19.06.2017 - 07:00
|
Actualització: 06.12.2021 - 11:27
Recuperem aquest article publicat el 19 de juny de 2017
El col·lectiu Contrastant ha publicat aquest cap de setmana una crítica que va fer l’any 1978 el diari El País sobre el cens emprat per al referèndum de la constitució espanyola d’aquell any. Això ha alertat sobre les grans irregularitats de les condicions en què es va fer aquella votació.
VilaWeb ha cercat les dades originals que demostren aquestes greus irregularitats i que qüestionen fortament que aquell referèndum oferís les mínimes garanties democràtiques.
1.- El govern espanyol va alterar el cens amb un simple decret tres setmanes abans del referèndum, quan ja s’havia convocat
El referèndum sobre la constitució espanyola es va fer el 1978. L’any abans, el 1977, hi havia hagut les eleccions a les corts. En aquelles eleccions només van poder votar els més grans de vint-i-un any i va tenir un cens de 23.583.762 electors. Un dels canvis que preveia la nova constitució era la rebaixa de la majoria d’edat a divuit anys.
El referèndum sobre la constitució es va convocar amb un reial decret en el BOE del 6 de novembre de 1978 i s’establí que es faria el 6 de desembre d’aquell mateix any. Però, sorprenentment, al BOE del 16 de novembre, deu dies després, es publicà un decret llei del govern (RD 33-1978) que dictaminava que la majoria d’edat començaria a divuit anys. El parlament no va participar en absolut en aquesta decisió, que va entrar en vigor el mateix dia i, per tant, va alterar el cens electoral en plena campanya.
La mesura encara és més greu pel fet que tècnicament va causar un caos administratiu. Si el cens original ja era poc fiable, el fet que s’hi incorporessin precipitadament tots els ciutadans de divuit, dinou i vint anys el va fer impracticable. En dues setmanes i sense informàtica a l’abast, es va haver de modificar el cens i confeccionar les llistes de més de seixanta mil col·legis electorals sense deixar temps per a les correccions ni les comprovacions que s’han d’exigir en un procés com aquest. La tasca va recaure, a més, sobre els ajuntaments, que en aquell moment encara eren franquistes.
Així, el cens de 23.583.762 milions d’electors que s’havia fet servir l’any abans per a les eleccions va passar sobtadament a ser de 26.632.180 milions d’electors (més de tres milions més), una xifra que els experts de l’època consideren desproporcionada si fa referència als joves de divuit anys a vint-i-un.
Entremig, els mitjans de comunicació van considerar oficials tota mena de xifres que no es corresponien ni amb l’una ni amb l’altra. Com a exemple, aquest article del diari Los Sitios de Girona que, una setmana abans de la votació, explicava que el cens seria de 24.114.816 electors, amb la inclusió d’1.470.536 nous majors d’edat. Aquestes dades, que el diari presenta com a ‘dades oficials’, no es corresponen pas amb el cens que es va fer públic finalment, sinó que inclouen dos milions de persones menys. Això demostra que el caos era notable.
2. Pocs dies abans de la votació, l’Institut d’Estatística espanyol (INE), responsable del cens, adverteix que el cens és mal fet i que hi ha més d’un milió de persones apuntades en dos llocs diferents.
La situació era tan caòtica que l’Institut d’Estatística espanyol (INE), responsable de l’elaboració del cens, va fer pública una insòlita nota pocs dies abans de la votació en què afirmava que hi havia ‘una evident duplicació d’anotacions en el cens electoral, que l’INE ha detectat a través dels seus estudis demogràfics. Fent servir les projeccions de població a partir del padró municipal, l’INE ha estimat una sobrevaloració del nombre d’inclosos del 5,1% entre els més grans de vint-i-un anys. […] Aquesta sobrevaloració del cens electoral significa en nombres absoluts al voltant d’1.250.000 persones’.
Segons l’INE, entre els més grans de vint-i-un any el cens era molt imperfecte perquè no es feien gaires reclamacions sobre inclusions indegudes de votants i, per tant, molta gent era inscrita en dos llocs alhora, cosa que volia dir que podia votar dues vegades. La frase més enigmàtica de tot el comunicat era la que deia que aquests 1.250.000 persones eren duplicades en el cens per descuit d’alguns i ‘amb alguns interessos’. Però sense aclarir quins. Les dades contingudes en aquella nota, unides a la irregularitat de canviar el cens en plena campanya per incloure-hi els votants de divuit a vint anys, significava que hi havia pel cap baix quatre milions d’electors dels quals no es podien verificar les dades adequadament i amb garanties.
Fragment de la nota de l’INE.
Aquestes incongruències tenen encara més relleu si es comparen amb les dades del cens electoral del 1982. El cens oficial d’aquell any va ser de 26.846.940 milions d’electors mentre que el que s’havia fet servir per al referèndum constitucional era de 26.632.180. És a dir, segons això, en els quatre anys transcorreguts entre el referèndum i les eleccions la població amb dret de vot només havia augmentat de 214.760 persones, dada completament increïble i que només es pot explicar si es té en compte que els nous ajuntaments democràtics havien esporgat el padró de votants falsos.
3. La nit electoral el Ministeri d’Interior espanyol i la Junta Electoral Central fan servir dos censos diferents, amb dades que no coincideixen.
L’escàndol ja és de dimensions colossals quan es comprova amb la documentació oficial de l’època que la Junta Electoral Central i el Ministeri d’Interior van fer servir censos diferents la mateixa nit, un error que hauria d’invalidar completament el procés electoral.
A Barcelona, per exemple, en l’avanç provisional del Ministeri d’interior, es va dir que podien votar 3.439.121 persones, mentre que la xifra de la Junta Electoral Central era de 3.424.682. A València, segons el ministeri podien votar 1.452.842 persones i en canvi la Junta Electoral Central donava la xifra d’1.451.169.
Però el cas més escandalós i significatiu era el de Madrid, on literalment desapareixien més de 300.000 persones. Segons les dades provisionals del Ministeri d’interior, tenien dret de vot 3.379.171 persones i segons els resultats publicats per la Junta Electoral Central hores després només eren 3.047.226. Ningú no va considerar necessari explicar què havia passat ni com s’havien comptat aquests electors.
De fet, la cosa va ser tan greu que en tot l’estat espanyol les dades del Ministeri d’interior i de la Junta Electoral només coincidien en onze províncies: a Àlaba, Albacete, Almeria, Còrdova, la Corunya, Conca, Granada, Guipúscoa, Màlaga, Ourense i Tarragona. En tota la resta es feien servir pel cap baix dos censos diferents.
D’aquest escàndol parlava l’editorial d’El País citat pel col·lectiu Contrastant. El diari deia l’endemà del referèndum: ‘En realitat ahir es va votar –increïblement– sense un cens oficial i tancat i en el context d’un notable caos de llistes en les quals hi ha hagut duplicitats, absència de baixes, desaparicions injustificades de molts votants del 15 de juny i la desordenada incorporació al cens dels nous electors entre divuit anys i vint-i-un. Tot un exemple de desordre, tan rebutjable si és intencionat com si no ho és.’
