L’Assemblea Nacional Catalana va presentar ahir els actes de la Diada d’enguany. Els va presentar en companyia d’Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN, en un gest que, sorprenentment, alguns mitjans s’han afanyat a qualificar de mostra de feblesa –l’ANC molesta molt i, tal com estan les coses, tot s’hi val per al pim-pam-pum partidista.

L’ANC també ha decidit de fer cinc manifestacions en compte d’una, cosa que ja s’havia fet alguna vegada. I centrar la reivindicació en la denúncia dels greuges que ha de suportar la població pel fet de continuar formant part –les quatre províncies– de l’estat espanyol. A Girona s’insistirà en la degradació del sistema sanitari; a Barcelona es mostrarà el lligam entre la crisi de l’habitatge i la inversió pública, impossible per l’espoliació; a Tarragona es denunciarà el col·lapse del servei ferroviari; a Lleida l’eix serà la crisi de la pagesia; i a Tortosa s’hi denunciarà que la falta d’inversió derivada de l’espoliació fiscal aguditza el desequilibri territorial i la mala gestió dels recursos hídrics.

Tinc seriosos dubtes que aquesta convocatòria en cinc ciutats es puga mantenir, en vista de tot això que pot acabar passant durant les hores i dies vinents –la investidura de Salvador Illa i totes les conseqüències que tindrà. Potser al remat caldrà fer una gran protesta a Barcelona, segons com vagen les coses.

Però això, si passa, ja passarà. Ara com ara, la convocatòria em sembla important i encertada, especialment pel fet d’assenyalar amb contundència i claredat l’origen de tots els mals i de tots els problemes: la pertinença, encara, a l’estat espanyol. La dependència.

I no ho dic pas per eixamplar la base. Precisament si s’ha demostrat una cosa aquests anys és el fanatisme dels nacionals espanyols que viuen a Catalunya. No es pot explicar millor ni amb més arguments com l’estat ens discrimina i fa mal a tots els ciutadans, ells inclosos. Però els és igual, perquè la raó no penetrarà mai en la seua ment. Ja ho deia Pío Baroja –basc, però gens sospitós d’abertzale–, que ser espanyol era una religió “que exigeix, com totes, dogmes i mites”. I el dogma de la unitat espanyola si no el van trencar entre el 2012 i el 2019 no el trencaran ara: s’estimen més ser espanyols que no tenir bons trens, o bons metges o bones escoles. Passar gana i tot preferirien, si calgués.

Per aquesta banda, no hi guanyarem res. En canvi, sí que crec que és positiu en aquest moment de desconcert que el personal recorde algunes de les qüestions bàsiques –les més bàsiques, de fet– que ens han mogut a proposar la independència.

I que torne, per tant, un discurs com aquest que ahir es va presentar: “Volem deixar clar que formant part d’Espanya no hi ha ni justícia, ni país, ni un futur digne. I que la dependència es tradueix en una cultura poc democràtica que nega drets fonamentals, en una amenaça constant a la llengua i la cultura catalanes i en una espoliació fiscal de 22.000 milions d’euros anuals que té greus conseqüències socials en l’ensenyament, la sanitat, les ajudes socials, els trens de rodalia i regionals, l’habitatge, la situació de la pagesia o els desequilibris territorials.”

Perquè no serà mai sobrer de recordar que el problema d’aquest país –tret del cas del nord i d’Andorra– ha estat, és i serà Espanya. És cert, ho veiem amb una especial crueltat aquests dies i fa molta vergonya, que no tot el problema és Espanya. També hi ha un problema en la nostra classe política i en l’estructura política del país. Però la diferència essencial i la que cal reivindicar és que amb la independència es podria regenerar el país i la societat –que ja veuríem si ho aconseguiríem– i, en canvi, amb la dependència estem condemnats per a tota la vida i no hi ha res a fer.

PS1. Els pactes entre ERC i el PSC estan ben preparats, no cal enganyar-se. No solament els anunciaran i els executaran en el període de més desmobilització de tot l’any, sinó que, com va explicar ahir Odei A.-Extearte, ho faran en els quinze únics dies de l’any en què el president del parlament no té potestat per a decidir. I tanta precisió ja fa una mica de pudor de socarrim…

PS2. Avui comencen els Jocs Olímpics de París. Com sabeu, VilaWeb no escriu regularment sobre esports, però aquesta vegada hem preparat un desplegament especial en forma de contracròniques. Us contarem les coses més importants que puguen passar, especialment als atletes del nostre país que competiran en les delegacions andorrana, francesa o espanyola. Però sobretot us oferirem cada dia una història de caràcter social o polític relacionada amb els jocs. Avui us expliquem la història del primer atleta palestí que va participar en uns jocs, Majed Abu Maraheel, que morí fa pocs dies durant el setge de Gaza.

PS3. Avui també comença a Sorita i Palanques el 45è Aplec dels Ports, una celebració excepcional i modèlica que fa dècades que marca el començament de l’estiu a les comarques valencianes del nord. Laura Escartí ha parlat amb els organitzadors i n’ha escrit aquest article.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem, perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i la seua solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder encarar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.