat impedir que uns altres més sensats que ell ho fessin, perquè calia unitat, ço és uniformitat en la taxa d’infeccions i equilibrar els territoris en el nombre de morts. Catalunya no podia pas restar al marge de l’epidèmia mentre Madrid n’era el principal escenari. Qüestió d’honor i sobretot qüestió d’estat. Espanya, per a anomenar com ells una bestiesa política, no es podia pas permetre que Quim Torra aparegués davant el món com un polític eficaç en una emergència global. Calia desautoritzar-lo a qualsevol preu, encara que el preu es comptés en morts.

Per què s’ha entestat Sánchez a actuar contra les recomanacions dels experts i ha ordenat una militarització de la crisi en lloc de posar-hi al capdavant una autoritat realment competent? I per què, quan una autoritat que de veritat ho és pel criteri rellevant diu allò que té l’obligació de dir, s’encarrega a un assassí a sou de la ploma la missió de difamar-lo? Això han fet amb el doctor Oriol Mitjà els algutzirs locals de Sánchez. No se m’acudeixen gaire respostes a aquestes preguntes. La més evident és l’oportunisme d’un ambiciós que s’aprofita de la crisi per afermar-se de la manera més primària: monopolitzant la gestió i activant la propaganda. És tanmateix l’aposta arriscada d’un inconscient, perquè la pèssima gestió, cada vegada més evident, podria esdevenir la tomba política de Sánchez. Però els precedents compten. Franco va ser un pèssim estrateg durant la guerra i malgrat tot va arrapar-se al poder fins a la mort. Tot és qüestió d’equilibris i saber servir determinats interessos. 

L’altra explicació és una extensió de la primera. Com a servidor dels interessos que s’han mimetitzat amb l’estat, més ben dit, d’uns interessos que són l’estat, Sánchez fa mans i mànigues per mantenir-se al poder. Aquesta és la prioritat, l’epidèmia passarà, però el poder és etern. I en la crisi, l’estat profund ha percebut una oportunitat d’enllestir la recentralització i ha exigit a Sánchez de no desaprofitar-la. L’ocupació militar de Catalunya, que no es va arribar a executar l’octubre del 2017 per la feblesa de Rajoy, s’ha fet ara amb el pretext de l’epidèmia. La confiscació de material sanitari a centres i empreses, arrabassant-lo a l’administració catalana i privant-ne els hospitals, les residències i els professionals i voluntaris que lluiten contra el virus, és una espoliació de conseqüències mortíferes que no s’ha vist a cap altre país, però compta amb una llarga tradició en la història d’Espanya. 

Pot ser que Sánchez sols hagi actuat irreflexivament per por d’esdevenir impopular a Madrid si tancava els accessos i confinava la població, que mentrestant campa per tota la península, portant la Covid-19 a pobles i ciutats on no n’hi havia i unifica el territori en el patiment i en la mort. A l’inrevés d’allò que havien fet amb èxit els governs de la Xina, Taiwan i Corea del Sud, i que per no haver-ho fet a temps ja s’havia convertit Itàlia en el primer cementiri europeu de l’epidèmia quan amb prou feines es declarava a Espanya. Sense atendre les lliçons que oferia l’avançament en aquests altres països, Sánchez ha posat Espanya al caire de desplaçar Itàlia de la primera posició mundial en el recompte de morts. L’únic parió en irresponsabilitat és l’Iran, on les autoritats religioses tampoc no han aïllat la població malgrat el gran nombre de decessos. Tant l’un país com l’altre sacrifiquen vides als seus ídols respectius: la teocràcia en l’un, la juntocràcia en l’altre. 

Que Sánchez ha claudicat davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no sols la satisfacció d’Abascal sinó l’oferta de Casado de sostenir-lo durant la resta de la legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics, però visiblement domesticats. Ho corrobora l’oferta de Ciutadans d’aprovar-li el pressupost de franc. Tanta coincidència a sostenir un polític que ha atiat una crisi sanitària sense precedents i ha preparat el daltabaix econòmic i social que la seguirà no deixa marge al dubte. La virtut de les situacions límit és que despullen l’ésser. És quan l’adversitat s’emporta allò que era superflu que apareix la primarietat elemental de les coses. Espanya s’havia enriquit, però no havia canviat en res de fonamental. Tota la xerrameca d’autonomia, diversitat, modernització, europeisme, drets i democràcia s’ha esvaït amb la primera tempesta que posava en qüestió no ja la integritat territorial, com el Primer d’Octubre, sinó la integritat física de la ciutadania. Sánchez ha capgirat les prioritats. Refusant d’aturar la infecció de l’única manera que podia fer-se, ha desplegat l’exèrcit abans que els efectes socials de l’epidèmia esclatessin en forma de revolta. Una crisi social d’aquesta magnitud no pot pas descartar-se enmig del desprestigi imparable de la corona, i em refereixo a la simbòlica i fraudulenta. No hi ha cap dubte que la revelació de la veritable cara de la transició i del règim que la legitimava explica en bona part l’estat d’alarma per l’alarma dels seus beneficiaris.

Ramón María del Valle-Inclán definí la modalitat hispana del teatre expressionista amb una metàfora madrilenya. Deia que havia passejat els herois de la tragèdia clàssica davant els miralls del carrer d’Álvarez Gato. A la cantonada d’aquell carreró situat als darreres de la Puerta del Sol, hi havia un establiment amb dos miralls a banda i banda de la porta, un de còncau i un altre de convex, on els madrilenys de fa mig segle podien veure’s amb la distorsió corresponent. Eren uns miralls molt modestos, fins i tot decebedors, però en el Madrid provincià d’abans de la guerra civil sembla que havien tingut una certa popularitat. Heus aquí la definició de Valle-Inclán: ‘Els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus donen l’Esperpent. El sentit tràgic de la vida espanyola sols es pot retre mitjançant una estètica sistemàticament deformada.’