La convivència reial

He vist el discurs del rei un munt de vegades, m’agrada Colin Firth. El discurs del rei d’Espanya no, el dia 24 estava massa ocupada convivint amb els meus éssers estimats per a sentir poca-soltades. Felipe VI no és un bon actor, sobreactua sovint. En va ser una prova el discurs del 3 d’octubre, un mal film de sèrie B, violent i mal enregistrat.

Del discurs del 24, no en puc opinar massa; només n’he vist allò que han penjat els piulaires i alguns talls que han posat al telenotícies. Però, pel que m’he assabentat, la paraula clau era ‘convivència’, un missatge velat cap a Catalunya. I no comprenc per què velat, si el 3 d’octubre va deixar anar sense cap problema totes les seves vergonyes com en un film de dos rombes. Això dels dos rombes és una cosa del segle passat que els més joves haureu de mirar a la Viquipèdia, és massa llarg d’explicar.

El problema de Catalunya és un problema polític. A causa de la falta de cultura democràtica del regne d’Espanya, és el rei qui té un problema de convivència. Per començar, a casa seva, un desastre: la seva mare no es parla amb la dona, la dona no deixa que l’àvia es faci fotografies amb les nétes, son pare té problemes amb la seva antiga parella i aquesta xerra pels descosits explicant-nos totes les malvestats del rei emèrit. El seu nebot és un penques busca-raons i maldestre amb els rifles; d’adolescent es va engegar un tret al peu. Compte!, que les armes les carrega el diable: Joan Carles també va matar el germà d’un tret en un accident. Els accidents domèstics de la monarquia són amb armes; els de les persones com nosaltres, amb les paelles de la cuina: qui no s’ha cremat fent una truita? D’accidents mortals d’aquesta índole, encara no en conec cap.

I aquí no s’acaben els problemes de convivència del rei: a més té el gendre a la presó per lladre. I per enllestir el pessebre faltava el Villarejo, que amenaça amb un àudio de les infidelitats de la reina. Aquests, com deia Casado, tot i no ser catalans, de segur que no agafen l’ascensor plegats. I per molt que pesi a la senyora Arrimadas, aquí el problema no és la independència. Tot plegat un bon argument per a un film d’aquests de Santiago Segura, als quals no he trobat mai la gràcia, ben igual que a la família reial espanyola (en realitat a cap monarquia del món mundial). El meu sentit de l’humor és bastant selectiu.

Amb tot aquest panorama no crec que el ciutadà Felipe sigui el més adequat per a donar lliçons de convivència a ningú, tampoc de democràcia. Aquest home no es colarà a casa meva la Nit de Nadal ni cap dia de l’any. Els seus discursos no m’interessen i espero el cessament de la convivència amb aquest senyor amb candeletes. Sóc republicana fins al moll de l’os i els únics reis que no m’incomoden són els de l’Orient. Per cert, estimats amics, molt bon any 2019!