La credibilitat del ‘procés’

  • «Sense entendre del tot per què el president diu una cosa i se'n fa una altra, tinc la impressió que això que fa el govern és triar les batalles que vol lliurar per no restar atrapat en guerres secundàries»

Vicent Partal
01.03.2016 - 22:00
Actualització: 02.03.2016 - 10:49
VilaWeb

El govern català va anunciar ahir que el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, creat fa poc, canviava de nom i es diria ‘Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència’. La decisió ha estat rebuda per alguna gent com si fos l’acatament de la sentència del Constitucional espanyol corresponent a aquesta qüestió. És una interpretació possible, però em sembla que cal posar-la en context. I el context, a parer meu, és la discussió sobre si hem de triar quines batalles disputarem o no les hem de triar.

El canvi de nom em resulta sorprenent però no determinant, tal com s’ha resolt. El president Puigdemont va dir fa pocs dies que el nom no es canviaria i, per tant, no acabe d’entendre com és que s’ha canviat, finalment. Hom pot dir que no s’ha canviat, sinó que només s’ha reconfigurat. I això és cert, també. Els unionistes van deixar clar que acceptarien ‘acció exterior’ i adoptar aquesta terminologia a mi sí que m’hauria semblat una renúncia ben explícita. Moure ‘Exteriors’ quatre paraules més enllà, però mantenir-lo vinculat al prohibidíssim ‘Afers’ no crec que siga tan greu, oimés tenint en compte que les atribucions romanen intactes. Però entenc que és una qüestió opinable, especialment per als qui consideren que plou sobre mullat.

És, bàsicament, un sector de gent que opina que en realitat no s’avança a la velocitat que caldria o que s’evita el xoc amb l’estat. Gent que diu que el govern i els partits que hi donen suport no actuen amb prou contundència. Alguns fins i tot han encunyat el neologisme ‘processisme’ per a negar l’independentisme de Junts pel Sí, o del govern, o del parlament o fins i tot del conjunt de la classe política catalana.

Des d’aquesta perspectiva, haurem acabat prompte el debat. Si acceptem que en realitat el govern i el parlament no volen fer la independència, sinó tan sols aprofitar-se de l’independentisme per mantenir-se al poder, aleshores poca discussió hi haurà. Dit això, sóc partidari que el debat sempre siga sobre la taula, i crec que l’escepticisme i la pressió són eines que poden ser bones. Sempre que no acaben portant a la paranoia, al ressentiment personal o a la destrucció per la destrucció. I com que el fil que separa l’una cosa de l’altra és molt prim, jo procure transitar-lo sempre fixant-me no pas en l’anècdota sinó en el context, en el marc general. És un recurs que m’ha ajudat a entendre el món i que m’aporta un cert equilibri.

I avui el context em diu que hi havia dues decisions del Constitucional que s’han esquivat aquestes últimes hores. L’una, fent una trampeta semàntica i l’altra, parant la cara i anant al xoc. La trampeta semàntica amb el nom del departament i la cara i el xoc convocant el 8 de març l’amenaçada comissió de les lleis de desconnexió. Així, i sense entendre del tot per què el president diu una cosa i se’n fa una altra, i evitar de restar atrapat en guerres secundàries. Sense la redacció i l’aprovació de les tres lleis no hi ha independència i, per tant, el xoc és inevitable. Amb la paraula ‘exteriors’ ací o allà, canviar no es canvia res. O no gran cosa.

Els dies, setmanes i mesos que vindran tots ens trobarem sotmesos a fortes pressions, contínues. Hi ha un govern i una majoria parlamentària que tenen al programa portar el país, cap a l’estiu del 2017, a una situació que serà d’independència ‘de facto’. Amb l’aprovació de les tres lleis famoses i la convocatòria del parlament constituent. Substituint així la legalitat de l’estat espanyol per una nova legalitat catalana. Al davant ningú no ha de dubtar que l’estat farà retrunyir tots els canons que tinga. I, al bell mig, una de les coses principals que haurem de fer els ciutadans serà mantenir la capacitat crítica però conservant la calma i evitant de perdre els nervis cada cinc minuts i amb cada anècdota. No és fàcil, però, caram, tampoc no és tan i tan complicat com alguns pretenen.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita més subscriptors per a poder continuar oferint-vos els seus serveis. Si us en voleu fer, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor