La creixent preocupació dels pensionistes

El govern de Madrid té un problema molt seriós. Bé, en té molts, però un més gran que la resta. Es diu ‘pensions’. Ho acaba de recordar el governador del Banc d’Espanya i un Mariano Rajoy molt pressionat n’ha anunciat un ple monogràfic al congrés. I la veritat és que tocava. El dèficit de la Seguretat Social ha anat creixent des del 2011, ha arribat els dos últims anys als 18.000 milions d’euros i s’espera una xifra semblant enguany. El febrer, la nòmina de pensions ha tornat a marcar un rècord històric. Això, el sistema no ho pot aguantar. Recórrer a crèdits per tapar la via d’aigua només comporta fer més gran la pilota. La famosa guardiola ja va passar a la història.

Però que la idea de Rajoy sigui equivocada preocupa més que la resta. El president espanyol deia fa uns dies que ‘la meva responsabilitat és ajustar les despeses al conjunt dels ingressos’, i que això està per sobre de ‘bones intencions’ com una pujada de les pensions encara més alta. Les despeses, difícilment les podrà aturar.

Senyor Rajoy, passa que falten ingressos perquè la via d’esprémer les despeses ha arribat al límit. Només faltava la presa de pèl que ha estat la carta de la ministra Báñez per comunicar que enguany la pensió s’apujarà 1,05 euros al mes. Certament, la ministra ja havia enervat el personal fa uns mesos en assegurar que ‘els pensionistes són el col·lectiu més ben tractat d’ençà del 2011 a Espanya, a causa de pensions més altes i millors’. Això no va agradar i els pensionistes han sortit al carrer perquè saben que amb el 0,25% d’alça anual que els espera perdran poder adquisitiu quan es normalitzi la inflació, tot i que els diguin el contrari.

I, d’on es poden treure els diners? No ho sé del cert. Potser amb menys facilitats per alleugerir impostos a grans empreses, amb menys frau, amb impostos a multinacionals?… Però els ingressos hauran d’arribar per alguna via, sia aflorant els esmentats, amb algun nou impost finalista com a França o ‘fent trampes’ i traspassant les pensions de viduïtat i orfandat al pressuposts per tapar un forat… tot i això, tanmateix, caldria fer retallades en uns altres capítols.

I, a Catalunya, com ho tenim? Doncs, de cap manera tan catastròfic com ens repeteixen des de Madrid dient: ‘si us n’aneu no podreu cobrar les pensions’.  Menteixen, però això no vol dir que no hi hagi problemes. El sistema de pensions a Catalunya s’hauria de retocar com han fet els països més avançats d’Europa i com no s’ha fet a Espanya. Precisament el passat mes de setembre, dos departaments de la Generalitat van publicar conjuntament un interessant informe sobre les pensions a Catalunya, en el qual arribaven a la conclusió que ‘un sistema de Seguretat Social (SS) exclusivament català seria més sòlid i més viable des d’un punt de vista econòmic que l’actual sistema espanyol’.

En què es fonamentaven? Recordaven que la despesa en pensions depèn essencialment de tres factors: el demogràfic (la ràtio entre la gent gran i en edat de treballar), el mercat laboral, i l’institucional (característiques legals del sistema de pensions). Doncs bé, Catalunya presenta factors del mercat de treball més favorables que l’estat espanyol, cosa que contribueix a la viabilitat del seu sistema de SS. Per exemple, la taxa d’ocupació dels vint als seixanta-quatre anys a Catalunya és del 70,1% –proper a les mitjanes de la UE i l’OCDE– mentre que a Espanya és del 63,9%.

En tots els casos, els factors de treball a Catalunya són més positius que la mitjana espanyola. Així, Catalunya té el 16% de la població de l’estat espanyol, però compta amb el 17,3% de població ocupada, i solament el 12,6% de l’atur registrat, quatre punts per sota de la taxa de l’estat espanyol. A més, té el 21,9% de la contractació indefinida i el 17,8% de l’afiliació a la SS. Paral·lelament, els salaris a Catalunya són, de mitjana, més elevats que a Espanya –al voltant del 5%– i, per tant, generen més cotitzacions i són més capaços d’afrontar les pensions. Fixeu-vos-hi: el 2016, a Catalunya, cada afiliat va cotitzar 6.365 euros de mitjana, un 7,7% més que l’agregat a Espanya.

Quant a l’anàlisi de l’evolució dels fons de la SS els darrers anys, l’estudi constata la sostenibilitat més gran del sistema a Catalunya, encara que en aquest període tant Espanya com Catalunya han generat saldos negatius. Això s’explica, en gran manera, per dos motius: l’augment de l’esperança de vida (factor estructural) i la crisi econòmica (factor conjuntural). Amb tot, del 2013 al 2016 els saldos de la SS a Catalunya són negatius però, tant en relació amb la població com en relació amb el PIB, no tant com a Espanya. Segons els càlculs de la Generalitat, l’any 2016, el saldo negatiu de la SS a Catalunya va ser de 177 euros per habitant, menys de la meitat que el registrat en a l’estat espanyol (389 euros).

I, finalment, hi ha un altre aspecte que és el que més costa d’entendre a la gent. En un sistema de repartiment com el nostre es partiria de zero ja que no hi ha un fons previ acumulat de pensions. Per entendre’ns, un pensionista cobra el teu sou del mateix mes. Res no es guarda, és un pur transvasament de diners. Aquesta és la base per desmentir els qui diuen que si ens n’anem d’Espanya ens quedarem sense pensions. Hem de tenir molt clar que això passaria només si ens quedéssim també sense feina. I això sembla que no passarà, ans al contrari… Recordem, a tall d’exemple, que el ritme de recuperació d’ocupació després de la crisi és superior també a Catalunya (un 7% enfront d’un 5% els dos últims anys).