La Creu de Sant Jordi

Fa uns dies, un operari de Masquefa va venir a casa amb un company que no em coneixia. El masquefí li va explicar que jo era molt bona en la meva feina, tant, tant, que fins i tot m’entrevistaven a TV3 i m’havien donat el premi Sant Jordi. El company va dir: “Com Messi i els Estopa?”

Tinc una versió més familiar d’aquesta història. El dia que em va trucar la consellera Vilallonga jo havia quedat amb un fill meu. El telèfon va sonar quan jo arribava a casa seva corrent perquè havia començat a ploure. Quan entrava, algú em va dir que la consellera volia parlar amb mi i mentre esperava que m’hi passés vaig pensar que em trucava el conseller d’educació per retreure’m alguna cosa (mai no m’havia trucat, però tants anys interna t’ensenyen que, quan et truca l’autoritat, no pot ser bo). Quan la consellera em va dir que m’havien donat la Creu de Sant Jordi, em vaig quedar muda. Molta estona. Si hi havia una cosa que no era al meu horitzó era la Creu de Sant Jordi. Encara ara crec que no me’n faig el càrrec. El cas és que el meu fill va assistir al meu silenci i a la meva consternació i, quan vaig penjar, li vaig dir que m’havien donat la Creu. Ell em va dir: “Haurem de tornar a cantar els Segadors?”

A la tarda vaig cercar informació sobre la Creu. Jo no sabia ben bé què era ni què significava i aleshores vaig veure que aquell any el Barça havia proposat Messi. Quan ho vaig dir al meu fill, li va canviar la cara. Gràcies a Messi, la meva família va saber que m’havien donat un premi important.

Quan es van fer públics els guardonats, vaig mirar a veure qui eren. La majoria no els coneixia, però tots feien –o havien fet– coses interessants i tots responien al criteri que diu que l’objectiu és de “distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural”.

Qui se la mereix, doncs? O qui no se la mereix? Jo mateixa no tinc gaire clar que respongui als criteris establerts. Tenint en compte que me la van donar per la meva feina en diversitat lingüística, això compta com a defensa de la identitat? Com podem saber qui sí i qui no? La veritat és que jo em veig capaç de proposar candidats, però no de negar-ne cap.

Una de les coses que vaig saber quan me’n vaig informar és que per a ser guardonat t’han de proposar (si hi ha tripijocs, no en tinc ni idea) i crec que aquest és un fet cabdal. Vaig sentir en Pau Riba dient que si la hi donaven, potser la tornaria perquè creia que la hi donaven tard. En tot cas, no hi va ser a temps. Però, algú el va proposar? Perquè és diferent si et proposen i te la deneguen que si no t’han proposat mai. Quants d’aquests que es queixen que tal o qual no té la Creu de Sant Jordi els han proposats? Quants d’aquells qui la reclamen per a Jaume Sisa han fet el gest d’aportar la documentació?

Pel mateix motiu no em va agradar el gest de Rosa Maria Sardà quan la va tornar, perquè ignorava aquells que l’havien proposada i atorgava el mèrit al govern amb què dissentia. I si l’havia proposada l’associació de veïns del seu barri, o els companys de professió o, en fi, qualsevol que l’estimés? Per què havien de rebre aquell desaire?

Enguany la polèmica ha sorgit perquè l’han donada als Estopa i això, si més no, ha obscurit els altres guardonats. Per queixar-nos dels uns, ignorem els altres i tot allò que han fet. El cas és, però, que de molts se sabrà que han rebut aquest guardó gràcies als Estopa. Gran paradoxa. En tot cas, si coneixeu algú que creieu que es mereix la Creu de Sant Jordi, si us plau, proposeu-lo. Mai no se sap. Però no us queixeu que no la hi donin si no heu fet el gest de proposar-lo.