La Covid-19 esmicola els plans de futur del jovent

La relació entre els joves i el coronavirus ha estat enrarida des del començament. La suspensió de les classes a la universitat quan, a fora, tot seguia el seu curs i només la conca d’Òdena, com un reducte, havia estat confinada, va ser rebuda en general sense gaire preocupació. En canvi, a mesura que va arribar l’onada forta de casos i morts, tothom, no pas els joves i prou, va anar apamant la gravetat de la situació amb més precisió. No eren unes vacances. I potser es perdia la feina, o es feia més difícil de pagar el lloguer, o s’havia d’acabar renunciant a projectes de futur a mitjà termini que eren brins d’esperança, o la universitat de casa estant feia una pinta més magra i difícil que no pas la presencial.

Però quant a la salut, per a aquells a qui el coronavirus no havia sacsejat directament la família, la cosa era més o menys fàcil de relativitzar. Institucions, metges i governs han maldat per convèncer els joves que la Covid-19 també els podia colpejar –només cal recordar les paraules del director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus: ‘Tinc un missatge per als joves: no sou invencibles. El virus us pot dur a l’hospital durant setmanes i fins i tot matar-vos.’ Ara: les dades hi són. A l’estat espanyol, només 183 persones de 20 a 29 anys han hagut d’ingressar a l’hospital, i només 8 a les unitats de cures intensives. D’aquests 8, n’han mort la meitat, cosa que deixa la taxa de mortalitat d’aquesta franja d’edat en un 0,31%.

Després va venir de mica en mica la fatiga psicològica d’adonar-se que tot plegat duraria més que no ens pensàvem. I ara es comença a escampar la sensació que el temps que el confinament ha anat escolant és temps perdut, i la perspectiva de no poder quantificar, encara, tot allò que es perdrà, ha començat a transformar la llunyania amb què molts joves s’ho miraven en una preocupació que potser no afecta la salut com ho fa en uns altres sectors de població, però que s’estén en els plans de futur, immediat o d’una mica més enllà, i la incertesa de quina vida ens espera després de tot plegat comença a deixar petja.

Feines perdudes, oportunitats esfumades, projectes ajornats

Cristina Alerm té vint-i-tres anys i ha vist com se li esvaïa la font d’ingressos que tenia prevista per al mes d’abril i els nou vinents. Ha estudiat ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra, després ho va enllaçar amb un màster, i ara ja només li resten el cèlebre treball final i les pràctiques. Va guanyar una beca laboral a la Diputació de Barcelona amb què pensava convalidar-les i cobrir econòmicament gairebé tot un any. Però l’estat d’alarma li ha ensorrat els plans: ‘Amb una setmana d’antelació ens van dir que no començàvem, ni presencialment ni telemàticament. Ara no sé quan les podré fer, no ens han tornat a dir res.’ Durant tot el temps d’estudiant havia viscut independitzada: ara ja no. Se n’ha tornat a Figueres, amb la família, i sense cap perspectiva de futur gaire concreta. No sap si al juny ho podrà reprendre –’Travessant l’àrea sanitària?’, es demana–, o si li diran que comenci al setembre, o si la hi anul·laran definitivament. I això la deixa en una mena de llimbs on tot és incertesa. ‘Tampoc no sé si hauré de buscar feina a l’estiu, ni, si en busco, quina hi haurà.’

Albert Azemar i Rovira ha viscut una situació semblant. Té vint-i-un any i fa dos mesos ni s’imaginava on seria ara. Era a Grenoble, en un Erasmus, fent el treball de final de grau per a l’Institut Nacional Politècnic de l’estat francès. ‘Tenia la meva vida allà’, però de cop van tancar el centre i ‘em vaig quedar sense accés al material que necessitava, vivint en un estudi de 22 metres quadrats i amb poca connexió a internet’, i de seguida que Macron va avisar que tancava fronteres, se’n va a tornar aquí. Ara és a Sitges, amb la família. Ha hagut de reconsiderar el seu TFG des del començament i ha perdut tots els diners del lloguer que havia pagat per endavant, però és registrat encara com un estudiant d’Erasmus. ‘Consideren que puc continuar seguint les assignatures en línia’, explica. Una empresa francesa estava interessada a contractar-lo durant un any, i un cop va tornar li van dir que els sabia greu, però que no podia ser. La mateixa empresa li ha ofert ara un contracte molt diferent: de dos mesos i en una àrea que no és la seva.

Laia T. té vint-i-dos anys i treballava en un forn. Al començament del confinament va haver de fer moltes hores extra perquè una de les seves companyes era de col·lectiu de risc i una altra, contacte directe d’un cas positiu de Covid-19. Com que l’empresa va perdre contractes amb escoles i va haver de reduir la producció per a mercats, van fer fora tothom tret d’una treballadora. Era al començament: encara no hi havia traves per als acomiadaments, i el forn no podia fer ERTO perquè venien productes de primera necessitat. ‘Entre les hores extra i la quitança m’ha quedat l’abril gairebé cobert econòmicament, i ara al maig em contracten de nou però amb menys hores’, i així espera anar respirant, tot i que la situació és complicada. La Laia ho ha de combinar tot plegat amb els estudis de Medicina.

Júlia G. Escribà és un cas inusual: a tan sols vint-i-un any, pensava presentar a l’abril una marca de roba feta amb teixits intel·ligents que s’adapten a la temperatura adequada per al cos. Els ha enginyat ella mateixa i encara no són al mercat. Tenia una previsió feta per al moment de posar el producte a la venda i ara no sap què passarà: ‘Tot és incert. Tots els autònoms que treballen en coses semblants ens hem trobat que estem fotudíssims, perquè les ajudes i subvencions tenen requisits molt difícils de complir, i ens ha agafat desprevinguts. Tothom tanca el negoci o el reformula de dalt a baix.’ No té cap previsió sobre com recuperarà els guanys prevists: arran de l’ajornament d’esdeveniments clau per al negoci, com desfilades o certàmens, perd grans oportunitats de finançament. Ara només té diners per a llançar la marca. Res més enllà. ‘Però tinc l’esperança que quan tot això passi la gent valori més el comerç sostenible i de proximitat’, diu. Confia que la mena de producte que ella promou es comenci a apreciar, i això l’ajudi a rellançar-se.

Clàudia López en va fer vint-i-quatre just abans no comencés l’estat d’alarma. Fa cinquè de Medicina a l’Hospital Germans Trias i Pujol, a Badalona, i encara la fase crucial de la formació mèdica. Ha quedat tot capgirat: tant el que havia de fer aquest curs, com el que havia de fer l’any vinent i més enllà. ‘No ens han adaptat el temari, i totes les proves d’avaluació les han concentrades entre final de maig i juny.’ Al principi va ser tot confús. ‘Vam estar un mes i mig sense saber què havíem d’estudiar ni què passaria amb els exàmens, fins que la UAB va decidir que el 30 d’abril seria el darrer dia per a informar els alumnes de com se’ls avaluaria.’ Cinc dies abans, els professors es van posar en contacte amb ells per a arribar a un acord: ‘Abans no havien pogut perquè tots eren a primera línia, cosa que s’entén perfectament.’ Finalment faran exàmens virtuals. ‘El problema que tenim és que no ens han donat prou temps per a rendir en aquestes proves en condicions’, i ara han demanat que els en deixin més. ‘Què faran si algú té problemes de connexió a internet, com és el meu cas?’

Però el sotrac ha estat menys compassiu amb els plans de futur. El sisè curs de medicina consisteix en unes pràctiques en què cada estudiant va fent rotació per tot d’especialitats mèdiques i quirúrgiques. Dels qui les havien de fer enguany, un curs per sobre seu, molts s’han quedat a l’estacada. ‘Ara és un problema gros perquè per a promocionar necessites haver fet un mínim de rotacions.’ I això, com molts casos semblants, penja d’un fil. Ella havia fet gairebé tots els tràmits per a anar-se’n a Austràlia entre el final d’agost i el gener de l’any vinent. Va contactar amb els tres caps de departament d’un hospital de l’illa que ja li havien donat el vist-i-plau i tan sols quedava la confirmació burocràtica. De la nit al dia, a la pàgina per a enllestir-ho tot, hi van posar un rètol brusc, ‘Tancat fins a nou avís’. I el nou avís encara no ha arribat. L’any vinent hauria de fer el MIR, i encara no sap com ho engiponarà.

