25.01.2022 - 05:15
|
Actualització: 25.01.2022 - 13:13
«Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal. Qui perd els orígens perd identitat». Així es refereix Raimon al seu territori d’origen, la comarca de la Costera, una terra fronterera entre dos sistemes de cultiu que parteix el territori valencià i que manté actiu un sistema productiu que tendeix a especialitzar-se en diferents fronts.
La Costera és una comarca caracteritzada en gran part pel pas del riu Cànyoles, que la travessa de sud-oest a nord-est, pel bell mig de la vall de Montesa, recull les aigües del riu Sants i, al terme de Xàtiva, desemboca al riu Albaida. Aquest, pocs quilòmetres més al nord, abans d’arribar a la Ribera Alta, rep també l’aigua del riu Barxeta que li arriba des de l’est. Aquest transcurs d’aigües es fa a través de diverses valls i depressions que estan encaixonades al sud per la serra Grossa, al nord-oest per la serra de la Plana i la serra d’Énguera, i a l’est pel Buixcarró; aquests marges caracteritzats per les seues masses boscoses i de vegetació silvestre es contraposen al centre on domina el cultiu.
Aquesta confluència de rius proporciona una gran riquesa d’aigua al territori que s’escampa pels camps de la majoria de municipis a través d’una xarxa de séquies i braçals que permet un domini del regadiu i una concentració de nuclis poblacionals i d’habitants al seu voltant. Així, dels dèneu municipis de la Costera, quinze es troben en un radi de menys de 10 km de Xàtiva, i concentren més del 85 % de la seua població en un terç de la superfície de la comarca.
Més enllà d’aquesta plana es troba la vall de Montesa. Malgrat que a Montesa i Vallada, les més properes a Xàtiva, encara tenen un domini de cultius de regadiu –que es poden permetre gràcies a la perforació de pous–, a l’extrem de ponent, on s’arriba a Moixent i la Font de la Figuera, el secà és el domini natural. Aquests quatre municipis són precisament els que major extensió de territori ocupen, amb un 66 % del total.
En xifres, la Costera s’escampa per una superfície de 52.822 hectàrees, de les quals el 50 % pràcticament són forestals, ubicades especialment a les serres del contorn i al ponent. L’agricultura ocupa el 30 % de la superfície i, d’aquesta, quasi un 70% és de regadiu i poc més del 30 %, de secà.
«On comença l’horta…»
A l’horta de la Costera el cultiu predominant és el mateix que a les comarques més al nord: la citricultura. En tretze dels municipis, la superfície dedicada al cultiu dels diferents tipus de cítrics és igual o superior al 60 %, i en la Granja de la Costera assoleix un 81 %.
La citricultura, a més, es troba en continu creixement des de fa anys. Des del 2002 ha sigut l’únic gran cultiu a la comarca que ha crescut de forma significativa, amb un augment de l’11,70 % que fa que arribe a un total de 7.266 hectàrees, enfront d’una caiguda de la vinya del 14,53 % durant el mateix període i un estancament de l’olivera. Com a principals «potències» productores de cítrics a la comarca estan aquelles que també compten amb més territori a aquest espai de regadiu. Són Xàtiva, Montesa, Barxeta i Canals.
Però dins de la producció agrària de regadiu a la Costera hi ha espai per a les hortalisses, i ací destaca un producte estrella autòcton, centrat especialment a l’horta de Xàtiva, i que ha tingut un creixement destacable en els últims anys: l’all tendre. Així, des de l’any 2017 el seu conreu ha crescut en un 11,89 %, i va assolir les 160 hectàrees en 2020, el segon cultiu amb més extensió per darrere de la citricultura i assenyalat com una de les produccions amb més possibilitats de futur.
«… i acaba el secà…»
Les terres de ponent de la Costera són les més elevades de la comarca, les més fredes, les que tenen més predomini d’espais forestals i on s’estableix el cultiu de secà. Aquesta zona és la de més baixa densitat de població, ja que és la que, a més a més, té els termes més extensos, com són els casos de Moixent i la Font de la Figuera.
També són les terres que han servit de contrapès a l’horta del cor de la comarca, un territori amb personalitat pròpia que ha estat descrit amb metàfores com «la Toscana valenciana». Són les Terres dels Alforins que, junt amb Fontanars dels Alforins (localitat veïna al sud, a la comarca de la Vall d’Albaida), han potenciat el sector vitivinícola com a punta de llança i una marca a exportar.
No obstant això, el cultiu predominant a aquests secans és l’olivera. Amb 2.579 hectàrees a la comarca, suposa el principal sector de Moixent, on gairebé duplica a la vinya, un cultiu que en les últimes dues dècades s’ha estancat. Per davant de la vinya fins i tot es troben els camps d’ametlers –el cultiu predominant a la Font de la Figuera–, i en tercer lloc ja se situa la vinya, que ha patit una regressió des de 2002 d’un 14,54 % de les seues extensions, com s’ha apuntat abans.
«… d’esforç i blasfèmia…»
L’esforç a la terra el posa el llaurador. En la Costera, el treball al camp està molt caracteritzat per la seua organització en parcel·les de minifundi i l’absència de grans explotacions. Això significa que una gran part de la tasca agrícola no es fa per professionals del sector, sinó per part de propietaris que duen a terme l’explotació de la terra com a segona activitat.
Segons les últimes dades disponibles, els treballadors de la Costera que estan sota el règim general del sistema especial agrari representen un 4,33 % del total de persones actives. Aquest nivell fluctua segons les temporades de collita, però aquesta xifra ha marcat un mínim des de l’any 2012. En l’altra banda, per trobar els màxims nivells d’afiliació de l’11,16 %, s’ha d’anar a desembre de 2013.
L’atur també ha evolucionat en el sector, i mentre la taxa d’atur se situava en març de 2006 en un 3,87 %, la de setembre de 2021 era gairebé del doble, amb un 6,09 %, un poc per sota del màxim històric dels últims anys que va ser en març de 2016, amb un nivell del 6,70 %.
Els xicotets i mitjans propietaris organitzen les seues explotacions a través de cooperatives, un sistema que funciona especialment en el sector vitivinícola i oleícola, consolidació que s’ha produït amb gairebé un segle de tradició a diferents casos locals.
Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode
