La cosmopolòncia, o la supremacia urbana

En un acte d’una obscura societat anticatalanista, un polític del PSC post S i post C es va ficar el públic a la butxaca amb una de supremacisme de manual, per fer servir algun cop la paraula amb propietat; es veu que l’home urbà, fet i dret, digué que l’any passat va passar ‘por’ per uns tractors que entraven ‘a prendre’ Barcelona, alhora que per l’altra banda en sortien ‘les grans editorials’, així, en plural. Digué que aquesta imatge era ‘el símbol del risc que hem corregut i correm com a ciutat oberta i cosmopolita davant del repte del nacionalisme’. Ai, el nacionalisme banal i la biga a l’ull propi, però ara no ens hi aturarem, que ja se n’ha parlat prou.

Veieu la pel·lícula, oi? Barcelona, tardor del 2017, mobilitzacions per l’autodeterminació. Txan-txan. Mentre els pagesos baixen a fer pinya a la capital a cavall de la seua temible eina de feina (com els bombers anaven amb cascos de bomber, ves), una munió de senyors encorbatats salten de tot de despatxos, consells d’accionistes i cadires executives de grans editorials per fugir espaordits cap a noves i cosmopolites ciutats on continuar la mateixa feina amb un altre decorat.

Perquè aquesta és la primera diferència, senyores: per a uns, empaquetar i endur-se la feina sota el braç és un tràmit (literal, si recordem el decret del Gobierno per facilitar el ‘trasllat’ d’empreses), mentre que per als altres és tècnicament impossible. Per més que aquell senyor del xampany es fes propaganda dia sí dia també dient que me’n vaig, eh?, que me’n vaig ara sí que de debò, eh?, si bé és cert que l’amo pot signar papers on li doni la gana, els seus ceps no poden fer les maletes per seguir-li els deliris. Per tant, mentre no passi que la terra d’on surt l’aliment pugui caminar, els cosmopoloncis com el del primer paràgraf poden estar tranquils, que els pagesos continuaran fent vida lluny de la cultura i Barcelona continuarà tan ‘oberta i cosmopolita’ com sempre. Talment com si els fills i germans i néts dels dels tractors no hi haguéssim vingut a estudiar en massa, a fer-hi la vida i a pujar-hi els néts i els rebesnéts i els nebots dels dels tractors, i a tancar la ciutat oberta amb els nostres tan poc cosmopolites accents de poble.

I entre tot això, surt l’anticatalanisme i decideix convertir l’odi als treballadors de la terra, un odi per origen, en un altre credo aglutinador de l’espanyolisme a casa nostra. Una gran pensada, tu, la de les llumeneres de la fractura entre catalans. Si volteu per les xarxes segur que deveu haver topat amb els de la bandera del Boadella parlant de ‘tractorians’ i de ‘Tractòria’ per referir-se, segons el seu doctíssim entendre, a una subspècie indígena que viu en territoris aïllats de la civilització i de les grans editorials, on no arriba el senyal d’internet ni el programa de l’Ana Rosa, només TV3 i Catalunya Ràdio. Justament, un tertulià habitual d’aquests mitjans catalans, polític del partit dels anticatalanistes al parlament, sol espolsar-se els independentistes de Twitter amb la bonica fórmula ‘Bon gasoil i tractor nou’; perquè, per extensió, tot independentista és un pagès mental, per a ells, i així es pensen que ens vexen i ens insulten, i així de desacomplexats retraten el seu supremacisme fatxenda. I m’estic de dir noms tota l’estona perquè no vull diluir aquesta perillosíssima operació d’odi ètnic focalitzant-la en alguns apologetes concrets.

Amb la metàfora del tractor, l’anticatalanisme etnicista és tan llest que no s’adona que es delata. Com a filla de pagès i, per tant, ‘target’ dels odiadors pel meu origen, m’hi puc jugar tranquil·lament els meus extensos latifundis burgesos que aquesta gent no gosarien mai ridiculitzar els tractoristes castellans, extremenys o andalusos com gosen amb els de quilòmetre zero, que els tenen a un cop de poma de Lleida, de maduixa del Maresme o d’escarxofa del Prat. Si és que saben que hi ha tractors, al Prat de Llobregat.

Dit això, la conclusió és diàfana. Els cosmopoloncis que airegen la seua ‘por’ pels tractors que baixen a la ciutat (i ja són massa vegades que he sentit aquesta relació perquè sigui casual), se’ls escapa per la boca la veritable naturalesa del seu temor: la por clàssica cap a allò desconegut. Els espanta un país que ignoren, que hi viuen d’esquena, un territori que no reconeixen com a propi en tant que en perceben la resistència a l’assimilació, on la cultura i els costums autòctons els són estranys, on els accents oriünds els són aliens. Que et baixi a Barcelona una realitat que maldes per ignorar, deu ser dur, ànim amb això. Però si la teva dèria és anar de superior, més dur t’hauria de ser fomentar l’odi entre catalans pel seu origen que fer-li un favor al món i combatre aquesta ignorància.