Com s’han pres el confinament?

Gairebé tots coincideixen que al principi els amics de la seva edat no s’ho van prendre gaire seriosament. ‘Entre els qui estudiaven, al principi n’hi ha que s’ho van prendre com quinze dies de festa perquè la infrastructura de classes telemàtiques no es va aplicar aviat’, diu Alerm. López explica que ha observat una gran diferència entre els amics que estudien medicina i els qui no. ‘Potser perquè hem estat més en contacte amb els professors que ens deien què passava a primera línia, i alguns amics que no tenien aquests contactes s’ho han pres amb més calma, pensant-se que no els afectaria.’ Azemar, en canvi, diu que el seu entorn s’ho ha pres molt seriosament. ‘Potser perquè som una generació que, a diferència de la resta, sabem que allò que fem ara ens condicionarà molt el futur –com el canvi climàtic, per exemple– i això ha ajudat a mentalitzar-nos’.

També estan d’acord a lamentar que les mesures no hagin estat més clares i menys restrictives, tot i que tots diuen que entenen que calia controlar el virus. ‘Hi havia coses que no tenien sentit: ja s’ha vist que sortint a fer esport no augmentaven els casos. Hi ha hagut molt poca confiança en els altres’, lamenta Alerm. Azemar subscriu que un relaxament focalitzat en els joves ‘potser hauria estat bé’, però puntualitza: ‘És molt difícil logísticament i crec si s’hagués volgut aplicar hauria estat un desastre.’ López hi afegeix: ‘Hi ha llocs que, sigui qui sigui, pot sortir un cop el dia en tot moment, tingui l’edat que tingui.’ I diu també: ‘Si ens haguessin deixat sortir, esporàdicament, l’impacte hauria estat molt petit.’ Creu que, en canvi, s’haurien estalviat moltes seqüeles psicològiques.

Aquesta darrera qüestió també preocupa. Escribà explica el seu cas: ‘Jo vivia independitzada. Tornar a casa ha estat bé perquè he recuperat vincles que potser havien canviat de fa molt temps, i ara s’han reforçat. Però els joves estem molt acostumats a tenir vida social constantment, i s’ha notat moltíssim. Que ens ho hagin pres de cop ha estat un xoc.’ A més, es queixa: ‘La resposta de les universitats ha estat ofegar-nos de feina. No hi ha espais per a nodrir-te per unes altres bandes, llegint, fent esport, mirant sèries… Si tens feina, vas a la universitat i vols vida social, s’ajunta tot i combinar-ho en una situació així et fa entrar en crisi. I emocionalment viure aquesta espiral diàriament m’ha cansat. Vius en un espai temporal que s’ha blocat.’

Alerm hi afegeix un component poc tractat: el de la seguretat. ‘Molta gent del meu entorn sentia que es trobava la policia cada dos per tres si sortia al carrer pel que fos.’ Això, afegit a les multes abundants que s’han anat posant, enlloc amb més força que a l’estat espanyol, produïa molta inseguretat. ‘Sí que crec que s’hauria pogut trobar la manera que la gent pogués anar a comprar sense por que li posessin una sanció astronòmica i que s’haurà de menjar amb patates.’

Un futur incert

‘Espero poder sortir al carrer abans no es trobi el vaccí –sospira López–. Amb unes mesures de protecció i prudència hauríem de poder sortir al carrer, sense perdre mai de vista que hi ha vides en joc.’ No és gens optimista. ‘M’imagino que res no serà igual; s’han d’anul·lar tots els plans i les perspectives de futur. No sabem què passarà, no sabem quina normalitat hi haurà, i això m’angoixa molt.’ I afegeix: ‘Un dels motius pels quals me n’anava a Austràlia era redreçar el meu futur, i ara haig de confiar cegament en la Clàudia que va decidir al principi, abans de tot’, com si tot s’hagués interromput i no hi hagués possibilitat d’evolució. La perspectiva laboral tampoc no és bona. Tant Escribà com Azemar es consideren afortunats perquè creuen que pertanyen a un sector laboral, el de la tecnologia, que és dels pocs que la crisi derivada de la pandèmia enfortirà. Però Azemar diu: ‘Conec molta gent que no tornarà a treballar en molt de temps.’